|
|||||||
Pere Calders (Barcelona 1912-1994). Cursà els seus primers estudis a l'Escola Mossèn Cinto. Als catorze anys escriu El primer arlequí. Seguirà els estudis a l'Escola de Llotja. L'any 1932 comença a publicar articles humorístics i crítiques d'art en la premsa: "Diari Mercantil" i "Rambla". L'any 1936 s'encarrega, juntament amb Tísner, de rellançar L'Esquella de la Torratxa. L'any 1938 s'allista com a voluntari a l'exèrcit republicà i marxa al front de Terol, on escriu Unitats de xoc (1938). La derrota comportarà l'exili, primer a França i, després aMèxic, on treballarà en el món editorial col·laborant diverses revistes "Lletres", "Revista de Catalunya", etc. L'any 1962 torna a Barcelona i col·labora a "Tele-estel", "Cavall Fort", "Serra d'Or", "Oriflama", "Canigó", etc... L'any 1978 el grup Dagoll-Dagom estrena Antaviana. L'èxit d'aquest espectacle, basat en els seus contes, propiciarà una gran difusió de l'obra de l'escriptor. L'any 1986 rep el Premi d'Honor de les Lletres catalanes. Entre seves obres destaquem Cròniques de la veritat ocultat (1955), Demà, a les tres de la matinada (1959), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), Aquí descansa Nevares (1980), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1985) i Gaeli i l'home Déu (1986), entre d'altres. Ha estat traduït a vàries llengües. La seva literatura es caracteritza per una peculiar lògica que governa un món de ficció on el real i el fantàstic es combinen de manera única. Unitats de xoc Unitats de xoc és una crònica de le seves vivències com a soldat on, al costat de les facetes més cruels de la guerra, retrata el vessant quotidià de la vida la front, amb pinzellades de nostàlgia barrejades amb gotes dhumor. Gaeli i l'home Déu Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 14 per Assumpció Bernal Tot homenatjant Calders: les performances de la modernitat Temps era temps hi havia un contista català que podria ser per a propis i estranys un prototipus de la contemporaneïtat. Era ja ben arribada l’hora d’escampar-ho fora de la complicitat de taules, despatxos i aules: així he entès el projecte elaborat des de la Universitat Autònoma de Barcelona (que ja havia nomenat Calders doctor honoris causa el 1992) de muntar una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’autor —Calders. Els miralls de la ficció— en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes i un col·loqui —Pere Calders. L’escriptor i el seu temps— obert als estudiosos de la trajectòria caldersiana. La iniciativa confirma tres coses. Primer, com es pot divulgar un escriptor sense banalitzar-lo; després, que el millor homenatge és estudiar-lo i no reduir-lo a les laudationes de circumstància. I, per últim, com un autor conegut com a contista pot ser vist com el que és, un artista excepcional, justament pel mestratge amb què domina un gènere que encara massa vegades el gran —i no tan gran— públic malinterpreta com a literatura menor. El marc on es produí l’anàlisi i el debat de la producció i recepció caldersianes serví també perquè el professor Jordi Castellanos (comissari de l’exposició, juntament amb un altre conegut especialista de l’obra de Calders, Joan Melcion) expliqués el procés de conservació i catalogació del fons Pere Calders, donat per l’escriptor a aquesta Universitat i que actualment es troba en una segona fase d’ampliació. La pertinència d’un col·loqui, exposició o homenatge no és mai aliena a la necessitat social d’alimentar vies de comunicació entre allò no sempre encertadament denominat cultura acadèmica i la divulgació rigorosa. Fóra absurd no veure que la literatura —la història literària— és també la història de la construcció d’uns paràmetres d’interpretació, de la creació d’unes claus de lectura dins un horitzó d’expectatives, que només poden revisar-se en la mesura que es fan explícits. És per això que a la pràctica es fa pública una imatge que prèviament s’ha anat construint com a dominant en els estudis més avançats fins