TEORIA DEL CONEIXEMENT

IDEES I IMPRESSIONS

EXERCICI: Resumeix esquemàticament les idees principals del text següent:

El nostre autor comença amb unes quantes definicions. Anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, tant si fem servir els nostres sentits o ens impulsa la passió com si exercitem el pensament o la reflexió. Divideix les percepcions en dues classes: impressions i idees. Quan sentim una passió o una emoció de qualsevol classe o tenim les imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, la percepció de la ment l’anomena impressió, paraula a la qual dona un sentit nou. Quan reflexiona sobre una passió o objecte que no és present, anomena aquesta percepció idea. Per tant, les impressions són les nostres percepcions més vívides i fortes; les idees són les percepcions més vagues i dèbils. Aquesta distinció és evident; tan evident com la que hi ha entre sentir i pensar.

La primera proposició que anticipa és que totes les nostres idees o percepcions dèbils es deriven de les nostres impressions o percepcions fortes, i que no podem pensar mai en res que no hàgim vist fora de nosaltres o hàgim sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir a Locke: que no hi ha idees innates.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

L'objecte propi de la filosofia és l'estudi de dels continguts de la nostra ment, del que ell anomena les PERCEPCIONS de la nostra ment. Com diu al text que has analitzat, hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees.

IMPRESSIONS: Les impressions són les nostres percepcions més fortes i vives, quan oïm, o veiem, o sentim, o odiem, o desitgem o ens delim. Així, és una impressió la nostra percepció immediata del color verd, quan veiem quelcom verd, o la nostra percepció de la gana, quan tenim gana. No es tracta només dels sentits fisiològics exclusivament. Podem parlar de percepcions externes i internes (això correspondria aproximadament a la distinció entre sensacions i sentiments).

IDEES: Les idees en són còpies debilitades de les impressions que es produeixen gràcies a la imaginació i la memòria. Ara no veig res de color verd, però em puc representar la idea de verd. Ara no tinc gana, però em puc representar la idea de gana. Aquesta no és l’única classificació possible de les percepcions. Per fer-nos-en una idea general podem presentar el quadre següent:

EXERCICI:

Hume, en el text anterior, ens explica la diferència entre idees i impressions. En el segon paràgraf diu: les idees són les percepcions més vagues i dèbils. Què pensaria Plató d’aquesta frase?

Hume no estudia les impressions. Això correspon als fisiòlegs i als anatomistes. La impressió és l'absolut del problema i no cal preocupar-se de les seves condicions, de la mateixa manera que el newtonià es guarda bé prou d'explicar la gravitació, amb la qual explica tota la resta. El que Hume investiga és la formació de les idees i les seves relacions entre si i amb les impressions.

De tota manera fa una afirmació sorprenent amb la que vol conciliar els principis dels filòsofs racionalistes i els empiristes. Segons Hume, d’acord amb Locke, no hi ha idees innates. Però això no significa que no hi hagi percepcions innates. Les impressions les considera percepcions innates:

“Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir a Locke: que no hi ha idees innates. Només cal observar, però, i això és una inexactitud d’aquest famós filòsof, que ell comprèn totes les nostres percepcions amb el terme d’idea, i en aquest sentit és fals que no tinguem idees innates, i que les afeccions naturals, l’amor a la virtut, el ressentiment i tota la resta de passions sorgeixen immediatament de la naturalesa. Estic convençut que qualsevol que consideri la qüestió segons aquest punt de vista serà capaç de reconciliar totes les parts.”

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

El significat de la paraula “innat” equival senzillament a “natural”. Diu que les impressions sorgeixen de la naturalesa de forma immediata. Els racionalistes haurien especificat que les idees són innates perquè sorgeixen immediatament de la naturalesa racional humana i no pas de les sensacions, que són naturals, però adquirides pel contacte amb la realitat. Per a Hume innat significa natural immediat i es contraposa a artificial, mentre que per als racionalistes significa racional immediat i es contraposa a adquirit.

