L'INFINITIU
1. Les funcions de l'infinitiu
Com en català l'infinitiu és un substantiu verbal, amb la doble naturalesa de substantiu i verb, perquè fa funció de subjecte (exemples 1, 6, 7, 8) o CD (4, 5) -menys sovint d'aposició (3) o d'atribut (2)-, alhora que pot portar complements verbals. Així doncs, l'infinitiu pot portar qualsevol mena de complements verbals, inclòs un CD si el verb és transitiu (3).
Exemples:
(1) Errare humanum est (Ciceró). Equivocar-se és humà.
(2) Hocine est amare? (Plaute). Això és estimar?
(3) Illud est dulce: bibere et esse (Plaute). Això és plaent: beure i menjar.
(4) Si uis amari, ama (Sèneca). Si vols ser estimat, estima.
(5) Vincere scis, Hannibal; uictoria uti nescis (Livi). Saps vèncer, Anníbal; no saps aprofitar la victòria.
(6) Non esse cupidum pecunia est (Ciceró). No ser àvid és un tresor.
(7) Per leges ei consulem fieri licebat (Cèsar). Li era permès per les lleis esdevenir cònsol.
(8) Licuit esse otioso Themistocli (Ciceró). A Temístocles se li va permetre apartar-se de la política.
Observacions:
- El gènere de l'infinitiu és neutre, com es reflecteix en la concordança amb l'adjectiu (exemple 1).
- L'atribut depenent de l'infinitiu pot anar en diversos casos:
- En nominatiu si el verb és personal, concordant amb el seu subjecte (ex. 6).
- En acusatiu si depèn d'un verb personal (ex. 7).
- En cas que es refereixi a un substantiu de la frase també pot concordar amb ell (ex. 8).
En canvi, el substantiu verbal en altres funcions sol ser el gerundi o el supí.Tanmateix, de vegades, sobretot en poesia o en prosa no clàssica, l'infinitiu pot usar-se amb altres funcions pròpies del substantiu:
(9) CAdjectiu: Dignus erat eligi (Plini el Jove). Era digne de ser elegit.
(10) CN: Tempus abire tibi est (Horaci). És moment d'anar-te'n.
(11) Un sintagma preposicional: Multum interest inter dare et accipere (Sèneca). Hi ha una gran diferència entre donar i rebre.
2. Les frases subordinades d'infinitiu
En català, amb alguns verbs, són possibles oracions com “Et veig venir” o “La sento cantar”, en les quals els pronoms acusatius “et” o “la” es poden interpretar com a subjecte de l'acció de l'infinitiu, en tant que indica qui fa l'acció de “venir” o “cantar”. De fet el seu significat és equivalent a les oracions: “Veig que (tu) véns” o “Sento que (ella) està cantant”. En anglès aquesta construcció s'estén a més verbs i així es pot dir, per exemple: I wanted her to come with us, but she didn't.
En llatí aquesta mena de construccions són molt més freqüents. Es pot considerar que es tracten d'una frase subordinada substantiva en la qual el verb és l'infinitiu i el subjecte va en acusatiu. Es donen amb un gran nombre de verbs (sobretot verbs relacionats amb els valors de ‘dir', ‘percebre', ‘escoltar', ‘veure', ‘sentir', ‘voler', ‘recordar', ‘pensar', ‘saber', ‘permetre', ‘prohibir', ‘manar' i similars, o bé expressions amb sentit impersonal). Poden fer les mateixes funcions substantives que un infinitiu sense subjecte, sobretot CD (exemples 1, 2, 3, 4, 5, 6) i subjecte (exs. 7, 8, 9, 10, 11), però també aposició (12) o atribut (13). Per tant, es pot considera que forma una frase subordinada substantiva en la qual el verb és l'infinitiu i el subjecte va en acusatiu.
Doble acusatiu: A part de l'acusatiu subjecte, si l'infinitiu és d'un verb transitiu portarà un altre acusatiu en funció de CD (exs. 3, 5, 12, 13), i si és d'un verb copulatiu portarà un altre acusatiu en funció d'atribut, ja que concorda amb el subjecte en acusatiu (exs. 4, 7, 8). També és possible trobar-nos-hi un predicatiu en acusatiu referit al subjecte acusatiu o al CD (ex. 11).
(1) Adulescens (...) Atticus eam uidit ire e ludo fidicinio domum, amare occepit (Plaute). Un jove atenès la va veure anar-se'n de l'escola de música cap a casa i se'n va enamorar. / Un jove atenès va veure que se n'anava de l'escola de música cap a casa i se'n va enamorar.
(2) Sinite paruulos uenire ad me (Marc). Deixeu als nens acostar-se a mi. / Deixeu que els nens s'acostin a mi.
(3) Dic me illam amare multum (Plaute). Digue-li que l'estimo molt.
(4) Adulterum se (esse) Iuppiter confessus est (Plaute). Júpiter va confessar que ell era adúlter.