aleshores. Tot el que hi ha per sota de la visió gens innòcua caldersiana es podrà corroborar amb la bibliografia generada a l’entorn del mateix col·loqui, que encara compta amb un altre avantatge: ha permès alliberar el catàleg de l’exposició d’una summa d’articles més o menys especialitzats que en altres ocasions s’han instal·lat en perfecta relació de continuïtat amb les explicacions de contingut stricto senso. Una opció, és clar, perfectament vàlida, convenient en alguns casos, però no sempre necessària. Al meu parer, és l’exposició mateixa que n’ha sortit guanyant: per la senzilla raó que es pot perllongar en la ment de centenars de lectors gràcies a la generositat de l’espai que se li dedica. Es tractava de mostrar la profunda coherència i unitat de l’obra de Calders i reïx mitjançant un muntatge espectacular que s’organitza a partir de dos eixos, els mateixos que recorren de dalt a baix el catàleg (que també inclou una cronologia i bibliografia finals) de la mà de Jordi Castellanos i Joan Melcion: la trajectòria biobibliogràfica creuada amb un univers literari organitzat per nuclis temàtics que subratlla la suggestió de la paraula caldersiana. És en aquesta unitat que radica la seua universalitat i la que converteix l’autor en prototip d’una radical modernitat, d’una de les performances, tant per l’arrel epistemològica de la seua reflexió com per l’estratègia metaliterària que usa per dur-la durla a terme. Com Foix, Pedrolo, Brossa, Palau i Fabre, etc, sap de la literatura quan s’estan fent molt explícits els efectes —en tota la producció d’entreguerres — d’un gran canvi cognitiu: el qüestionament del valor representatiu del llenguatge com a eina que permet una explicació totalitzadora de la realitat. Com Breton, Eliot o Kafka, i versus l’univers literari del XIX, Calders anul·la l’antinòmia tàcita entre real i irreal, parteix de la condició autoreflexiva del llenguatge, però confia en la seua capacitat simbòlica per configurar el món. El qüestionament de les regles de configuració i no la tendència a la negació axiològica de tota relació entre llenguatge i món (que va dur la indeterminació, la fragmentació i l’hibridisme de la post modernitat genèrica cap a desenvolupaments concrets, que han quedat fixats com a postmodernistes) és el que situa tots aquests autors dins un ventall heterogeni propostes davant el repte que defineix segle: la refeta de la modernitat clàssica com aquesta havia quedat actualitzada després del projecte il·lustrat. Es tractava de recuperar una tradició autocrítica, resitua l’irracional al seu lloc (o és que Nietzche no és modern?, cher Habermas, increpava Lyotard); precisament aquella havia quedat bandejada per un desenvolupament unilateral de la idea de progrés d’acord amb el positivisme triomfant. trencament amb l’ortodòxia mecanicista del progrés incloïa un cert escepticisme pels resultats indesitjats de la revolució tecnològica, i això, és clar, ha estat un camp abonat per a diversos revivals nostàlgics del paradís perdut (alguns ben postmoderns), la qual cosa, cal dir-ho, no justament el que es desprèn de la recreació caldersiana de l’escena bíblica del pecat original: no s’entreté gens a explicarnos el que podia haver estat l’«abans de» assegurador de la intemporalitat, ans al contrari ens aboca —tot sortint del CCCB— a enfrontar-nos a la dramàtica condició humana que, irònicament, construeix l’artifici de la seua pròpia realitat. Article
aparegut al diari Avui, el 30/11/00, a cura Jordi Marlet (electrik@redestb.es),
amb motiu de lexposició Calders. Miralls de la ficció
al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Calders era una persona amable i bonhomiosa
que, per protegir la seva timidesa de qualsevol envestida imprevista de
la fama, sinventava un personatge públic, amable i bonhomiós
també i anomenat també Pere Calders. Lescriptor és
vist generalment com una bona persona, que feia una obra de fantasia,
humor, irrealista i màgica. En definitiva, una obra de to menor.
