L'home de
l'Edat Mitja occidental, que resa, que lluita, que treballa, segons el repartiment en els
tres ordres de la societat, percebeix l'art, la política, el fet social, la vida,
la mort ... en una paraula, el món que l'envolta, en termes específicament religiosos.
La quasi totalitat de llurs referèncias són cristianes. El seu univers mental no pot sortir d'allí.
Concebeix la seva pròpia existència com a resultat d'una creació (no posarà en questió
aquesta concepció fins a finals del segle XVIII). Tota la seva vida social i privada es centra
en la seva salvació i que gira al voltant d'un tema recorrent: Déu.
A partir de l'any 1000, és a dir a partir
del moment en què apareixen els primers documents escrits, quan
el clergat regular catòlic es tanca en prestigioses abadies de projecció
intel.lectual i filosòfica i el clergat secular ( els capellans
del camp i dels burgs ) viu submergit en la incultura general, els aldarulls
envolten el poble cristià, en busca d'un retorn als ideals evangèlics
de pobresa ("si vols ser perfecte, ves, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres
i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i segueix-me"), de puresa en els costums, de predicació de la paraula
de Déu.
La
Reforma Gregoriana,
entre els segles XI i XII, serà una primera temptativa de resposta
de l'Església catòlica, als nous problemes d'un cristianisme
instal.lat en una Europa que havia iniciat un periode de retorn a la calma (les
últimes invasions dels bàrbars, les incursions dels hongaresos i dels víkings
s'acaben), i d'expansió demogràfica i econòmica (es talen boscos per sembrar-hi
blat i emplaçar-hi els pobles; apareixen invencions innovadores com el molí
d'aigua i el collar de tir, que donaran un gran impuls a les societats rurals;
l'ordre feudal continua imposant la seva pau, però tot i això, les ciutats ja
començaran a prendre un caire urbà i s'implantaran les places d'intercanvis
comercials).
Clergues
i laics surten al carrer, per predicar l'Evangeli, sense preocupar-se d'obtenir
ni l'autorització de Roma, ni el dret de traduir les Escriptures
del llatí. Algunes iniciatives no prosperen; d'altres són
reconegudes pel sí de l'Església romana (Francesc d'Assís
i l'ordre dels germans menors, Domènec
de Guzmán i l'ordre dels germans predicadors,...). D'altres
es constitueixen en moviments divergents, reformistes pel que fa al dogma
però, sobretot, en allò que es referix als costums catòlics,
o s'enfrenten en un principi a l'església.
El
catarisme s'inscriu en el context de fervor espiritual que acabem de definir
i dins del qual sorgien les iniciatives dels clergues luitadors i dels
laics, sempre animats pel desig de seguir el Crist en la seva pobresa evangèlica
i per alimentar-se de la Paraula de Déu. Aquesta doctrina
va tenir una gran difusió a Occitània, on pel nivell cultural
força elevat dels estaments més instruïts, era més
fàcil el desenvolupament de l'esperit crític, i on a més
a més, els atacs al poder temporal de l'Església de Roma,
varen motivar les simpaties i la protecció de la noblesa.
Precisament, per l'extensió i la importància
que tingué a Occitània, els càtars són coneguts
també amb el nom d'albigesos (de la
ciutat occitana d'Albí on s'hi aplegà un important nombre
de càtars ), tot i que els centres principals foren Tolosa de Llenguadoc,
Narbona, Carcassona, Besiers i Foix. El nom de càtars
(del grec "pur") els fou donat pels catòlics. Els mateixos s'anomenaven
cristians o bons homes.
El
catarisme va ser un evangelisme. Un dels punts centrals del propòsit
de vida càtar és l'observació literal dels preceptes
del Crist i, especialment del Sermó de la Muntanya. Caracteritzats
pel rebuig total de la violència, de la mentida, i del jurament,
els càtars es van mostrar a les poblacions cristianes com a predicadors
(itinerants i pobres individualment) de la Paraula de Déu.
Els esforços del Papat per retornar
els càtars a l'ortodoxia catòlica, varen fracassar. En primer
lloc, ho intentarà amb la predicació de cistercencs i dominicans,
però l'assassinat en 1208 de Pere
de Castellnau, serà el darrer motiu que farà decidir
el Papa Innocenci III a canviar d'estratègia
i utilitzar la violència, que s'iniciarà amb la croada dels
exèrcits catòlics i que tindrà continuació
sobretot, amb els procediments inquisitorials de Roma i les posteriors
fogueres col.lectives ordenades pels braços temporals.
Aquesta manera de viure la religió quedà
pràcticament desfeta a la segona meitat del segle XIII, malgrat
que se'n mantingueren encara alguns reductes a Occitània fins al
segle XIV, i a Itàlia i Albània fins al segle XV, deixant,
més enllà d'una llarga obliteració, un missatge viu
que lliura a qui el vol llegir, la memòria dels documents medievals:
cristianisme sense condemna eterna i sense creu, refusant el mal i la violència
i creient en la bondat fonamental de la naturalesa humana.
