MEDITACIÓ V. DE L'ESSÈNCIA DE LES COSES MATERIALS I NOVAMENT DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

Aquí encara no parlarà de l’existència de les coses materials. Abans encara tornarà a insistir en una tercera demostració de l’existència de Déu seguint l’esquema de l’argument ontològic (si voleu saber com son les altres dues demostracions, cliqueu aquí). Però primer de tot analitza l’essència de les coses materials.

Què es pot saber del cert de les coses materials? Cal veure quines idees en tinc, quines són distintes i quines són confuses.

La primera idea que concep sobre les coses és la d’extensió. El que normalment anomenem matèria, Descartes ho defineix com a “res extensa”, és a dir, substància extensa. Concretament es refereix al fet que entén perfectament què significa l’extensió tridimensional (o quantitat contínua), és a dir, una longitud, una llargada i una amplada contínues. Afirma que pot imaginar aquesta idea de manera distinta. Hi pot diferenciar moltes parts a les quals atribueix mides, formes, posicions i moviments. A més, qualsevol moviment pot tenir qualsevol durada. També concep amb evidència les particularitats dels nombres (aritmètica), les formes (geometria) i els moviments (tema característic de la física) com si les idees ja estessin en la seva ment, és a dir, que es tracta d'idees innates. L'innatisme de les idees es posa de manifest en el següent fragment:

"I no solament conec aquestes coses distintament quan les considero en general, sinó també, per poca atenció que hi posi, percebo multitud de particularitats sobre els nombres, les formes, els moviments i d’altres coses semblants, la veritat de les quals és del tot evident i conforme a la meva naturalesa. Fins al punt que, quan començo a descobrir-les no em sembla que aprengui res de nou, sinó més aviat que recordo el que ja sabia d’abans, és a dir, que percebo coses que estaven ja en la meva ment, tot i que no hi hagués pensat mai encara”.(MM.V94)

En aquest fragment Descartes ens fa pensar molt clarament amb l’innatisme platònic. Amb la seva teoria de la reminiscència, Plató considerava que el coneixement de les idees és innat. La base del coneixement era el record de veritats que són dins de la nostra ànima racional perquè les hem contemplat abans de néixer. O sigui, que igual que ho acaba de dir Descartes, les idees ja estan en la ment quan hi penso. Però Descartes no accepta la creença platònica en la preexistència de l’ànima, sinó que ens proposa un nou concepte d’ànima: l’ànima és una “naturalesa intel·ligent”, és a dir, que les idees formen part de la seva pròpia naturalesa. Jo puc pensar aquestes idees o no pensar-les. Fins i tot pot ser que no siguin més que idees, és a dir, que no representin res que existeixi realment fora del pensament, però això no treu que siguin veritats immutables independents de la meva ment. Per exemple, potser no existeix cap cosa triangular en el món, però que els angles d’un triangle sumen 180º és veritat i no ho he pas inventat jo. Seria igualment veritat si no hi hagués pensat mai ningú.

La reflexió sobre la veritat de les idees que coneix amb evidència el porta a tornar a plantejar la qüestió de l’existència de Déu amb un nou argument que és la repetició de l’argument ontològic de Sant Anselm (en versió “matemàtica”):

"Bé, doncs si del sol fet d’extreure del meu pensament la idea de qualsevol cosa se n’hagués de seguir que tot el que penso que li pertany clarament i distintament li pertany de fet, ¿no puc treure d’aquí un argument i una prova demostrativa de l’existència de Déu? Certament tinc la seva idea en mi, és a dir la idea d’un ésser supremament perfecte, com també tinc la de qualsevol figura o nombre. I sé tan clarament i distintament que a la seva naturalesa li correspon una existència en acte i eterna, com sé que tot el que puc demostrar de qualsevol figura o nombre pertany a la naturalesa d’aquesta figura o nombre. I per tant, encara que totes les conclusions de les anteriors meditacions fossin absolutament falses, l’existència de Déu hauria de ser almenys tan certa com les veritats que fins ara he considerat que ho eren més -les veritats que tenen a veure únicament amb els nombres i les figures-. Ara bé, veritablement això no sembla gaire clar d’entrada; més aviat té tota l’aparença d’un sofisma. Perquè, acostumat com estic a distingir entre existència i essència en totes les altres coses, fàcilment em deixo convèncer que en Déu l’existència pot separar-se de l’essència, i que per tant es podria pensar que Déu no existeix en acte. Però no obstant això, quan hi penso atentament veig amb claredat que l’existència no pot separar-se de l’essència de Déu, com tampoc no es pot separar de l’essència d’un triangle de línies rectes que els seus angles són iguals a dos angles rectes, o bé de la idea d’una muntanya la idea d’una vall. De manera que hi ha tanta contradicció a concebre un Déu (és a dir, un ésser supremament perfecte) sense l’existència (és a dir, sense una perfecció), com a concebre una muntanya sense vall." (MM.V97)

EXERCICI:

Aquest argument intenta demostrar l’existència de Déu a partir de l’anàlisi de la seva essència, és a dir, de la idea de Déu, que és el mateix que dir “perfecció”. En qualsevol idea que analitzo, en el terreny de la geometria, per exemple, no hi ha res que em porti a pensar en l’existència dels seus objectes. Veig clar que un triangle ha de tenir tres angles, però no pas que hagi d’existir. En canvi, no puc pensar la perfecció separada de l’existència i, per tant, no puc pensar que Déu no existeix perquè la no existència és una imperfecció i, per tant, seria absurd afirmar que la perfecció és imperfecta. Seria tan absurd afirmar que Déu no existeix com afirmar que un triangle pot tenir només dos costats.

El problema de l'argument és veure si efectivament la no-existència és una imperfecció. Veieu el que vam explicar sobre aquest punt en parlar de l’argument de Sant Anselm.

Descartes no només afirma la certesa de l’existència de Déu, sinó que la certesa de totes les altres idees depèn del coneixement de l’existència de Déu. La immediatesa de l’evidència em permet creure que el que estic comprenent amb claredat i distinció és cert. Però no puc estar sempre pensant-hi. Sovint m’he de refiar de la memòria, i creure una veritat perquè recordo haver-ho vist clar. Per exemple, puc fer una demostració matemàtica d’un teorema i refiar-me del teorema al cap del temps sense haver d’estar demostrant-lo constantment. Si no hi hagués un Déu podria ser que jo hagués estat fet de tal manera que jo em pogués equivocar fàcilment confonent els records més evidents. Però ara que sé que hi ha un Déu, que tot depèn d’ell i que no pot ser enganyador (ja que és suprem i perfecte), no té sentit dubtar del que recordo haver comprès bé. Encara que estigués somniant, si quelcom ho veig amb evidència he de dir que és cert. Per tant, les idees i demostracions dels geòmetres són certes (encara que no pugui captar tota la geometria amb una sola intuïció intel.lectual, sinó que m’he de refiar del record de les demostracions).

Ara bé, existeixen realment els cossos que descriuen els geòmetres? Ho veurem a la darrera meditació.

TEOREMA DE CARNOT

Us refieu d’aquest teorema? En coneixeu la demostració? La recordeu?

Per a saber-ne més clica aquí

Ja sabem, doncs que sense Déu jo no seria capaç de pensar el que penso i, per tant no seria el que sóc. Però i el món? Què en sé del món? Podria ser que només fos un somni?