Tot plegat, innocu. Però en la literatura de Calders, en què
es troba el que sacaba dapuntar, també hi ha bones
dosis de complexitat narrativa, desmitificació, transgressió,
premeditació, distanciament, ironia i absurd. Pel que fa al personatge
Calders, pot resultar efectivament agradable, amistós i benèvol,
però tota aquesta fila dadjectius només ajudarà
a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora
del mateix personatge: inconformista, irreverent, patidor, nerviós
i mordaç. Tot plegat, gens innocu, doncs. El Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta fins al 28 de gener
de lany que ve Calders. Els miralls de la ficció, una exposició
que pretén exhibir aquest Calders escabellat, segons
lexpressió de Jordi Castellanos, catedràtic de filologia
catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissari
de lexposició juntament amb Joan Melción, director
del Servei dIdiomes Moderns de la UAB i estu-diós de Pere
Calders. Lexposició és una coproducció del
CCCB i la Institució de les Lletres Catalanes, amb una aportació
de patrocini del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
i la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Lexposició, que pren el títol de la introducció
feta pel mateix Calders a la seva novel·la Lombra de latzavara,
potencia la imatge dun autor complex i incisiu que, a través
dels seus contes i les seves novel·les, fa trontollar les seguretats
en què sha instal·lat el lector. Lobjectiu
és exposar la figura de Calders, que sigui llegit i revisitat,
indica Castellanos. I no sha aprofitat cap centenari ni cap motiu
forçat pel mig. Nhi ha hagut prou que Calders sigui una figura
estimada perquè dues institucions daquest país en
fessin una exposició. Per a Castellanos com per a Melción,
la mirada, irònica i tendra alhora, que Calders projecta sobre
la realitat convida a una reflexió sobre les contradiccions, les
paradoxes i els absurds que envolten allò que es vol presentar
com a veritats absolutes. Per entre aquestes certeses irrevocables, shi
escolen sempre fets inexplicables, atzars imprevistos i esdeveniments
estranys, que acaben perfer naufragar la seguretat de la casa, la placidesa
del jardí, larrogància científica o qualsevol
norma moral o social. Un dels principals atractius de lexposició
del CCCB és la presentació de documentació inèdita
exposada per primera vegada públicament i cedida a la Universitat
Autònoma de Barcelona pels familiars de lescriptor. Entre
tot aquest material destaca la documentació escrita dels anys trenta;
la correspondència de Pere Calders amb el seu pare, amb Tísner
i amb Francesca Trabal; la documentació escrita i gràfica
que il·lustra la participació de Calders a la Guerra Civil;
alguns dibuixos, grafismes i aquarel.les desconeguts fins avui; material
fotogràfic i, finalment, un guió de cinema fragmentari i
diverses pel·lícules daficionat realitzades per Calders
durant la postguerra. Tot plegat respon a linterès de la
parella de comissaris dapartar el vel tènue que sha
anat teixint sobre un Calders encasellat en el gènere contístic.
Lexposició sarticula a través de dos recorreguts
que es van entrellaçant. Duna banda, hi ha lexplicació
documentada de la trajectòria personal i literària de lescriptor
en les seves diferents etapes i els seus múltiples aspectes. De
laltra, es presenta el món literari de Pere Calders amb la
recreació de vuit escenaris diferents que evoquen, a través
de muntatges sonors, lumínics i objectuals, alguns dels temes recurrents
de lescriptor a la seva obra literària. Calders va néixer
el 29 de setembre de 1912. Melción indica que lautor sempre
recordava que havia nascut lany de lenfonsament del Titanic,
per recalcar que el seu era un moment en què molts valors es van
enfonsar. Per a lestudiós, un daquests valors caducs
és el típic del segle XIX de pensar que lhome
pot arribar a dominar la realitat. Lescriptor era fill de Vicenç
Caldés i Arús, viatjant de comerç i també
escriptor, a qui sempre es mantindrà unit. De petit, va fer llargues
estades a Can Maurí, prop de Sabadell, una masia que mitificarà
com a origen del seu gust per la narrativa i el misteri. A lescola
hi troba un mestre, Josep Parunella, que li fa estimar la llengua, i a
la Llotja es forma com a dibuixant. Paral·lelament a la seva formació
a Llotja, Calders ha dincorporar-se al món del treball, primer
com a apr-nent en un taller descenografia, més tard com a
grafista i decorador. El 1932, gràcies al seu amic Avel·lí
Artís-Gener (Tísner), entra en el periodisme, en lòrbita
de les publicacions Diari Mercantil i Avui. Diari
de Catalunya. Però fracassa en aquesta primera temptativa
periodística. El 1935, es casa amb Mercè Casals i lany
següent Josep Janés li publica els seus primers llibres: El
primer arlequí i La Glòria del doctor Larén.