(5) Pollicetur se daturum (esse) aurum mihi (Plaute). Promet que ell li donarà l'or.
(6) Fac quod facturum te esse promisti mihi (Plaute). Fes el que em vas prometre que faries.
(7) Pompeium nobis amicissimum constat esse (Ciceró). És sabut que Pompeu és molt amic nostre.
(8) Mendacem oportet esse memorem (Quintilià). Cal que el mentider tingui bona memòria.
(9) Ipsum consulem Romae manere optimum uisum est (Livi). Va semblar el millor que el cònsol en persona romangués a Roma.
(10) Adesse Romanos nuntiatur (Cèsar). S'anuncia que els romans hi són.
(11) Cincinnato nuntiatum est eum dictatorem esse factum (Ciceró). Es va fer saber a Cincinnat que ell havia estat nomenat dictador.
(12) Litterae ei redduntur a Pompeio mare transisse Caesarem (Cèsar). Pompeu li envia una carta (dient) que Cèsar ha passat el mar.
(13) Istudne est operam dare bonum sodalem? Això és que un bon company dóna ajut?
Observacions:
- Els pronoms reflexius i els possessius reflexius de la subordinada es refereixen al subjecte de la frase principal. Per tant, si coincideix el subjecte en tercera persona del verb principal i de la subordinada s'usa el reflexiu se (exs. 4, 5). En canvi, quan no coincideixen, el subjecte tercera persona de la subordinada s'expressa amb un pronom no reflexiu, si escau (ex. 11).
- El gènere de la subordinada d'infinitiu és neutre, com es reflecteix en la concordança amb l'adjectiu o el participi (ex. 9).
Temps
El temps de l'infinitiu no expressen un temps absolut sinó relatiu respecte al verb del qual depèn: indica si l'acció simultània (present), anterior (perfet: exemple 9), posterior (futur: exemples 4, 5) a la del verb principal.
verb principal |
subordinada |
infinitiu |
temps de l'acció |
traducció | |
Dicit Diu |
 |
Iuliam uenire. |
present |
simultani |
que la Júlia ve. |
Iuliam uenisse. |
perfet |
anterior |
que la Júlia ha vingut. | ||
Iuliam uenturam (esse). |
futur |
posterior |
que la Júlia vindrà. | ||
verb principal |
subordinada |
infinitiu |
temps de l'acció |
traducció | |
Dicit Digué |
|
Iuliam uenire. |
present |
simultani |
que la Júlia venia. |
Iuliam uenisse. |
perfet |
anterior |
que la Júlia havia vingut. | ||
Iuliam uenturam (esse). |
futur |
posterior |
que la Júlia vindria. | ||
Observació:
- En les formes d'infinitiu compostes amb el verb ser, esse sovint no s'expressa (exs. 4, 5).
Traducció
La traducció habitual de l'infinitiu amb subjecte en acusatiu és una subordinada substantiva introduïda per la conjunció 'que':
- Començar amb la conjunció 'que'.
- Traduir l'acusatiu subjecte com a subjecte de la subordinada.
- Traduir l'infinitiu com un verb personal concordant amb el subjecte de la subordinada d'acord amb aquestes equivalències (la primera de les dues opcions amb el verb principal en present, la segona amb el verb principal en passat):
- Infinitiu present: present o imperfet (ind. o subj.),
- Infinitiu perfet: perfet o plusquamperfet (ind. o subj.),
- infinitiu futur: futur o condicional.
Observació: aquestes equivalències són solament indicatives, perquè sovint cal ser flexibles en la traducció.
3. Construcció personal de l'infinitiu
De vegades, quan l'infinitiu depèn d'un verb passiu passiu (amb valor impersonal) que significa 'dir', 'considerar', 'manar', 'prohibir' i similars, es recorre a la construcció personal d'infinitiu en comptes d'una construcció amb infinitiu i acusatiu-subjecte. Per exemple, partim d'aquesta oració amb una subordinada d'infinitiu:
(1) Traditum est Homerum caecum fuisse (Ciceró). S'ha transmès (per tradició) que Homer va ser cec.
En aquesta oració Homerum és acusatiu subjecte de fuisse i caecum atribut igualment en acusatiu, mentre que el verb principal està en gènere neutre concordant amb el subjecte (la subordinada). Ara bé, es pot utilitzar també una construcció amb el mateix significat en la qual el terme que en l'anterior era subjecte de l'infinitiu (Homerum) esdevé subjecte del verb principal (traditus est). Aleshores aquest subjecte (Homerus) és en nominatiu i concorda amb el verb principal (en el mateix gènere i nombre). En cas que tingui atribut, aquest hi concorda (caecus):
(2) Traditus est Homerus caecus fuisse.
A l'hora de traduir hem de tractar les dues estructures de la mateixa manera.
 |
 |
|
 |
||