El
catarisme va ser una religió cristiana fonamentada en la interpretació
dualista de les Escriptures. La Bíblia càtara, el llibre
sagrat que els predicadors itinerants portaven a tot arreu amb ells i que
era la base del seu ensenyament, era un Nou Testament complet que incloïa
els quatre Evangelis, els Fets dels Apòstols, les Cartes Canòniques
i els llibres sapiencials de l'Antic Testament. Els càtars
rebutjaven l'Antic Testament, per considerar-lo una crònica de la
creació d'aquest món baix, pel fals Déu, en el qual
veien l'expressió del principi dolent.
La Bíblia càtara (traducció occitana d'un original
llatí anterior a la Vulgata de Sant Jeroni), no era gairebé
gens diferent de la Bíblia catòlica. La principal diferència
es troba en els primers versets del pròleg de l'Evangeli segons
Sant Joan.
Aquest és el text de la Vulgata, que és encara la base
de la Bíblia actual:
-(Jo 1,3):"Tot ha estat fet per ell, i res
del que ha estat fet no ha estat fet sense ell"
-(Jo 1,4):"Tenia en ell la vida, i la vida
era llum ..."
Mentre que el text de la "vella llenguadociana" era el següent:
-(Jo 1,3):"Tot ha estat fet per ell, i sense
ell res no ha estat fet"
-(Jo 1,4):"El que fou fet en ell la vida,
i la vida era llum ..."
Això
vol dir, que els càtars distingien dues creacions: la veritable,
la de les coses que "són" realment, és a dir la de Déu
("Tot ha esta fet per ell"); i la il.lusòria,
la de les coses que no tenen una existència veritable, aquest
món visible assimilat al "no-res" ("És
sense ell que ha estat fet el no-res"), o "totes
les coses han estat fetes sense ell". El món visible, "aquest
baix món", no és la creació divina. Aquest món
visible, en el qual res no és estable, en el qual tot allò
que és manifesta està sotmès a la corrupció
i a la mort, aquest món visible víctima del desordre, del
mal, del sofriment, de la violència, aquest món ha de ser
creació d'un altre principi, del principi dolent, del principi maligne,
en una paraula del diable.
Efectivament,
el dualisme no es resumeix en una constatació moral de l'acció
del bé i del mal en aquest món, en el seu antagonisme. Si
així fos, totes les esglésies cristianes que creuen en Déu
i en el diable serien dualistes. El veritable dualisme suposa la
independència absoluta d'una arrel del bé i d'una arrel del
mal, relacionades l'una amb l'altra.
"Hi ha dos mons: un és visible i l'altre
és invisible. Cadascú té el seu déu. L'invisible
té el bon Déu, el que salva les ànimes. L'altre, el
visible, té el déu dolent, que fa les coses transitòries."
Els càtars
doncs, creien en dues creacions sorgides de dos principis, segons la lògica, els
indicis de la qual s'intueixen des del pròleg del "LLIBRE DELS DOS PRINCIPIS"
(fragmentari resum d'un tractat escrit per doctors càtars, que consta d'una introducció
i diferents capítols com la creació, refutació del lliure albir,...):
"Un bon arbre no pot donar fruits dolents, ni un
mal arbre pot donar bons fruits"; s'extreu la lògica conclusió, que el món
visible sotmès a la corrupció, a la mort i al mal, no podia ser la creació del
Déu d'amor ensenyat per Crist:"La meva reialesa no és cosa
d'aquest món ..."