Amb lesclat de la guerra, Pere Calders, compromès políticament
i afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a lAgrupació
dEscriptors Catalans, multiplica les seves activitats. Com a ninotaire
polític viu el seu moment més intens i creatiu, signant
Kalders. Una de les vinyetes iròniques i satíri-ques que
firma a LEsquella de la Torratxa, de la qual és un dels responsables
en la seva darrera etapa, representa un diàleg en-tre dues persones
en què luna demana: I tu també ets un catalanista
de tota la vida?. Laltre individu respon: No. Jo ja
fa molt temps que ho sóc. Com a escriptor, manté la
seva obra en el camí iniciat i, alhora, escriu La cèl·lula,
una novel·la avui perduda que és la resposta a la crida
que fa la revista Mirador perquè sescrigui novel·la
de guerra. El 1938 publica Unitats de xoc, un llibre sobre la vida al
front, fet per encàrrec de la Institució de les Lletres
Catalanes. Com a voluntari, Calders sincorpora al cos de carrabiners,
per afrontar la revolució militar. Amb la derrota, Calders passa
la frontera amb França i és reclòs cinc dies al camp
de concentració de Prats de Molló, abans de veures
obligat a exiliar-se a Mèxic 23 anys, de 1939 a 1962. A laltra
banda de lAtlàntic, viu dins el cercle de refugiats, amb
la idea de tornar així que li sigui possible. Considera, doncs,
provisionals les seves relacions amb el país i la cultura que lha
acollit. Prefereix col·laborar a les revistes catalanes a lexili,
especialment les mexicanes (Full Català, Lletres,
Pont Blau), però no arriba a publicar cap llibre de
creació a lestranger. Ho farà a Catalunya, a partir
de la publicació el 1955 dun dels seus llibres clau, el recull
de relats Cròniques de la veritat oculta. Amb lajut
de Josep Carner, Calders sanirà situant com a grafista i
dibuixant, en treballar, sobretot, per a leditorial Unión
Tipográfica Editorial Hispanoamericana (UTEHA), on realitza feines
molt variades, que van des del dibuix comercial fins a la il·lustració,
el gravat, el disseny de portades i la creació de logotips. I és
que Calders era un professional de prestigi, com ho demostra el fet que
dues de les seves portades fossin seleccionades per representar Mèxic
en la International Fachet Exhibition, organitzada pel Museu Victòria-Albert
de Londres. A Mèxic també hi refà la seva vida personal:
el 1943 es divorcia de Mercè Casals i es casa, el mateix dia, amb
Rosa Artís-Gener. Les circumstàncies familiars el
divorci mexicà no era reconegut a lEstat espanyol i
el cost econòmic Calders no va anar a fer les Amèriques
van retardar fins al 1962 el retorn de lescriptor a Catalunya. Finalment,
la família sembarca el 8 doctubre del 1962 a Veracruz,
en el transatlàntic Covadonga. El destí és la casa
que el pare de Calders els ha llogat a Sant Cugat del Vallès, on
sinstal·len fins que, el 1966, es traslladen al que ja seria
el seu domicili definitiu al carrer Borrell de Barcelona, al costat de
la casa que acollirà Tísner en tornar dAmèrica
anys més tard. Pel que fa a la reincorporació a la vida
literària de Catalunya, entre els encàrrecs que va rebre
poc després darribar nhi ha un de Joan Oliver que Pere
Calders va acollir immediatament: escriure una biografia de Josep Carner.
