Júpiter, el planeta més gran del Sistema Solar, constitueix un magnífic espectacle quan es mira amb uns binócols o, millor encara, amb un telescopi. En el segle XVII el descobriment de Galileo de les seves quatre llunes més brillants va ajudar al desafiament de les teories contemporànies sobre l'univers. Avui en dia, com a resultat de les missions Voyager, sabem més que abans sobre la natura física dels planetes.La característica més sobresalents de l'atmosfera de Júpiter sembla que va ésser registrada per primera vegada en 1664. Es la "gran taca roja", que té forma oval i es troba al sud de l'equador de Júpiter. Canvia considerablement en intensitat i en color, algunes vegades es d'un vermell intens i realment mol vistosa i en altres ocasions palideix i es fa insignificant.
En 1873 es podia reconèixer fàcilment i ha sigut estudiada cuidadosament desde llavors, encara quan durant alguns anys, tals com en 1968, ha permanescut casi invisible.
Al principi es creia que la gran taca roja era el pic d'una gran muntanya o altiplà que sobresortia per sobre dels núvols, però, desde que se l'ha vist desplaçar-se per el menys un terç de la seva trajectòria al voltant de disc de Júpiter, aquesta idea a sigut abandonada. És més acolorida que els núvols que la circumden i una possible explicació es que pot tractar-se d'una tempesta tropical. Si això és correcte, llavors Júpiter té un centre tempestuós que casi confon l'imaginació, no sols perquè perdura any darrera any, sinó també a causa del seu tamany immens. La gran taca roja és tan gran que la Terra sencera podria ser tragada per ella unes dos vegades i mitja.
Per totes les seves mides, Júpiter és un planeta gegant. És també el planeta que té major massa del Sistema Solar: la seva massa és d'un milió nou-cents trilions de tonades, i per consiguent la seva massa és de 2'5 vegades la massa de tots els demés planetes del Sistema Solar junts.
, gràcies.