LLETRA I CANÇÓ AL RENAIXEMENT
En aquest període històric
del segle XVI, el del Renaixement, sobresurten tòpics o
expressions generals a les produccions escrites i
llurs cançons; aquests són:
La descriptio puellae (descripció de la xica), efectivament es
donen detalls de la dona ideal d'aquesta època; el corpe diem,
aprofita el dia, vol dir fa invitació a gaudir del plaer de la
vida i de la temporada de la joventut abans que el pas del temps
ens endinse a l'etapa vital de la vellesa, així sens invita a
recórrer el possible trajecte, curriculum vitae, de la nostra
existència amb més joia que resignació, malgrat les tristeses
que sens presenten; lubi sunt?, on són?, es contesta
a la pregunta retòrica que ens és formulada a fi dinvitar-nos
vers la reflexió sobre la fugacitat de la vida i el poder
enderrocador de la mort sobre nosaltres, quan se'ns acaben les
hores; el locus amoenus, indret amè, agradable, passatge bell i
tranquil que té sempre les mateixes característiques: prades
verdes, rius, llacs, barrancs i tolls d'aigües cristal·lines,
arbres que garanteixen frescors amb llurs ombres i els
corresponents moixons que hi canten. Ja el ciutadà romà Ciceró
(106-43 aC) ens va dir que la música i el vi alegren l'esperit;
però ja no cal dir-ho que al Déu Bacchus, protector vitícola,
cal oferir-li un culte presidit pel seny i la moderació
versus aquest esmentat líquid.
Un segle abans, al text Lo somni, de Bernat Metge (1340/46-1413),
que era un lector apassionat dels autors grecs i romans, model
humanista, autor ideal per rellegir-se el segle XVI, ens parla
dels gèneres de la poesia i la cançó: el virolai i la balada;
el primer consta d'unes quantes estrofes i un refrany que es va
tot repetint; l'altre cant tradicional és apte per ser ballat.
Som davant d'uns dies on ja la literatura i la música tindran
cam a coronació màxima la satisfacció espiritual; per tant,
molts cants seran plens de sentiments i se cercarà la perfecció
humana. Es vol conèixer la grandesa del Creador amb cants polifònics
(veus diverses classificades i ordenades) que esdevenen suara
mateix amb gran embranzida; fins i tot hi ha composicions amb l'efecte
referit del tornaveu, del ressò, és leco.
I la monarquia i el món religiós protegeixen els hòmens de
lletres i els artistes; a tall dexemple recordem el papa
Alexandre VI (1431-1503), nascut a Xàtiva i mecenes dartistes,
que promulgà el jubileu de lany 1500 al so de trompeta.
Fou gran defensor del català com a llengua del palau.
Nicolau Copèrnic (1473-1534) afirma lheliocentrisme a De
revolutionibus orbium coelestium davant la concepció
geocentrista existent, i Galileu (1564-1642) construeix el primer
telescopi i defensa el sistema heliocènctric de lesmentat
Copèrnic.
El Renaixement potencia una floració primaveral a la vida de la
Humanitat puix que cerca lhome; o siga, tot allò que
estudia lésser humà; per tant, és un corrent
antropocentrista; per la qual cosa fa nàixer més il·lusió per
descobrir nous mons i apassionar-se per lamor a la bellesa
per ella mateixa. Les obres clàssiques, tant gregues com
llatines, que estaven depositades en biblioteques monacals o
particulars, són traduïdes. La descoberta de la impremta
suposarà la possibilitat daccedir, de manera generalitzada,
a la cultura, fins llavors custodiada en els monestirs.
En certs cants es desitja compartir amb la dona el seu amor,
barreja de raó i de delit; Ausiàs March (1397?-1459) expressa
que la dona és una companya, una amiga lliure de prendre
decisions, capaç de bondat i malícia, amb la qual podem parlar
i discutir.
Litalià Niccolò Machiavelli recomana que el rei siga lleó
i rabosa alhora; aquí, fidelment, Pere Serafí (1505?-1567) ens
indica: Lo príncep ha de ser fort i prudent; és
menester que el mostre cap de guerra, lleó molt fort i en
to consell siga rabosa".
Renaixement vol ser una afirmació de tot allò que és
individual i una tensió cap a lemancipació personal,
social, linguística, religiosa i nacional. L'home
aplica una intenció conscient vers el coneixement realista dell
mateix i del món que lenvolta; per això esdevé més
vitalista, tot sentint, d'aquesta manera, el plaer de viure i la
possió del descobriment. Científics, creadors, artistes,
pensadors, missioners i exploradors apareixen arrossegets per
equesta tensió determinista de l'ànima renaixentista.
Amb el Renaixement naix la història de la raó, que serà des d'aquest
temps el motor que impulsarà la cultura cap a l'esdevenidor. La
curiositat, l'esperit dobservació i el sentit crític
acompanyaran aquesta racionalització en el seu viatge cap al
futur, pel camí de la investigació i la recerca de nous
coneixements. El seu moment de màxima plenitud -la fe i l'orgull
del progrés- es viuran plenament en el segle XVIII.
Paral·lelament al creixement de les individualitats vénen els
embrions dels estats europeus i dels llenguatges nacionals, que
comencen a adquirir la configuració actual. L'aprenentatge
de les llengües clàssiques i els estudis biològics, iniciats
pels humanistes, contribueixen a desenvolupar una notable consciència
linguística, que ajuda a perfilar i enriquir les encara vacil·lants
llengües modernes.
És ara quan Felip II (1527-1598), rei de Catalunya i Aragó des
de 1556 a 1598, en la seua estada a la nostra ciutat, l'any 1585,
corona els grans beneficis aportats als gremis de la ciutat,
sobretot
al món dels oficis, als menestrals, als banquers; així mateix ja s'havien adquirit
els necessaris llibres llatins i grecs per a la biblioteca dels Reial Col·legis;
els actes religiosos són plens de gom a gom, amb llurs textos commemoratius.
Són dies de tenir força guanys els hostalers, els taverners i els artistes en
general; igualment, els restauradors d'edificis; en definitiva, tothon podrà
a fa fi beneficiar-se d'aquest rei que va sortir, uns anys enrere, victoriós
a la Batalla de Lepant
(1571). Esmentem que per aquestes dates, igualment, el monarca ha inaugural
un altre col·legi per tal d'educar els moriscs, a la ciutat de Granada. Malgrat
tot, aquests musulmans seran expulsats definitivament de la península l'any
1609.
Som en uns temps que la burgesia tortosina gaudeix d'una gran força
social, també ha triomfat tant la mentalitat dels cavallers
honorífics com els llinatges segons la categoria social
ciutadana i, ambdós, tenen el seu moment esplendorós; per una
altra part cal destacar els bens merescuts heroïsmes aconseguits
davant actes de guerres, que són considerats un privilegi sublim
per a qualsevol ciutadà; i, sobretot, a la fi, és un fet que més
diners -o menuts- corren per les mans dels tortosins i de les
tortosines.
La cultura és una realitat immediata, així El llibre de les
Costums de Tortosa mostra fidedignament una nova edició que s'adiu
a l'esdeveniment.
I, per acabar, com diu la cançó daquesta època
renaixentista "Más vale trocar", de Juan del Encina (1469-1530),
fem realitat allò que shi declama: "Es vida perdida
vivir sin amar. Y más es que vida saberla emplear". Cal dir
que trocar és el mateix que canviar, bescanviar, permutar.
Canço: Adéu dolça Amaril·lis de John Wilbye (1574-1638)