LA DIMENSIÓ POLÍTICA

CONCEPTE DE PODER

Podem definir el “poder” de la següent manera:

El poder és la capacitat que posseeixen certs individus o grups d’individus d’afectar, segons la seva voluntat, la conducta d’altres individus o grups d’individus.

Es podria dir d’una manera més breu que poder és la capacitat de control i manipulació. Aquesta capacitat es pot donar en graus diferents, per la qual cosa podem dir que algú té poc, molt, més, algun... poder. No és una qüestió de tot o res.

Es pot fer una diferenciació bàsica entre el poder com a “capacitat d’influència” i el poder com a “capacitat de sanció punitiva”. Per exemple, els bisbes catòlics poden influir en el comportament dels ciutadans amb consells, amb orientacions, amb l’exemple del seu propi comportament, etc. Però el que no poden fer és sancionar punitivament (castigar) els ciutadans que no segueixin els seus consells. En canvi, els jutges no aconsellen res a ningú, però castiguen implacablement els ciutadans que infringeixen els preceptes legals.

Aleshores, qui té més poder, un bisbe o un jutge? No es tracta de més o menys, en aquest cas, sinó de qualitats diferents de poder. Podríem preguntar, doncs, qui aconsegueix afectar més notablement als ciutadans? Aleshores la resposta podria ser molt variable en funció dels ciutadans a que ens referim, del lloc i de l’època.

El poder és un fenomen universal a la societat. El trobem en totes les institucions socials:

• en una família hi ha sistema de poder,
• en una empresa hi ha sistema de poder,
• en un institut d’ensenyament secundari hi ha sistema de poder,
• en un estat hi ha sistema de poder,...

Segons la teoria discursiva, la societat humana és un sistema de producció de discursos. En cada època i cada societat s’accepten determinats discursos, i a través dels discursos es legitimen les posicions de poder. Els discursos oficials normalitzen, donen i treuen la raó, aproven públicament maneres de ser i comportar-se. Hi ha també discursos subversius i revolucionaris, que poden triomfar o ser reprimits amb altres discursos.

Els discursos permeten mantenir les relacions de poder, domini i control. El discurs del jutge et porta a la presó o et deixa en llibertat. El discurs del polític el porta al poder o el fa fora de la política. El discurs del governant porta a declarar la guerra o a signar la pau. El discurs del professor et dona el títol de batxillerat, sempre i quan l’alumne digui el que ha de dir. Recórrer als discursos per validar els nostres actes ens permet exercir el poder. Els discursos sostenen (o critiquen) institucions i les institucions generen discursos. Si volem entendre les desigualtats de poder de la societat, hem d’estudiar les pràctiques discursives com a element de creació i manteniment de determinades formes de vida social.

Per aprofundir en la dinàmica del poder i entendre millor els mecanismes de conformitat i innovació podeu clicar aquí

PODER I POLÍTICA

En qualsevol dels seus nivells, el poder guia institucions socials (família, empresa, municipi...) mitjançant un flux de decisions més o menys coherent.

• “Guiar” significa donar, o imposar, un ordre determinat, és a dir, ordenar (per això de les decisions del poder en podem dir “ordres”).
• El “flux de decisions” s’anomena política, estratègia o tàctica. Parlem aleshores de política de partit, de política d’empresa, de la política d’un cap de família, etc. Així, podríem definir “política” com el conjunt de decisions que dimanen del poder.

De tota manera, podem donar al terme un sentit més ampli i entendre que la política comprèn tot el seguit d’accions relacionades amb l’exercici del poder, amb la crítica al poder i amb l’aspiració a l’exercici del poder. És per això que diem que no només fan política els membres d’un govern, sinó també l’oposició.

Parlament de Catalunya

PODER PÚBLIC. EL PUNT DE VISTA FILOSÒFIC I EL PUNT DE VISTA SOCIOLÒGIC

La sociologia política s’interessa principalment per les institucions de poder públic. Són les institucions que tenen com a funció controlar la col·lectivitat amb la seva política (flux de decisions), per tal d’obtenir els fins desitjats pels que detenten el poder o l’influeixen.