VALOR I SIGNIFICAT DE LES IDEES

Hume es basa en el següent axioma: cap idea no és vàlida si no reprodueix una o vàries impressions.

Les idees es formen gràcies a la imaginació i la memòria (les facultats que tan poc agradaven a Descartes). La imaginació i la memòria reprodueixen les nostres impressions (evidentment de forma més dèbil que quan es produeixen efectivament les impressions).

Quan tenim la sospita que un terme (concepte) filosòfic que fem servir en un argument no té un significat clar, no representa cap idea clara (les paraules simbolitzen les idees), només hem de fer-nos la següent pregunta: de quina impressió deriva aquesta suposada idea?

Si és impossible d'assignar-li cap impressió, si la idea no és cap còpia (debilitada) de cap impressió, es confirma la nostra sospita i per tant podem deixar-la de banda i negar-nos a utilitzar-la. Això passa amb idees com substància, ànima, Déu...

“El nostre autor pensa que no es podria haver fet cap altre descobriment més feliç per a decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: les impressions sempre les precedeixen i tota idea amb què es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una corresponent impressió. Aquestes darreres percepcions són totes tan clares i evidents que no admeten controvèrsia; però moltes de les nostres idees són tan fosques que és gairebé impossible –fins i tot per a la ment que les forma- explicar-ne exactament la naturalesa i la composició. D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel.la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I si sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa massa freqüent), sempre pregunta: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fora desitjable que aquest mètode rigorós fos més practicat en tots els debats filosòfics.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

EXERCICI

Fins a quin punt es posa de manifest en el text anterior que Hume és cartesià tot i que clarament no és racionalista sinó empirista?

L’ASSOCIACIÓ D'IDEES

Hem vist que hi pot haver percepcions simples i complexes. Com que les percepcions poden ser impressions o idees, podrem dir que hi ha impressions simples i complexes i idees simples i complexes.

Les idees simples es formen pel record de les impressions simples, en són una còpia debilitada.

Pel que fa a les complexes, algunes són còpies d’impressions complexes. Per exemple, la idea de meló prové de la impressió complexa de meló. Però hi ha idees que tenen altres orígens. Hume investigarà quines són les forces que entren naturalment i espontània en joc per a formar-les.

Esquemàticament podem dir que les idees complexes poden formar-se com a record d’impressions complexes o bé com a combinació imaginativa d’altres idees. Les idees no es relacionen gràcies a la raó sinó a la imaginació. Aquí la diferència entre Hume i els racionalistes es manifesta en el seu grau més alt.

La combinació imaginativa d’idees pot ser fantasiosa o bé pot seguir unes lleis que Hume resumirà en tres principis fonamentals d’associació:

*FANTASIA: La llibertat de la fantasia no té límits, si bé sempre treballa a partir del material que li ofereixen les impressions. Les idees de la fantasia es poden formar només per algun dels següents mecanismes: composició, transposició, augment i disminució. Puc imaginar un home verd composant les percepcions d'home i color verd. Però no puc imaginar un home d'un color que mai no he vist.

*LLEIS D’ASSOCIACIÓ D’IDEES: A banda de la fantasia, la imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i regularitats que Hume anomena lleis d’associació, i que són les següents:

1.SEMBLANÇA: Relacionem dues percepcions si s'assemblen. Per exemple: una pintura ens fa pensar en el model.

2.CONTIGUITAT EN L'ESPAI O EL TEMPS: Relacionem dues idees quan entre elles hi ha proximitat, ja sigui en l’espai o bé en el temps. Per exemple, l’esment d’un pis d’un edifici introdueix naturalment una pregunta o una conversa sobre els altres. Un vaixell ens fa pensar en el mar o el record de la meva àvia em fa pensar en el meu avi.

