Segle XX
A les acaballes del XIX i començaments del XX, apareixen dos nous moviments sòcio-culturals: el Modernisme i el Noucentisme. El primer d'ells s'expressa amb força originalitat i ha deixat a la ciutat un dels seus més representatius patrimonis artístics.

El Modernisme assimila la tradició del gòtic català integrant-hi el ferro forjat, la ceràmica, el vidre i la fusta. Aquest corrent artístic expressa les aspiracions estètiques de la burgesia industrial.

L'aparició del Modernisme coincideix amb l'expansió econòmica i cultural de Barcelona que, el 1900, té 544 mil habitants.

Pel que fa al Noucentisme, és un retorn a la racionalitat i al classicisme.

Pel juliol del 1909, a causa d'una forta recessió econòmica, agreujada per la mobilització militar dels joves destinats a les colònies del Marroc, esclata una vaga general que deriva cap a un motí per alguns barris de Barcelona. La ciutat pateix incendis i saqueigs. L'exèrcit sufoca la revolta i la repressió posterior es molt severa. Es la Setmana Tràgica.

La instauració de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 suposa per al país i també per a la ciutat la millora de l'oferta educativa i cultural.

El 1917 esclata una vaga general causada per l'encariment de la vida i l'estancament dels salaris.

L'arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera, el 1923, estronca les il.lusions de la Mancomunitat.

El 1929 se celebra la segona Exposició Universal de Barcelona, a Montjuïc. La decisió de triar aquesta muntanya per celebrar-hi el certamen significava la urbanització d'una extensa zona de Barcelona i la conquesta d'un espai lligat a l'opressió de la ciutat.

A Barcelona, que compta amb un milió d'habitants, s'enceten obres d'infrastructura força importants. És el cas de la plaça de Catalunya. A finals de segle començaren a expropiar-se els terrenys, les cases, els cafès, els teatres i les barraques de firaires que s'havien anat construint al mig de l'espai que esdevindria plaça.

La seva urbanització, que s'inicià el 1902, no es completà fins el 1929, convertint-se en zona d'esplai, de comunicacions i de serveis, a més de centre simbòlic de la ciutat.

Entre 1920 i 1930 s'aixecaren 13 mil edificis i es realitzaren importants obres de pavimentació, clavegueram i electrificació, a més de la inauguració del metro.

A més de ser una ciutat tèxtil, Barcelona s'expansiona en la metal.lúrgia i la química. Moltes empreses estrangeres comencen a instal.lar-hi delegacions i fàbriques.

Des de finals del segle XIX fins al 1926 el port adquirí l'estructura actual. A principis del segle XX, el tràfic de mercaderies no arribava als 2 milions de tones, i entre 1907 i 1927 la xifra es mantingué entorn dels 2 o 3 milions.

El 1931 es recupera la democràcia i és proclamada la República. La Plaça de St.Jaume, les Rambles i els indrets més significatius de la ciutat vibren amb aquest nou fet històric que cerca obrir una nova pàgina a la història.

Però de nou una guerra civil acabarà amb les il.lusions del poble. La guerra es deixà sentir a la ciutat especialment a través dels bombardeigs feixistes, cruels i indiscriminats, efectuats per l'aviació italo-espanyola i la marina. Els barris costaners i l'Eixample foren les zones més castigades.

Els bombardeigs representaren una xifra de morts que cal situar entre 2500 i 3000, als quals cal afegir milers de ferits. Barcelona fou una de les primeres ciutats més bombardejades del món per l'aviació moderna.

Amb la victòria del general Franco, la dictadura torna a planejar sobre el país. Durant la postguerra, l'Ajuntament barceloní pateix una manca de poder, totalment sotmès al poder militar.

La repressió i la fam s'ensenyoreixen. A finals dels anys 40, gairebé 5 mil persones viuen en refugis i coves. El nombre de barraques era superior a 15 mil. En elles viuen immigrants vinguts de les zones més pobres d'Espanya fugint de la misèria i davant la indiferència del Règim.Durant la dècada dels 50, més de 400 mil persones arribaran a la capital catalana i al seu cinturó industrial.

La vaga de tramvies del 1951 demostra el malestar popular i és l'inici de les actuacions al carrer contra el Règim. Un any després se celebra a la ciutat el Congrés Eucarístic Internacional.

A partir de la segona meitat dels anys 50, Barcelona anirà canviant significativament. Creixerà però de manera caòtica i especulativa. Es milloren les comunicacions però a costa de sacrificar el paisatge urbà. Es dobla el nombre d'habitants i s'urbanitza gairebé tota la superfície del terme municipal. Malgrat això, el Règim practica un total absentisme inversor i una permanent presència ideològica.

La dècada dels 60 ho serà de creixement i progrés. La febre per l'utilitari invaex els carrers. Barcelona compta amb un milió 600 mil habitants.

Entre els anys 1963 i 64 arriben a la província de Barcelona 274 mil immigrants. Apareixen grans bosses de pobresa.

També el barraquisme, ja que els preus dels pisos resulten excesivament alts per als nous vinguts.
La nit de Nadal de 1962 Barcelona es veu sorpresa per una gran nevada.

La vitalitat de Barcelona s'ha posat en relleu en múltiples aspectes: un d'ells és la seva consideració com a ciutat de fires i congressos. L'estructura econòmica de la ciutat i la seva província és de nivell europeu.

Hauran de passar anys fins que el 3 d'abril de 1979 els barcelonins elegeixin democràticament el seu alcalde, després de 40 anys de manca de llibertats. Un seguit de millores i transformacions urbanístiques van fent de Barcelona una nova ciutat que, el 1981, té un milió 755 mil habitants.

El 17 d'octubre de 1987, a Lausana, s'adjudica la candidatura de Barcelona per celebrar-hi els Jocs Olímpics del 1992. Un futur nou s'enceta per a la ciutat.

En l'indret on existí un poblat anomenat Bàrkeno, bressol de Barcelona, ara acollia les instal.lacions dels Jocs. Barcelona es projectava al món.