La institució fonamental del poder públic és el govern, en els diversos nivells possibles (municipal, regional, estatal).

Un govern, per a ser-ho realment, ha d’exercir un control imperatiu (amb possibilitat de sanció coercitiva) en un territori definit i exercir-lo de forma exclusiva. Un govern que no pugui castigar a qui no se li sotmet no podem dir que realment governa. Per això diem que no hi ha govern sense control imperatiu. A més cal que quedi clarament delimitat el territori que està sota el poder del govern, i que en aquell territori no hi hagi més d’un govern. Poden conviure diversos nivells de govern (municipal, regional o estatal) sempre que quedin ben delimitades les competències de cadascun. Quan parlem de competències ens referim a aquells temes o aspectes sobre els quals poden exercir veritablement un control imperatiu. També ha de quedar clar el grau de subordinació entre els diferents nivells de govern. Per exemple, el poder municipal pot aplicar determinades lleis i prendre certes decisions, però s’ha de sotmetre a la llei general de l’estat.

A vegades hi ha més d’un grup que declara que és el govern legítim d’un determinat territori. Però més que les declaracions que pugui fer, el que importa és l’efectivitat real del govern. Per exemple, durant la Guerra Civil Espanyola hi havia dos governs a Espanya. Més concretament, hi havia dues institucions que s’autoproclamaven “govern espanyol”: el “nacional” i el “republicà”. Però, en realitat, hi havia un sol govern per a cada zona d’Espanya. En acabar la guerra, el govern republicà continuà declarant-se “govern d’Espanya a l’exili”, però això ja no era un govern. Des del punt de vista dels republicans, el govern dels “nacionals” era “insurreccional”, mentre que el seu era el “legítim”. Això pot ser cert des d’un punt de vista moral, però des del punt de vista sociològic només compta la contundència dels fets, i no la seva legitimitat moral. Per a la sociologia política, “legitimitat” és simplement el fet que existeixi consens suficient per a l’acceptació (de més o menys bon grat) d’una autoritat i del seu poder per tal que l’autoritat sigui obeïda. Per això, des de la perspectiva sociològica, el govern dels “nacionals” era prou legítim.

Aquest punt de vista sociològic té el seu contrapunt en els plantejaments de la filosofia política. La filosofia política reflexiona sobre els fonaments que justifiquen l’autoritat de l’estat i l’obediència, o no, dels ciutadans. En filosofia política són centrals els conceptes de dret, justícia i llibertat. Per tant, podem considerar la filosofia política com una part de la filosofia moral. Per això la filosofia s’interessa pels objectius ètics de tot procés polític, més que no pas pel funcionament concret de les institucions de govern.

A més, la filosofia política fa propostes concretes de sistemes d’organització política, és a dir, proposa principis polítics concrets, basant-los en un fonament ètic.

Per resumir, podem dir que la filosofia política proposa i valora èticament sistemes reals o hipotètics, mentre que la sociologia es limita a descriure tan objectivament com li és possible els diferents sistemes reals, sense entrar en valoracions

LES DIMENSIONS DE LA POLÍTICA

Quan intentem identificar i qualificar l’orientació política d’un partit polític seguim un esquema basat en tres eixos:

1.ESQUERRA -DRETA:

També es fa servir el terme “progressista” com a sinònim d’esquerra i “conservadurisme” com a sinònim de dreta. L’origen d’aquesta terminologia el trobem a l’època de la Revolució Francesa. En el Parlament els més progressistes s’asseien a l’esquerra i els més conservadors a la dreta. En els parlaments actuals se segueix mantenint aquesta distribució espaial simbòlica.

Les dretes tendeixen a potenciar els valors més tradicionals i individualistes, per això s’anomenen conservadors. Les esquerres tendeixen a proposar valors innovadors que tendeixen a l’igualitarisme, sobre el supòsit que eliminar les desigualtats socials, o suavitzar-les, és sinònim de millora i, per tant, de progrés. De tota manera, els partits de dreta també parlen de progrés, que és un valor comunment cobejat, i els d’esquerres tampoc no volen trencar amb tot i no conservar res.

