l'Isard, animal de muntanya

L'isard és un animal d'aspecte molt lleuger, amb un parells de banyes en forma de ganxo molt característiques present en ambdós sexes. La seva imatge és inconfundible. Durant l'estiu no és fàcil distingir un sexe de l'altre i, moltes vegades, cal recórrer a l'observació de la forma de les banyes amb l'ajuda de prismàtics potents. Les femelles tenen les banyes més primes i el ganxo en que aquestes acaben més obert. A l'hivern els mascles canvien el pelatge castany groguenc; aquest esdevé castany fosc, quasi negre, i presenta una banda clara que s`'estén per la part superior de la cara, per la mandíbula i pels costats del coll. Els dos sexes tenen glàndules darrera de les banyes. Són més desenvolupades en els mascles i a la època de zel secreten un sèu d'olor característica. Sovint se'ls pot observar refregant la base de les banyes entre els matolls. Els voltants queden impregnats d'una olor forta, barreja de l'olor de la cabra i la del mesc.
Posseeix també una altra particularitat anatòmica que el capacita per a moure`s amb facilitat per la muntanya. Es tracta d'una membrana interdigital que uneix internament els dos dits de cada peülla. Quan la neu és tova, separa els dits i la membrana impedeix que s'enfonsi excessivament, actuant a tall de raqueta; d'aquesta manera, aconsegueix un considerable estalvi d'energia. Quan la neu és dura, o quan avança sobre el gel, tanca els dits i les seves paülles, dures i afilades, actuen com a piolets i l'ajuden a fixar-se a terra, i a evitar relliscades i accidents.
L'isard és una espècie molt especialitzada, que s'acostuma a trobar a àmbits molt concrets i poc imprevisibles. A aquest tipus d'espècies que basen el seu èxit adaptatiu en en l'explotació més eficient dels recursos, a partir d'una especialització més gran, se'ls coneix com a estrategues de la K, per bé que, en realitat, pot existir tota una gradació entre aquesta i les espècies anomenades estrategues de la R.

L'isard és un animal típic d'alta muntanya. Es mou amb absoluta facilitat per congestes, pedregars, lleixes i penya-segats, ja que posseeix adaptacions anatòmiques particulars que li permeten de fer-ho. També des del punt de vista tròfic, l'isard sembla que ha aconseguit l'aprofitament òptim dels recursos vegetals que li ofereix la muntanya, adaptant-se a la seva marcada estacionalitat. Alguns autors opinen que, en realitat, la presència de l'isard en els cims més alts és només una conseqüència de la pressió de l'home, que l'ha obligat a refugiar-se en aquests indrets inaccessibles. És possible, que la seva distribució actual és causada, en part, per aquest motiu, però també pel fet que existeix una disposició prèvia (adaptació ecofisiològica) que li permet d'acomodar-se a aquest ambient.
Un dels trets més característics de l'isard són els desplaçaments altitudinals que realitza seguint el ritme que marquen les estacions, a manera de curtes transhumàncies. Durant l'hivern, davalla fins al banc forestal en cerca de refugi i d'una mica d'aliment. És l'època més crítica i es produeixen nombroses baixes, sobretot a finals d'hivern. De vegades, més del 50% dels cabrits nascuts a la primavera no arriben a veure la primavera següent. Els animals vagaregen dispersos i en petits grups.
El zel s'esdevé al novembre. Els mascles adults adults reuneixen els seus harems (grup de tres a dotze femelles) i els preserven de les sol·licituds d'altres mascles. A mesura que les femelles entren en zel, el mascle les cobreix. Per saber si les femelles estan preparades per a la fecundació, el mascle els ensuma l'orina. Quan arriba la primavera i a mesura que es va fonent la neu, els petits grups progressen en altitud, seguint el brot tendre de la pastura. En aquesta època (abril-maig), les femelles que van quedar fecundades pareixen un sol cabrit, després d'una gestació de cinc mesos. El nombre de cabrits que neixen cada any és variable i depèn de factors diversos i complexos. Als Pirineus, el més habitual és que pareixin entre el 50 i el 85% de les femelles de més de dos anys. A l'estiu, es concentren als pics més alts i són fàcils de veure, ja que augmenta la densitat i el volum dels grups. Durant aquesta època cerquen les obagues i els indrets frescos a les hores de més calor.
L'alimentació es caracteritza per una marcada estacionalitat. A l'estiu menja només herba, mentre que a l'hivern la proporció de plantes llenyoses augmenta i esdevé molt alta.
Les femelles amb els adults més joves i les cries de l'any formen grups i remats de quantitat variable, que poden arribar als vuitanta i als cent individus. Els mascles, en general, es mantenen separats dels remats fins a l'època de zel.
La camussa (nom que s'aplica d'una manera general a tots els diferents representants de l'espècie), es troba distribuïda, actualment, pels principals sistemes muntanyencs de la meitat sud d'Europa i del Pròxim Orient proper, sempre que tinguin altituds superiors als 2000 m. Així, la trobem a les serralades principals: Cantàbria, Pirineus, Alps, Apenins, Balcans, Carpats, Caucas, etc. En els Països Catalans es troben arreu dels Pirineus, de la Vall d'Aran fins a Molló, passant per la Serra del Cadí. Sempre a a altituds superiors als 1500 m, a l'hivern, davallen, de vegades, fins als 1000 m. La seva distribució altitudinal oscil·la, doncs, entre els 1300 i els 3000 m, tanmateix, durant el Quaternari ocupaven zones d'altitud i latitud més baixes, com palesen les restes fòssils trobades a Guipúscoa i a Jaén, per exemple.