RECORDS DE LA QUARESMA.
La paraula ve del llatí quadragèsima i quadragesimus
és quarantè. Sense la cultura religiosa cristiana aquesta paraula ja no s'empraria
i s'hauria perdut; els diccionaris donen l'explicació del mot com el període
de preparació per a la Pasqua, a partir del dimecres de cendra, en que l'Església té ordenats
l'abstinència i el dejuni en memòria dels quaranta dies que Nostre Senyor, Jesús
de Natzaret, dejunà al desert.
S'inicia al calendari el trànsit
vers la solemnitat de la Pasqua Florida, la de Resurrecció d'aquest
Jesús. Segons els grecs pasqua és pascha i els hebreus pesaj;
per aquest poble ha estat la festivitat més solemne
pel març, a mitjan de la lluna, en memòria del seu
captiveri a Egipte.
Per tant, la quaresma és un procés de penitència, un camí,
que mena vers la Pasqua Florida; per la qual cosa no té sentit
aquesta celebració sense la corresponent quaresma.
Per als primers cristians fou una època, per excel·lència, amb
la finalitat de preparar adequadament els fidels, els catecúmens,
a fer-se seguidors declarats de la doctrina cristiana i
rebre així, una vegada formats, el sagrament del Baptisme, el
causant de la gràcia de Déu.
El costum de dejunar sis dies seguits és la base jurídica d'una
llei jueva.
Igualment, tenim ben a prop el testimoni dels fidels
musulmans que ens donen cada any l'exemple d'uns dies de dejuni.
Poc a poc, per als cristians va créixer la devoció al dejuni i
de quaranta hores es passaren a quaranta dies i els sis dies, ja
esmentats, en setmanes; tot això amb la finalitat de fer-ne
una imitació dels quaranta dejunis de Jesucrist al desert.
De testimoniatges del dejuni se'n troben en temps de sant Irineu.
A Alexandria, a mitjan del segle III, es dejunava per espai de
quaranta hores sense menjar ni beure res, o tota la setmana santa
sencera, o part, per exemple els tres primers dies, etc. segons
consta per la carta de sant Dionisi d'Alexandria a Basílides,
que és el referent escrit més antic sobre la setmana santa.
La quaresma es troba al segle IV esmentada segons el primer
concili ecumènic de Nicea, a l'any 325.
A diferents regions d'Orient no fou coneguda la quaresma fins
després de l'any 325, per exemple a Egipte, segons consta a les
litterae festivae de sant Atanasi.
Fou costum molt antiga a les esglésies occidentals suspendre una
espècie de gran cortina blanca entre la nau i el presbiteri
per tal que amb aquest signe sensible, els fidels entenguessin
que havia arribat el temps de la penitència.
A l'església llatina, per espai de molts segles, no s'admetia a
la quaresma indicar al calendari la festa d'un sant; així
la festivitat de l'Anunciació del Senyor es passà al dia 18 de
desembre puix que els Pares del IV concili de Toledo (656) es
negaren a celebrar-la l'escaient 25 de març. Però a
partir del segle VII el calendari ha vingut tot enriquint-se amb
les commemoracions de sants.
A l'Aragó, Navarra, Castella i part d'Andalusia s'anomenava
"cuaresmero" al sacerdot que predicava els sermons de
la quaresma.
Durant lla setmana santa els primers cristians dejunaven
completament el divendres i el dissabte; els altres dies d'aquesta
setmana només es menjava pa, sal i aigua a les nou.
Els monjos han estat els més fervents practicants dels dejunis
quaresmals.
Al segle III segons comentaris de sant Dionsi d'Alexandria i també
a la centúria IV, per les dades de sant Epifani, es passava una
setmana sense menjar res; ara bé d'altres creients només en
dejunaven mitja i també n'hi havia que les privacions d'aliments
arribaven solament fins on les forces de cadascuns de'lls els
permetien.
A la fi del segle V, l'inici de la quaresma s'anticipà al
dimecres anterior al primer diumenge de la quaresma, que adoptà
el nom de dimecres de cendra; ara bé, altres dades
consultades indiquen que aquesta denominació prové, ben
especificada, des del segle X, quan fou instituïda la cerimònia
de la benedicció i imposició de la cendra als creients
cristians com un signe ple de simbolisme penitencial i en una
adient cerimònia litúrgica; aquesta cendra era obtinguda per la
cremació de rams de llorers, d'olivera, de palmes i palmons beneïts
el diumenge de Rams de l'any anterior. Fou una tradició tenir
col·locat algun d'aquests rams, a les reixes de ferro dels
balcons de les cases.