La diferència més objectiva la trobem en les teories sobre fiscalitat i funció de l’estat. Els partits d’esquerra tendeixen a voler pujar els impostos i els partits de dreta tendeixen a voler abaixar-los. La idea de la dreta és que a menys pressió fiscal més creixement econòmic i més progrés en el nivell econòmic general, que implica un més gran benestar. La idea de l’esquerra és que calen més impostos per redistribuir millor la riquesa i ajudar econòmicament i amb serveis gratuïts a les classes socials més desafavorides. D’aquesta manera, se sol associar la dreta a les classes més riques, que no necessiten ajuts socials i volen pagar menys impostos, i l’esquerra a les classes més desafavorides. Però això no és tan simple, com podem constatar a l’actualitat política.

Podríem dir, sense que tampoc sigui un criteri absolut, que quan hom tendeix a millorar econòmicament, sigui quin sigui el punt de partida, tendeix a votar dreta, mentre que si passa a l’inrevés es tendeix cap a l’esquerra. Ara bé, a vegades es pot donar la confiança a un partit de dreta en temps de crisi, suposant que podran redreçar millor l’economia (com va passar amb el triomf del PP a les eleccions espanyoles de 2011, en plena crisi econòmica). I correlativament, es pot votar esquerra en temps de bonança amb l’esperança d’un repartiment més equitatiu del creixement. També és cert que hi ha molts factors que intervenen en les preferències polítiques dels votants: trajectòria prèvia, imatge de credibilitat, carisma dels dirigents... que no estan en funció de la situació sòcio-econòmica. Si hom pogués fer prediccions polítiques amb exactitud la democràcia perderia el seu sentit.

Molts partits polítics, defugint la polaritat dreta-esquerra, s’autodefineixen com a “partits centristes”. En realitat, seria més clarificador prescindir d’això i concretar la posició en el següent eix (moderat-radical).

2. RADICAL-MODERAT:

Molts partits polítics, defugint la polaritat dreta-esquerra, s’autodefineixen com a “partits centristes”. En realitat, seria més clarificador prescindir d’això i concretar la posició en l’eix moderat-radical. També s’utilitza com a sinònims la parella “dur-tou” o “extremista” com a sinònim de radical.

En general, podem dir que la radicalitat és una negativa a aproximar posicions amb les altres opcions polítiques. En contraposició, la moderació consistiria a estar obert al diàleg, relativitzant fins a cert punt els propis plantejaments.

L’esquerra més dura se sol anomenar “comunista”, i la moderada “socialista”. La dreta radical se sol anomenar “faixista”, i la dreta moderada s'anomena liberal.

3. NACIONALISTA-NO NACIONALISTA

Quan un partit considera com a un objectiu fonamental la defensa de la identitat nacional en front de les agressions hipotètiques o reals, internes o externes, aleshores parlem de nacionalismes. Per exemple, el govern francès fa una política nacionalista quan obliga a les sales de projecció de cinema a projectar un % mínim determinat de pel.lícules franceses i un % màxim d’americanes. Conceptes característics del nacionalisme, a banda del de “nació”, són els d’”integritat o unitat nacional”, “pàtria”, “identitat”...

Reflexiona: Creus que són sinònims els conceptes de nacionalisme i independentisme? Quina seria la diferència?

Exercici:

1.Creus que són sinònims els conceptes de nacionalisme i independentisme? Quina seria la diferència?

2.Qualifica els partits del panorama polític espanyol actual (els que tinguin representació al Congreso de los Diputados) segons les tres dimensions que hem comentat. Has de buscar els noms dels partits amb representació parlamentària. Pots prescindir dels partits que només tinguin un representant. Inclou a la mateixa llista tots els partits que tinguin representació al Parlament de Catalunya. Presenta la llista en una taula on pots incloure-hi el logo de cada partit, el nom i una indicació sobre si són de dreta o esquerra, nacionalistes o no i radicals o moderats.