Serà una manera dagrair al poeta els favors rebuts en els
primers anys destada a Mèxic. Calders lescriu paral·lelament
amb lacabament de Lombra de latzavara, amb què
el 1963 va guanyar el premi Sant Jordi. També el 1963, Calders
comença a publicar a Serra dOr, on, a partir
de lany següent, va mantenir una secció, Qüestions
obertes, que es considera com la represa de la seva qualitat darticulista
dactualitat. Hi fa, per exemple, una defensa del conte, i també
comentaris sobre la llengua. Fins que tracta el tema de la immigració,
dactualitat perquè acabava daparèixer el llibre
de Francesc Candel Els altres catalans. Aleshores escriu una qüestió
oberta que no resulta políticament correcta, rep moltes crítiques,
i la revista prefereix tancar la secció i demanar-li només
articles literaris. Com que Serra dOr no publicava o només
ho feina molt esporàdicament contes, la col·laboració
de Pere Calders va disminuir considerablement arran de lincident.
Però col·labora a Cavall Fort i aviat se li
obre la plataforma de Tele-Estel, on pot tornar a publicar
contes amb regularitat i, a més, reprendre el periodisme dopinió
que no havia pogut consolidar a Serra dOr. Aquesta activitat
darticulista, un cop tancat Tele-Estel, serà
continuada a la revista Canigó i, anys més tard,
en els suplements de cap de setmana de lAvui. També,
sempre en català, a La Vanguardia i El Periódico.
Lestrena, el 1978, en temporada comercial al Teatre Villarroel,
dAntaviana, un muntatge de la companyia teatral Dagoll Dagom
sobre contes de lescriptor, serà un factor clau en la popularització
de Calders. La companyia va portar el muntatge per tot lEstat, a
Itàlia i a França. El muntatge, que comptava amb la col·laboració
del cantant Sisa, partia duna lectura de lobra de Calders
que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar
de ple amb algunes de les inquietuds de lèpoca, a més
dobrir noves perspectives al teatre català. Les noves perspectives
polítiques contribueixen també a fer que Calders sigui,
dia a dia, més reconegut. A més, lautor intensifica
la seva dedicació a la literatura a partir del moment en què
sha jubilat. Les traduccions també augmenten. Edicions 62,
que nadquireix els drets en exclusiva, publica les incompletes Obres
completes, de les quals, fins a lactualitat, nhan sortit
cinc volums. I el reconeixement arriba en forma de premi: la Lletra dOr
del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat lany
1983, el Premi dHonor de les Lletres Catalanes el 1986 i el Premi
Nacional de periodisme el 1993, entre daltres. Calders va morir
a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Tenia vuitanta-un anys. He
viscut havia escrit uns quants anys abans una monarquia que
va caure, un parell o tres de dictadures, una transició democràtica
(amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf socialista.
Lexposició del CCCB, intencionadament fosca, situa aquest
recorregut per la vida de Pere Calders en vuit escenaris que són,
successivament la casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans,
els invents, els crims i els naufragis. A linterior de cada escenari
shi exposen objectes i shi reprodueixen textos de Calders.
Com sindica en el catàleg de lexposició, abundant
en informació i que es beneficia del disseny de Sonsoles Llorens,
la casa és sempre, en lunivers literari de Calders, un símbol
de seguretat, de placidesa i dordre quotidià. Moltes de les
narracions de lautor arrenquen duna situació estable,
en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de
la llar. En aquest ordre inicial, fins i tot els elements fantàstics,
com ara els fantasmes, poden encabir-shi, amb un tractament equivalent
al del servei domèstic. És el cas del que succeeix a Lesperit
guia, del recull de contes Cròniques de la veritat oculta:
A casa meva, fora dèpoques de veritable penúria
econòmica, hi ha hagut sempre fantasma. Però, gradualment
o de sobte, aquesta situació es veu trasbal-sada per algun element
estrany, imprevist, que posarà en qüestió lharmonia
inicial. Del jardí de Calders sen recorda que és el
paisatge que conjuga lespontaneïtat de la naturalesa vegetal
amb un determinat ordre humà. En el món literari caldersià
el jardí esdevé, inevitablement, la representació
dun escenari ambigu, on pot passar qualsevol cosa. Que hi aparegui
una mà tallada, per exemple, com en el conte El principi de la
saviesa: És horrible, senyor! digué.El
que mha passat avui no mhavia passat mai... Jo encara estava
ensonyat i em va costar una mica de reco-brar el meu posat habitual. Article aparegut al diari Avui, el 30/11/00, a cura dAgustí Pons, amb motiu de lexposició Calders. Miralls de la ficció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Calders, entomologat La casa, el jardí, el teatre, el
rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. Lentomòleg
llança la seva xarxa sobre lescriptor i en captura, disseca
i classifica tot allò que pot interessar el lector més o
menys comú. Des daquest punt de vista, lexposició
Calders, els miralls de la ficció, que aquests dies es pot veure
al Centre de Cultura UN ESFORÇ QUE DILUEIX LEXPOSICIÓ Però lesforç per allunyar-nos
del Calders banal, del Calders simpàtic, dilueix, tant en lexposició
com en el catàleg, el marc ideològic general en el qual
lescriptor va desplegar la seva obra. I, en canvi, no és
el menor dels mèrits de Calders haver aconseguit sobreviure intel.lectualment
no ja al realisme social sinó al mateix concepte de modernitat.