A Occident, segons Amalari, al segle IX, que descriu la litúrgia
eclesiàstica del mateix període, es desprèn ben definitivament
la durada dels dejunis fins a quaranta dies.
I la pràctica del dejuni en temps de Jesucrit?
A la llum de l'Evangeli, la Bona Nova, de Jesús de Natzaret, els
deixebles no sabien compromès a realitzar aquesta ascètica
voluntària, com ho feien els seguidors de Joan i l'observen els
dels fariseus. Sols la practicaven quan les circumstàncies de la
seua vida itinerant ho exigia.
Recordem què digué Jesús:
"Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin
mentre tenen entre ells el nuvi? Ja vindrà el dia que els serà
pres i, llavors, si dejunaran".
Com que que som dins l'any del Jubileu universal aquest moment
present s'assembla a un temps de noces com les del Fill de Déu
amb la Humanitat i Jesús expressà que aquesta serà conduïda
"al desert i li parlaré amorosament. Allà em correspondrà
com quan era jove... seré per a tu un espòs veritable, i tu
coneixeràs el Senyor".
Per a Jesús de Natzaret la nova aliança ja no depèn de la
lletra escrita sinó de l'Esperit i l'Esperit que d'Ell rebem
tot ho renova... Allibera de la tradició mal entesa fixada o
paralitzada únicament en l'ahir. Així malgrat que venim d'uns
pares també portem uns gens específics de fills diferents, nous;
aquests són els fruits de la Bona Nova de Jesús on la vida
brolla de l'Esperit del Pare i de Jesús amb una vitalitat com si
es tractés a mode de l'esperit tot procedent d'un vi nou que tot
ho vivifica.
I Jesús ens ho explica de manera ben entenedora i amb els símbols
propis del món de la pagesia:
"Ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els
bots i es perdrien bots i vi. El vi nou s'ha de posar en bots
nous". I una altra consideració que ens fa el Mestre:
"Ningú no apedaça un vestit vell amb roba que encara no ha
estat rentada ja que el tros nou s'enduria part del vell, i l'esquinç
quedaria pitjor".
Tot això ho festejarem joiosos a la Pasqua Florida puix la
cultura cristina transmet les paraules de Jesús; aquestes són
als esperits a tall d'herència d'un valor transcendental que cal
escoltar especialment durant el temps de la quaresma. El meu
oncle, avui beat, deixà escrit que si les paraules de la Bona
Nova de Jesús no restessin escrites al cors dels hòmens algú
de la humanitat ja les hauria inventades.
A la quaresma entrem, segons la pedagogia de Jesús de Natzaret,
dins el camí de rebre l'educació dels valors espirituals, que
atenyen una gran altura moral.
La cultura cristiana té la signatura de Jesús: "Posaré el
meu arc en els núvols com a signe de la meua aliança entre jo i
la terra". És la rúbrica sobre el document del cel: "Alegreu-vos,
els vostres noms són escrits al cel".
Fins el 23 d'abril, la gran diada religiosa de la Pasqua Florida,
el diumenge de Glòria, que haurà coronat l'embranzida d'una
revifalla de tantes vestes; per cert, qui remena aquesta força?
És el crit joiós del diumenge de Rams? Són els Hosanna!,
Hosanna!
En síntesi, el dejuni és l'obligació d'un sol menjar al dia
i en menys quantitat; es pot prendre quelcom pel matí i a la nit.
El dejuni obliga els mjors d'edat fins els 59 anys.
Abstinència vol dir abstenir-se de menjar carn, obliga qui ha
complert els 14 anys.
I el Codi del Dret Canònic vigent especifica:
Els dies penitencials són tots els divendres de l'any.
Els dies de dejuni: dimecres sant i divendres sant
Els dies d'abstinència: els divendres quaresmals.
Una nota pintoresca era la següent:
La quaresma fou representa en unes escoles per mitjà d'una dona
vella de set cames (les set setmanes), amb un abadejo a la mà (a
Mallorca una arengada o pebrot coent a la boca), dita segons
els llocs de parla catalana la Bacallanera, la Sarraïna, la
Patorra, o potser, a les nostres terres la dona de l'abadejo, a
la qual s'arrencava una cama cada setmana; primer es feien de
paper, sovint amb les butlles velles, i més tard foren impreses
i venudes comercialment. Quant a la butlla se sap que era una
lletra pontifícia expedida expedida per la cúria romana,
relativa a matèria de fe o d'interès general, a concessió de
gràcies i de privilegis.