PAU I MÓN LABORAL
Dossier “Coordinadora
del Maresme per la Pau i el Desarmament” Abril 2001. Pau i Món Laboral
Font: Transcripció Xerrada-Col•loqui “Pau i Món Laboral “, 16 novembre
2000. Foment Mataroní
Guió
INTRODUCCIÓ
Primera etapa
Segona etapa
Tercera etapa. La crisis dels noranta.
DEL TAYLOR-FORDISME A LA FLEXIBILITAT
Què és la
flexibilitat?
Repercussions pràctiques
Efectes respecte als mitjans de producció.
L’impacte de la flexibilitat
És nociva la flexibilitat?
El cas espanyol
COM AFECTA LA FLEXIBILITAT AL SINDICALISME
REFLEXIONS ENTORN L’ORGANITZACIÓ DELS TREBALLADORS
Quin ha de ser aquest
discurs harmonitzador d’allò divers?
El concepte d’igualtat.
El paper de l’Estat
Introducció
Tot i que no hi ha una relació osmòtica, de reciprocitat, entre el
moviment per la pau i el moviment organitzat, sí que trobem en el
conflicte social –més concretament, en el conflicte laboral-, un marc de
reflexió privilegiat pel que fa a l’educació per a la pau. Sempre que
entenguem -com ja és lloc comú- que l’educació per a la pau consisteix
en educar en la regulació pacífica dels conflictes.
En el marc laboral hi trobem el conflicte per excel•lència: a ningú li
agrada dependre sempre de l’altre. Aquesta és l’essència del conflicte
social. En ell s’hi circumscriuen dos aspectes cabdals.: primer, la
permanència en el temps; segon, la mútua necessitat dels contendents, de
les contraparts, la mútua necessitat d’un amb l’altre.
El Dret Laboral i les seves manifestacions, com ara els convenis col•lectius,
és un tractat de pau entre ambdues parts, on es plasmen les figures de
mediació. En l’educació per a la pau es parteix d’una convicció
fonamental: si volem avançar cal reconèixer d’entrada l’existència del
conflicte. A l’article 28 de la constitució espanyola es constata això:
només es pot solucionar el conflicte a través del seu reconeixement
exprès.
Dit això, convindria fer esment de les successives etapes per les que ha
travessat el conflicte social dins el marc de les empreses.
Primera etapa
Des de mitjan segle XIX fins el primer terç del segle XX, el discurs que
predomina és el de classe contra classe; és l’època de les grans
ideologies, del darwinisme social. Els interessos d’ambudes parts
apareixen com a irreconciliables.
Segona etapa
A partir de 1910 el panorama industrial canvia, amb transformacions
radicals en els sistema productiu. La introducció de nous mètodes i
tècniques (Taylorisme, fordisme) desemboquen en el treball en cadena.
Aques nou model productiu exigeix una empresa pacificada i certa
participació dels treballadors. És a partir d’aqui que podem trobar
àmplies dosis de col•laboració entre patrons i treballadors (1945-1980).
És el Welfare, l’Estat assistencial o del benestar.
Aquesta etapa es caracteritza, doncs, pel pacte social. Aquest pacte
social es fonamenta en el ple reconeixement del conflicte social; fins i
tot, de la seva plena constitucionalització. Això te la seva traducció
en un període de pau social a través d’una xarxa de protecció social. És
una època en que la plena ocupació és una realitat. L’Estat té un paper
hegemònic en el marc de les relacions laborals, llevat del marc de
l’empresa. En aquest període (1945-1980), el moviment obrer oblida la
guerra de classe contra classe, atès que és un interlocutor privilegiat
entre la patronal i l’Estat. I tot plegat, sense oblidar que, malgrat
aquest pacte social, es considera l’empresa com un fet aïllat, on
l’empresari fa i desfà: “l’empresa és meva”.
Tercera etapa. La crisis dels noranta.
A partir de 1990 un nou model productiu s’imposa, i amb ell, la cultura
de la flexibilitat. Amb aquesta nova cultura se’n va en orris el pacte
social de la postguerra: el neoliberalisme impúdicament fa ostentació de
la seva victòria. És a partir d’aleshores que ens trobem amb fets i
actituds que s’encadenen:
Els pactes laborals no es respecten. No es nega el conflicte social,
però ara les classes socials hegemòniques reneguen de la protecció de
l’Estat. És a dir, mentre que les patronals reneguen de la protecció
assistencial (Welfare) a la contrapart (els treballadors) sí que se’ls
exigeix les obligacions del pacte social. Paral•lelament i, com a
conseqüència, assistim a un renaixement de la violència juvenil.
En resum, podem dir que el neoliberalisme victoriós ha conduït a la
flexibilització, i aquesta a la precarització laboral. També hi ha
filòsofs que embelleixen, que glorifiquen aquest nou model social, tot
lloant les bondats de l’egoisme (Karl R. Popper, primer premi Catalunya).
Conclusió: El debat que aquí es proposa, davant la situació d’incertesa,
de precarietat, no és entre l’individu i l’estat (perquè és fals), sinó
entre individu i societat. Només des d’aquesta perspectiva els
treballadors poden trobar camins per poder avançar.
