Símbol de l'elevació, de l'esperit,
identificada amb el Sol. La lletra A del sistema jeroglífic egipci
es representa amb la figura de l'àguila; és l'origen de la
vida, el dia naixent. És llum, aire i foc alhora; l'òliba
és el seu contrari: nit, tenebres, mort.
També simbolitza
el pare, la majestat del Déu Pare -Zeus, Júpiter-, que té
per atributs el llamp i el tro -antic ocell de la tempesta, fulminador-
i s'associa amb el poder i la guerra.
És l'ocell que vola més
alt,; és en els aires com el lleó en la terra i la balena
en el mar, la reina de les aus i per això a vegades té cap
de lleó, o el lleó, ales d'àguila.
La lluita de l'àguila
i el lleó és un tema mític freqüent. S'eleva
per dominar i destruir les forces interiors; sovint es representa en ple
vol duent entre les urpes un anyell o alguna altar víctima -així
l'escut de l'orde del Toisó d'Or-; o combat contra el gran serpent
mític, símbol de les forces inferiors, malignes; la serp
emplomallada de les mitologies ameríndies és la unió
de ambdues, un ofidi sublimat. Segurament aquesta és la raó
que es clavi un pota d'aligot al llindar de la porta de les cases, com
un amulet per foragitar llamps i tempestes, i també mals esperits,
com un protecció totèmica.
Amb les seves grans ales l'àguila
mena les ànimes dels difunts a la immortalitat, a la claror infinita,
horitzó enllà; més antigament era l'ocell-ànima,
que s'envola; després esdevé l'ocell que duu l'àguila;
ara són els àngels -alats també- que duen les ànimes
al Cel; en el Llibre dels Morts egipci hi és ben explícit:
"M'he alçat com un poderós i jove esparver sortit de l'ou...".
En el xamanisme, és "l'ocell del Cel" a través del qual es
realitza l'ascensió als nous Cels. És l'ocell psicopomp,
que porta les ànimes al Cel. És missatger celestial.
Un dels
quatre animals del tetramorf, apocalíptic, figura de l'evangelista
Sant Joan, el de més elevació espiritual: és la Paraula
de Déu, l'esperit de profecia, emblema de l'ascensió a través
de la mística.
Segons el Bestiari de Beauvais, l'àguila es
rejoveneix volant tres vegades de cara al sol i llançant-se dins
d'una font.
A l'antiga Roma 
era l'ocell totèmic de la gens Aquilia,
i l'emblema de les legions imperials; l'àguila imperial, també
ho és, doncs, d'altres imperis, com de l'Espanya dels Reis Catòlics,
i del franquisme; d'Alemanya, dels Estats Units d'Amèrica... A vegades,
és l'àguila bicèfala 
de l'heràldica -a l'escut
del regne de Nàpols i les Dues Sicílies- relacionada amb
el déu Janus: el dualisme creació-destrucció, ascens-descens,
donar vida-matar. També el ceptre rematat per un àguila és
atribut reial, com ja ho era de Júpiter.
A pagès es creia que l'esperit de la
tempesta pren cos en una àguila que s'envola amunt i deixa un núvol
per rastre, que es va ennegrint fins a desencadenar-se la maltempsada,
relació mítica entre l'àguila i el llamp, figura i
atribut de la divinitat celestial.
Una constel·lació duu el nom
d'Aligot.
