Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
EXPERIÈNCIA
EXPERIÈNCIA VIVENCIAL I EXPERIÈNCIA SENSIBLE
La paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir, per referir-nos al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva “experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o “somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en la mesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacions de manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius...
Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostra pròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions es poden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostres relacions personals, o fins i tot de manera filosòfica, però no científica. La ciència aspira a aconseguir una objectivitat que la vivència no pot oferir.
EXPERIÈNCIA SENSIBLE. OBJECTIVITAT I COMUNICABILITAT
En gnoseologia i epistemologia, parlem d'experiència per referir-nos a tota informació que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda...) de forma directa o indirecta.
Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjans indirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, un microscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors de partícules, sensors diversos...
Per a no confondre la vivència amb el “coneixement a través dels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nos al segon significat.
Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i un objecte.
Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ens envolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatges mentals (pensaments) significatives de la realitat. En la mesura en què aquests pensaments siguin veritablement representatius de la realitat direm que són objectius. Per exemple, no és una afirmació objectiva dir que la meva parella és molt maca (per a mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que és objectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 52 kilograms, o que té els ulls clars i els cabells foscos.
Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a una escala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 52 kilograms que no pas dir que té els ulls clars. La qüestió important, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captem pels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietat objectiva”.
De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (per objectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-se al que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experiència només ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i no pas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posar un exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no es pugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi.
L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a un invident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta. De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de percebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiència sensible.
REFLEXIONA: El món és de colors?, o som nosaltres els que el veiem de colors? Aquestes lletres són vermelles? I si tothom fos daltònic, també serien de color vermell?
Tot el que es coneix objectivament per l'experiència sensible es diu que es coneix A POSTERIORI. També podem utilitzar el terme CONEIXEMENT EMPÍRIC, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, que significava “experiència sensible objectiva”.
Quan parlem d’experiència sensible hem de diferenciar entre OBSERVACIÓ I EXPERIMENTACIÓ
1.OBSERVACIÓ
L’observació és una forma relativament passiva d’experiència. L'observador no intervé en allò que observa. Simplement s'ho mira, directament o amb instruments que millorin la possibilitat d'observació, i en pren nota sistemàticament.
(nòdul d'acer vist al microscopi electrònic)
Com més avança la ciència més possibilitat d'observació hi ha. Per exemple, amb els telescopis instal·lats en els satèl·lits artificials podem observar astres que són a distàncies impensables en època de Galileu, que comptava amb un simple telescopi d’ullera. De tota manera, el telescopi de Galileu era enormement més eficaç que l’ull nu dels grecs i dels egipcis.
L’observació individual és poc fiable si no pot ser repetida per un altre observador independent. Un únic observador pot ser que s’imagini que observa quelcom, però si els demés observadors també descriuen de la mateixa manera el que observen, aleshores es pot prendre com una dada científica.
En tot cas la ciència no admet cap observació que no sigui repetible o que no hagi quedat fixada per mètodes mecànics. De tota manera els mètodes mecànics (fotografia, gravació...) poden ser defectuosos i, a més, són manipulables. Comptat i debatut, en cas de dubte el més important és el prestigi de l’observador. Una fotografia publicada per la Universitat Autònoma té molta més credibilitat que una imatge publicada per un desconegut a la seva web.
2.EXPERIMENTACIÓ
L’experimentació es diferencia de l’observació, en primer lloc, pel fet que l’experimentador ha de ser actiu, ha d’intervenir en allò que experimenta: fa que s'esdevingui allò que vol estudiar.
L'investigador prepara artificialment una situació que reuneixi les condicions necessàries perquè es produeixi un fenomen determinat, de tal manera que:
L’experiment tracta de descobrir o de verificar relacions entre variables. Una variable és un factor que intervé en el fenomen que volem estudiar i que pot tenir diferents valors (els valors poden variar, i per això se’n diu “variable”).
Si es tracta de descobrir relacions entre variables, com a mínim n’hi ha d’haver dues. Aquest és el cas més habitual, no perquè en els fenòmens reals només intervinguin dues variables, sinó perquè en els experiments es procura neutralitzar totes les altres possibles variables per evitar confusions.
Així, diem que un experiment consisteix en manipular sistemàticament una o més variables per determinar amb exactitud les conseqüències de les variacions.
A la variable que manipulem l’anomenarem “variable independent”. La variable que canvia com a resultat dels canvis en la variable independent es coneix com a “variable dependent”.
Exemples:
L’objectiu d’un experiment és determinar amb exactitud i de forma necessària la relació entre les variables estudiades. Quan diem “de forma necessària” ens referim a què la relació que volem descobrir s’ha de produir de forma inevitable.
Quan descobrim una relació “necessària” entre dues variables diem que tenen una relació causa-efecte. En el nostre cas diríem que la causa de la curació és l'administració del medicament.
En tot experiment cal tenir en compte que poden haver-hi variables estranyes, que no tenim controlades i que poden interferir en el desenvolupament de l’experiment, que anomenem “variables de confusió”. Una variable de confusió és un factor no controlat que distorsiona el resultat d’un experiment. Evidentment es tracta d’evitar tota mena de variables de confusió si volem que el resultat sigui fiable. Això implica que un experiment sempre s’ha de dissenyar acuradament per evitar possibles errors i interferències i que és bo de repetir-lo diverses vegades per poder-ne estar més segurs.