RATES A
PALAU
Quan Plaerdemavida hagué tornat,
portaren la llum i totes les donzelles amb l'emperadriu entraren. I l'emperadriu
immediatament demanà a la princesa què havia estat aquell esvalot i per què havia
cridat.
-Senyora -digué la princesa-, una
gran rata ha saltat sobre el meu llit i m'ha pujat sobre la cara, i m'ha espantat tant que
he hagut de cridar amb forts crits, que estava fora de si; i m'ha esgarrapat la cara amb
l'ungla que, si m'hagués encertat l'ull, quin mal que m'hauria fet!
Però aquella esgarrapada la hi
havia feta Plaerdemavida, quan li tancava la boca perquè no cridés.
L'emperador s'havia llevat i, amb
l'espasa a la mà, entrà a la cambra de la princesa. I sabuda la veritat de la rata,
cercà per totes les cambres. Però Plaerdemavida havia estat discreta. I així, després
que l'emperadriu entrà i mentre parlava amb la seva filla, ella saltà al terrat i
ràpidament tragué la corda, i sentí com Tirant es planyia. De seguida comprengué que
havia caigut, però no digué res i se'n tornà a la cambra. Hi havia tant d'enrenou per
tot el palau, entre aquells qui feien la guàrdia i els oficials de palau, que tot plegat
era una cosa espantosa de veure i de sentir, que, si els turcs haguessin entrat dins la
ciutat, no hi hauria hagut pas més enrenou. L'emperador, que era un home molt sabut,
pensà que això havia de ser més que una rata i, fins i tot, féu cercar dins dels
cofres i féu obrir totes les finestres. I si la donzella hagués tardat una mica més a
treure la corda, l'emperador l'hauria trobada. (...)
Tirant serà
rescatat de l'hort, però després de misterioses
confusions.