3.RELACIÓ CAUSA-EFECTE: La relació causa-efecte significa que la percepció que anomenem "causa" ens fa pensar en l'aparició de la percepció que anomenem "efecte". Per exemple, en una taula de billar es llença una bola blanca contra una altra de vermella. Quan la bola blanca toca la vermella, la vermella comença a moure's. Diem que la bola blanca (primera percepció) és la causa del moviment de la vermella (segona percepció), que és el mateix que dir que el moviment de la bola vermella és l'efecte del moviment de la blanca.

Un altre exemple: si pensem en una ferida, difícilment ens podem estar de considerar el dolor que provoca. La ferida és la causa i el dolor l’efecte.

Perquè es doni la relació causa-efecte s'han de produir les següents condicions:

• CONTIGÜITAT EN EL TEMPS I LLOC: A l’exemple de les boles de billar, no hi ha interval de temps ni d’espai entre el xoc i el moviment de la segona bola. Això el porta a afirmar com a condició de l’associació d’idees causa-efecte la contigüitat en el temps i el lloc. En realitat caldria matisar que, normalment, la causa i l’efecte són propers en el temps i en l’espai. De tota manera, això no és estrictament necessari. Per exemple, diem que el llamp és la causa del tro, però hi ha un interval de temps entre la visió del llamp i l'audició del tro, i l'espai no es pot considerar ja que el so del tro no és localitzable espacialment. A més, coses tant inespacials com la por poden ser considerades causes, per exemple, de un accident, que sí que és espacial. De tota manera, Hume no parla d’aquests exemples.
• PRIORITAT EN EL TEMPS: La causa és anterior a l'efecte. Aquesta condició es desprèn del concepte de causa. Si la causa fos posterior, ja no en diríem causa sinó efecte.
• CONJUNCIO CONSTANT: Aquesta és la condició imprescindible. La contigüitat i la prioritat per si soles no donen lloc a l’associació de la idea de causa i efecte si no es dóna també una conjunció constant. Això significa que si repetim l'operació ha de passar el mateix. Si torno fer el llançament i en xocar les dues boles la vermella queda quieta i la blanca recula, o la travessa o s'hi enganxa i canta una cançó de Shakira, no podré dir que es dóna una relació causal, perquè ja no tindré motius per esperar un mateix efecte d’una mateixa causa.

Tots els homes, sigui quina sigui la seva cultura i la seva llengua, es regeixen per les mateixes lleis d'associació d'idees. Aquestes lleis d'associació funcionen en la nostra ment com les lleis de gravitació universal funcionen en els cossos. Mantenen l'ordre del nostre esperit com les de Newton mantenen l'ordre de l'univers.

LES OPERACIONS DE L'ENTENIMENT. LES INFERÈNCIES. RELACIONS D'IDEES I QÜESTIONS DE FET:

Les operacions que realitza l'enteniment que ens permeten obtenir conclusions a partir d'unes determinades idees s’anomenen inferències i poden ser de dos tipus:

1.INFERÈNCIES SOBRE RELACIONS D'IDEES:

Les inferències sobre les relacions d’idees són la forma més perfecte de coneixement i s’anomenen demostracions. Això és el que fan les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica. Afirmar que el quadrat de la hipotenusa equival a la suma dels quadrats dels catets expressa una relació entre aquestes figures. Aquestes relacions es descobreixen per la mera operació del pensament, és a dir, en podríem dir a-priori. Encara que no hi hagués cap triangle en el món, aquestes relacions continuarien essent certes, perquè la seva contrària és contradictòria.

2.INFERÈNCIES SOBRE QÜESTIONS DE FET O EXISTÈNCIA:

Les inferències sobre qüestions de fet o existència es basen en l’experiència i no ens proporcionen un coneixement absolutament necessari com el de la matemàtica. No es tracta de demostrar sinó de provar. Una prova no és absolutament definitiva, i podem esperar sempre una contraprova que qüestioni la prova que havíem acceptat com a certa. De tota manera, les proves empíriques produeixen en nosaltres creences irresistibles que es fonamenten en el costum de la repetició. Estic segur que un fet succeeix si en tinc una impressió. Però també sovint puc deduir (inferir) que un fet ha succeït o succeirà sense tenir-ne una impressió. Per exemple, si veig un llamp a prop puc inferir que sentiré un tro; si trobo un rellotge en una illa deserta infereixo que hi ha hagut algun home.

