El call barceloní es trobava al cor de Barcelona, a prop de la placeta de Sent Jacme -on hi havia una font pública-, envoltada per la Casa del Veguer, la Casa dels Comuns Dipòsits, la petita església de Sant Jaume, amb el seu fossar, i la rectoria. A la vora s’aixecava la casa de la Batllia General. Tot el conjunt es trobava prop de la Seu i d’altres edificis de la jerarquia religiosa, i del Palau Reial Major.

El call estava ubicat al quadrant oest de la ciutat, entre els edificis esmentats i la primera muralla romana. Fins al 1080 els jueus posseïen generalment propietats pertot a l’àrea urbana i suburbana. Posteriorment les seves propietats tendiren a estar restringides al call, encara que els seus límits continuaren essent flexibles i no hi havia cap mur que separés les comunitats jueva i cristiana, ja que les cases d’ambdues comunitats eren contigües. El 1179 l’Església dictà unes normes molt restrictives per als hebreus entre les quals se'ls obligava a viure en recintes tancats. Des del 1243, i per manament de Jaume I, el call passà a estar aïllat de la resta de la ciutat per un mur. Malgrat tot, la comunitat hebrea va créixer i el call va haver de ser ampliat fora de l’antic recinte romà: un de nou, anomenat call menor o d’en Sanahuja, es va formar prop del Castell Nou.

De les dues portes que tenia l’aljama, una donava al vell fossar de Sant Miquel, l’església del qual estava al costat de la Casa de la Ciutat, en direcció al mar; i l’altra sota el Castell Nou, al peu del qual hi havia una placeta on es trobava el forn jueu.

El call arribà a tenir diverses sinagogues -anomenades Escoles-: la Major, la Menor o de les Dones, la dels Francesos, i algunes de construïdes per particulars, amb autorització reial, com les d’en Massot Evangena i Bonanasc Salomó. També hi havia una escola de pàrvuls, carnisseries, institucions benèfiques com l’hospital per a pobres i l’almoina, els banys públics, una escola d’esgrima i fins i tot una font pública construïda per tal d’estalviar als jueus d’anar a buscar l’aigua a la font de la placeta de Sant Jaume on sovint eren objecte d’escarni i els trencaven els càntirs, malgrats les prohibicions reials que fossin molestats. En altres ocasions, els llençaven sutzures a la porta del call.

Els carrers eren petits, estrets, amb giragonses, i amb cases que semblaven que tallessin el pas. Els baixos d’aquestes estaven ocupades pels tallers i botigues dels comerciants i artesans, agrupats per oficis: teixidors de vels de seda, sastres, sabaters, ferrers, ollers, orfebres, moneders, relligadors... A banda, també hi havia canvistes, metges, juristes, poetes, teòlegs, talmudistes, matemàtics, constructors d’aparells astronòmics, traductors...

Els banys anomenats "nous" -per diferenciar-los d’uns altres més vells prop de Santa Maria del Mar-, que havien estat fets construir per l’alfaquí Abraham Bonastruch, associat al comte Ramon Berenguer, l’any 1160, el qual cedí unes terres situades fora l’antic mur romà, sota el Castell Nou, indret on abundava l’aigua. La construcció es va fer seguint la tradició dels banys àrabs, encara que la decoració fou romànica.

Comptava amb diverses dependències, com ara la sala de descans, amb cúpula i templet central, i les sales de banys de vapor, alimentats per unes calderes de sota el paviment, a través d’unes canals que hi havia dins el mur.