D'Arenys en amunt es registra una certa inclinació cap a la circumscripció gironina, malgrat que oficialment només comenci a partir del llit de la Tordera, o a Blanes. Algunes veus repudien amb més o menys ressò l'afiliació a l' Alt Maresme. Propugnen la condició de Marina de la Selva, encara que també la Selva només comenci oficialment a la inevitable ratlla de la Tordera. La majoria s'estima més no remenar-ho i reconèixer la capacitat d'atracció exercida per l'àrea barcelonina sobre aquest últim confí comarcal.

La trajectòria moderna d'Arenys és bàsicament marinera, assentada en la precocitat del comerç internacional de la navegació a vela, fins i tot abans que Carles III no liberalitzés la carrera d'Amèrica i suprimís el 1778 el monopoli dels ports de Sevilla i Cadis. El segle següent van arribar les reconversions que havien de bandejar Arenys: la navegació a vapor, la primacia del port de Barcelona, la pèrdua de les colònies, la implantació del ferrocarril el 1857... La barrera física aixecada entre la vila i el mar pel traçat de la ferroviària i de la carretera N-II no era només simbòlica. Ara el comerç marítim protagonista és el turisme.
A la precocitat històrica de la navegació a vela n'hi va correspondre una altra de contemporània: el port pesquer-esportiu començat a construir el 1921 i inaugurat el 1952, quan aquestes coses eren una excepció i no una monomania. A desgrat de l'ampliació del 1981, només disposa de 300 amarratges esportius, però ha sedimentat un caràcter que a molts altres ports de l'última fornada encara falta ostensiblement.

De les quatre confraries de pescadors del Maresme (Arenys, Sant Pol, Calella i Mataró), Arenys aplega el 90% del total d'afiliats. Hi amarren en permanència un centenar d'embarcacions de pesca. La subhasta del peix, tot just tret del mar, té lloc quotidianament a primera hora de la tarda sota les sis magnífiques arcades de mig punt abocades a la dàrsena. Hi sura aquella ombra humida a l'hora meridiana del sol més implacable, aquella fortor tan sedosa del peix fresc. El paviment xop emana una frescor acollidora. Els micròfons caricaturitzen la veu estrident del subhastador i la fan encara més inintel.ligible als profans.
Dos centenars de caixes de peix s'arrengleren a terra, encerclades per les mirades escrutadores dels compradors habituals, amb la dosi justa d'empentes. Pintat a la paret, un gran rètol avisa: "Se ruega guarden silencio durante la venta y pónganse los curiosos a segundo término del círculo".
Adossat a la Llotja, el bar Els Pescadors serveix petxinots d'Arenys, fregidets de gambes, mongetes amb cloïsses, suquet i una colla de plats de peix. 
S'hi menja a la valenta, tal com raja, sense estovalles ni accessoris obligats als restaurants convencionals, entremig d'una cridòria pròpia del gremi, accentuada per les condicions acústiques del local.

La construcció primerenca d'aquest port artificial va representar un obstacle pel transvassament natural de sorres portades pel corrent de Llevant. A aquest fet s'ha atribuït la desaparició de moltes extensions de platges veïnes del Baix Maresme. La primera afectada pel bloqueig de corrents del nou port va ser la d'Arenys mateix, coneguda com platja Primera, al centre urbà. Els banyistes arenyencs utilitzen ara més aviat la llarga platja Tercera, a llevant del port, en direcció a Canet.

La façana marítima urbana s'estén entre els dos turons del Mal Temps, damunt del port, i del Cementiri o de la Pietat a ponent. La petita necròpoli dalt del turó abocat al mar, el cementiri de Sinera tan evocat pel poeta Salvador Espriu, sembla haver-se convertit fins i tot en un motiu de promoció turística.

Al promocionat cementiri de Sinera s'hi accedeix pels rials de ressonàncies espriuanes i pel passeig de xiprers en cornisa de les cases barates de Sant Elm. La placeta s'ha convertit en una miranda enjardinada de l'Arenys a vol d'ocell, batejada com a plaça Salvador Espriu. Al portal, una ceràmica reprodueix aquests versos seus:

Salvador Espriu és enterrat en un nínxol com els altres, segons la seva voluntat. Les monumentalitats del cementiri de Sinera, amb escultures de Llimona i de Vallmitjana, no corresponen a la tomba del poeta. Ell li ha donat una altra mena de monumentalitat.

Escrivia Josep Pla a propòsit del Maresme a la seva Guia de Catalunya: "Aquesta és una comarca catalana admirable. Normal, equànime, ponderada. Hi ha un ordre perfecte. Aquest ordre és obra del càlcul, obeeix a un pla material de rendiment. Aquest ordre coincideix -produeix- un ordre superior de bellesa i d'harmonia en el paisatge del qual el pagès potser no sospita que ell és l'autor, però que fascina els seus creadors i els qui contemplen l'harmonia utilitària. Els jardins són bells. Els horts són adorables. Són, a més a més, adequats a l'època en què vivim. Els paisatges més bells són els que neixen d'una bellesa utilitària, comestible, amb arrels en el Dret romà i en la llibertat personal. El Maresme honora un país; serveix una tradició admirable".

El turisme ha fet variar considerablement el panorama planià. Ara resulta menys bell i menys admirable. No dubto que a la nova situació deu correspondre una nova bellesa, utilitària i inapel.lable. Però els qui hem conegut la d'abans estem poc capacitats per detectar la d'ara amb el convenciment i l'entusiasme necessaris a qualsevol elogi. La presumpció de l'existència d'una nova bellesa del litoral turístic, que serà formulada pels qui no tindran més referències de l'anterior que la història, em reté de planys inútils. Es així, i prou. La realitat és un valor per ell mateix, sobretot als ulls dels qui professem adversió a la nostàlgia com a norma i a la literatura com a cavall de Troia del passat ideal. Al passat se li poden posar els qualificatius que vulguin, però ja no forma part de la vida, per més que l'invoquin.
 

FEBRÉS, Xavier:“Passeig de mar” Diari de Barcelona,1987