"En esclatar la guerra, el meu pare se'n va anar al front i a casa no ha via menjar per a tots; així que ens van dur als cinc germans a una institució del Govern per si es podien ocupar d'algun. Em van triar a mi perquè era el més feble. Amb 10 anys, amb prou feines pesava 20 kq. i a més em van detectar un problema al cor." (Francisco Mansilla, Madrid).

"Apareixia gent assassinada per les cunetes. A comprar el pa anava amb la meva tia a El Llano, passant per un lloc on érem un blanc perfecte per a les metralladores. Ens arrossegàvem per la cuneta, ens posàvem diverses vegades a la cua, perquè només donaven mig quilo i érem set a menjar."
(Isabel Álvarez, Gijón).

"(Després del bombardeig), dins l'Escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l'edifici apareixia com rosegat pels impactes de l'explosió. Al llarg d'aquest sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts (…) L'enfollida mare d'aquell noi mort va comparèixer, i allà hauríeu vist la seva desesperada lluita, estiregassant ella el cos del fill que un home també estiregassava pel seu cantó, ben disposats a no deixar-se'l prendre. Fins que tots els esforços de la mare van ser inútils, i va haver de veure el cos del fill amuntegat damunt d'altres cadàvers en el camió que se'ls enduia tots cap al dipòsit del Clínic."
(Josep Miracle, Barcelona).

"A la colònia infantil de Tossa de Mar, per torn, de dos en dos, les nenes més grans ajudàvem a la infermera. Amb unes pinces arrencava les crostes de tinya d'una nena petita i li rentava amb aigua. La sarna va contagiar a molts nens i els van aïllar en una sala. Els untàvem de sofre."
(Rosa Izquierdo, Barcelona).

"Quan van anar a detenir a la Justa Mir, el seu fill plorava i ella li va dir: Lenin, vine, fill meu.' Els policies li van dir: 'Què ha dit vostè, el nen es diu Lenin? Van agafar el nen per les cames i li van estavellar el cap contra la paret."
(Julia Manzanal).

"Ens van ficar en trens de bestiar per a traslladar-nos del camp de concentració. I els nens hi van morir perquè els van deixar a ple sol. Uns guàrdies civils s'hi van apropar i van dir: "Quina pudor hi fa!" I els vam dir: "Perquè hi ha merda i dues nenes mortes". I aleshores les mares van haver de deixar les nenes mortes a l'andana i entrar un altre cop al vagó per a dur-les preses a Madrid."
(Juana Doña).

"A la presó sempre estava de la mà de la meva mare. Sols ens van separar una vegada, però va ser per a separar-nos definitivament. Em van treure de la presó i em van ficar en un tren amb altres nens sense que les mares ho sabessin. A la meva mare li van donar una pallissa i la van haver de tancar perquè es va posar com una boja perquè se li havien endut la seva filla."
(Teresa Martín).

"Les d'Auxilio Social ens van ajuntar i ens van dir que érem escòria, que érem filles d'horribles rojos, assassins, ateus, criminals, que no mereixíem res i que hi érem per pura caritat pública."
(Francisca Aguirre).

"Em mentalitzaven per a que anés en contra del meu pare i de l'Espanya democràtica i republicana. Havia de ser com ells, com els vencedors. Tota la meva educació ha sigut el 'Cara al sol'. Em van robar la infància, em van matar l'any 36. Sóc un mort pel que fa al que anava a ser."
(Uxenu Álvarez).