De Zola a Pedrolo per referir-nos a un contemporani de Calders
la modernitat consistia, entre altres coses, a tenir una visió
progressiva de la història, a creure que, des que Adam i Eva van
ser expulsats del Paradís, els homes i les dones hem anat millorant
materialment i moralment i que el progrés moral venia empès
pel progrés científic. Així, si més no, ho
va creure la major part de la intel·lectualitat europea durant
el segle XX, que ha estat el segle de les grans ideologies. Calders, tanmateix,
no hi creia, en les grans ideologies, i ell, tan apassionat per les màquines
fotogàfiques i els invents fotoelèctrics, es malfiava enormement
del progrés. I, en canvi, se sentia irremissiblement atret pel
naufragi del Titanic, que és un dels grans mites col·lectius
dels seus anys dinfantesa. El naufragi del Titanic representa el
naufragi de la modernitat perquè, ¿com entendre que lenginy
més poderós i més invulnerable que hagi inventat
mai la humanitat pugui ser partit pel mig per lesmolada fulla dun
iceberg? Calders que, com molt bé expliquen Castellanos i
Melcion, coneixia lobra de Ionesco i Robbe Grillet formula
aquesta lectura del naufragi del Titanic molt abans que Hans Magnus Enzesberger
escrigui un poema dedicat a aquest transatlàntic que és
considerat com una paràbola de la fi de la modernitat. Daltra
banda, el discurs dacceptació del seu nomenament de doctor
honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona un
dels textos teòrics més importants escrits per Pere Calders
i que lescriptor va preparar amb especial minuciositat constitueix
una implícita assumpció dels postulats postmoderns, si més
no, pel que tenen de crítica a determinades posicions modernes.
Aquest discurs es correspon perfectament amb les crítiques explícites
que ell adreçava a la pintura dAntoni Tàpies, un dels
pocs moments de les entrevistes periodístiques en què trencava
la seva habitual i programada prudència. Justament si podem parlar
dun Calders subversiu no des del punt de vista polític sinó
social i fins i tot religiós recordem que en El primer
arlequí Adam i Eva es troben millor fora del paradís
que no pas quan viuen sota la tutela directa de Jahvè és
perquè no té res dautor modern. Un autor modern, com
Joan Oliver a Allò que tal vegada sesdevingué, inverteix
els papers de Caïm i Abel; Calders va més enllà: subverteix
les relacions entre Jhavè i els expulsats del Paradís i
col·loca labsurd en el primer episodi de la vida. CATÀLEG SENSE NOMS DESTACATS Generalment els catàlegs que acompanyen
les exposicions solen incloure articles dels millors especialistes sobre
el tema o lautor estudiat. Recordo, per exemple, el catàleg
de lexposició sobre Kafka celebrada al mateix CCCB i el dedicat
a lobra de Joan Perucho presentada a la Centre dArt Santa
Mònica. En aquest cas, però, no és Article aparegut
al diari Avui, el 21/12/00 a cura dIsidre
Grau http://partal.com/aelc/autors/caldersp/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E mail. http://www.uoc.edu/lletra/noms/pcalders/ Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de lautor, bots, articles relacionats amb lautor.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|