Tots els raonaments (inferències) sobre qüestions de fet es basen en la relació causa-efecte.

Les qüestions de fet són contingents, és a dir, el seu contrari també és possible. No és contradictori pensar que el sol no sortirà demà, o que quan una bola de billar en piqui una altra totes dues quedaran quietes. Així, el coneixement de les causes i els efectes no pot ser a-priori sinó que s’ha de basar en l’experiència. Concretament, es basa en l’experiència de la conjunció constant de dues percepcions, tal com hem vist en parlar de les lleis d’associació d’idees.

Cap objecte revela mai, per les qualitats que apareixen als sentits, ni les causes que el produeixen ni els efectes que provoca. Tampoc la nostra raó, sense l'ajut de l'experiència, no treu cap inferència sobre l'existència real o les qüestions de fet. Per exemple, si jo mostro una gerra d'aigua i una d'àcid sulfúric a algú que no sàpiga absolutament res de l'aigua ni del sulfúric, per més que se les miri, sense fer cap experiment no podrà deduir quina crema la pell i quina no la crema.

Si només veig el sol un dia no puc deduir si l'endemà sortirà o no. Ara bé, l'experiència em posa de manifest que ha sortit cada dia fins ara i és per això que dedueixo que demà també sortirà.

Si algú, per exemple Adam, hagués estat creat amb tota la plenitud del seu enteniment, però sense gens ni mica d’experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó pugui veure en la causa, que ens faci inferir-ne l’efecte. Aquesta inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració, perquè simplement es fonamentaria en una relació d’idees. Però cap inferència de la causa a l’efecte equival a una demostració. I d’això en tenim aquesta prova evident: la ment pot concebre sempre que d’una causa es pot seguir qualsevol efecte, i també que qualsevol esdeveniment pot ser conseqüència de qualsevol altre. Perquè tot allò que concebem és possible, almenys en un sentit metafísic, però quan parlem de demostració, el contrari és impossible i implica una contradicció.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

L’experiència crea en nosaltres uns hàbits, és a dir, ens acostumem a què les coses succeeixin d’una determinada manera. Aquest hàbit és el fonament de la nostra creença en les inferències sobre qüestions de fet. De tota manera, la creença no és res més que un sentiment. A més, és difícil de descriure el sentiment de la creença. Hume diu que és una concepció més vívida, més ferma o més intensa.

La creença no dona un contingut més extens a una idea, però li confereix vivacitat i força, fermesa, solidesa i estabilitat. Els mecanismes d'augment de la vivacitat s'expliquen per les connexions imaginatives entre impressions i idees. Una impressió present confereix vivacitat a una idea que hi és connectada, és a dir, la reforça i la consolida, la fa més creïble. La meva idea de "sortida de sol" es reforça cada matí quan tinc la impressió que surt el sol.

Una creença és una certesa pràctica però no absoluta que es basa en el costum de la repetició de determinades experiències o percepcions. Jo tinc la creença que quan la bola blanca piqui la vermella la vermella es mourà, o que demà sortirà el sol, però no puc estar-ne absolutament segur (podeu consultar el que expliquem a primer sobre la inducció clicant aquí). Per la llei d'associació causa-efecte jo associo la primera bola de billar amb la segona. Cada vegada que repeteixo el moviment de la primera succeeix el mateix: que la segona es mou. La repetició no afecta lògicament a les relacions entre els fets (que hagi passat 10.000 vegades no vol dir lògicament que hagi de passar sempre), però crea en nosaltres un costum que fortifica la creença fins que considerem la relació entre les dues boles com a necessària (creença irresistible).

És el costum i no pas la raó el principal guia de la nostra vida. És el costum el que ens fa esperar que les mateixes causes produiran els mateixos efectes, que és el que anomenem “principi de causalitat”.