DEL TAYLOR-FORDISME
A LA FLEXIBILITAT
En els darrers anys s’ha parlat i escrit força sobre la flexibilitat. La
flexibilitat és l’epicentre d’un autèntic terratrèmol que està fent
trontollant les antigues certeses del món del treball. Aquest desconcert
és lògic, atès que qui realment està governant aquest procés o, millor,
qui està fent el discurs ara com ara hegemònic en la matèria, són els
propis empresaris (que han trobat en les noves circumstàncies una
coartada per tal de re-distribuir i resituar a favor seu el sistema de
drets i obligacions en el contracte de treball. També la dreta ha trobat
un autèntic filó per trencar els marcs constitucionals fins ara vigents
arreu d’Europa i pretén imposar la seva ideologia egoista basada en
l’individualisme i l’afany de lucre, com una mena de dret natural, propi
de la condició humana. La desorientació de l’esquerra social i, en ella,
de les organitzacions representatives dels treballadors és ben palesa.
Esquerra i treball asalariat (i cultura del treball asalariat) han estat
durant dos segles termes coincidents en qualsevol reflexió. Però quan
avui parlem del treball asalariat, resulta inevitable la sensació de
vertigen. Enterrada la lluita de classes, ara hi ha també moltes veus
que posen en dubte que els treballadors –la classe obrera- sigui el
subjecte revolucionari. Els escèptics encara avancen més: té l’esquerra
sentit? Té el sindicalisme sentit?
Encara que pesi alguns encara segueixen existint els propietaris dels
mitjans de producció i persones que han de vendre la seva força de
treball físic i/o intel•lectual; segueixen existint alienacions col•lectives
tant o encara més profundes que abans, i encara segueix existint un
profund dèficit en l’exercici del dret a la igualtat, la més important
conquesta de la civilitat humana, juntament amb la resta de les
llibertats públiques. Els mitjans de producció –molt més complexos-
segueixen en mans d’uns pocs, i molts en depenen d’ells, i aquests pocs
imposen el què, el quan i el com es produeix, sense atendre a les
necessitats incidividuals i col•lectives de les persones, obviant, si
cal als seus interessos, l’Estat de Dret, i devastant la natura en el
seu afany de lucre incesant.
Aquests pocs reivindiquen no pas la Societat del Benestar, sinó el
benestar de les societats (anònimes, per suposat). El fosar entre els
diferents països és cada cop més gran, de manera que estem avançant vers
una dualització planetària que exclou de les conquestes de la
civilització a més de dues terceres parts de la humanitat, tot
bunqueritzant els països opulents, fomentant el racisme: la llibertat de
circulació és pel capital, no pas per a les persones. El que és pitjor,
aquesta manca de seny que regna actualment gaudeix de la major
legitimació social que mai havia ostentat.
De tota manera, els problemes de fons segueixen essent semblants als
d’abans, però en canvi les nostres alternatives estan en crisi perque no
s’adequen a la nova realitat. Amb un símil podem explicar-ho: els virus
causants d’aquesta patologia que és, en la seva pròpia essència, el
capitalisme, han mutat, creant sistemes de defensa als nostres
antibiòtics tradicionals: cal buscar-ne, doncs, nous remeis (la qual
cosa no vol dir que aquelles medecines antigues siguin ineficaces).
Així, doncs, el sistema de produir esta canviant. I amb el sistema
productiu estan canviant moltes altres coses: les cultures i la forma
d’entendre el món de la gent, els valors que estructuren la societat en
què es desenvolupen: cap societat s’ha vertebrat mai sobre un altre
element que no sigui el treball; és a partir d’aquesta vertebració que
han sorgit les diferents cultures.
Cal constatar, d’entrada, que l’esquerra, els treballadors, el
sindicalisme, mai no han posat en pràctica un model de producció
alternatiu al que ha imperant en cada situació històrica sota el
capitalisme. És més, quan han assolit el poder s’han limitat a
entronitzar el model vigent en els països capitalistes. Fins i tot han
exaltat aquest mateix model. Els “rojos” sempre han posat l’èmfasi en el
sistema distributiu, però sempre han acceptat el model hegemònic, el
sistema productiu, com a quelcom lògic i immutable. En fi, rarament han
discutit la forma de produir; o, quan ho han fet, s’han limitat, en
general, a esmenar el sistema existent. Per tant, el discurs de
l’esquerra respecte al sistema productiu sempre ha estat subsidiari.
Qualsevol manual d’història del sindicalisme o de l’esquerra ens
demostra com sempre, sempre, hem arribat tard a les noves situacions
produïdes per les revolucions productives. Les hem assumit, sovint, amb
la passió dels conversos. El protomoviment obrer anterior a la revolució
industrial es va oposar a la mecanització del treball amb mètodes
coneguts que avui ens semblen poc ortodoxes, i, tanmateix, amb
posterioritat, tant el sindicalisme com l’esquerra van elevar a dogma
les bondats (objectives) d’aquella mateixa revolució industrial. De
primeres es va abominar del taylorisme i el fordisme, i, pocs anys
després consideràvem que això era el súmmum de la cultura productiva (no
era aquest model productiu el de la Unió Soviètica?) (¿Quina diferència
existeix –des de la perspectiva de la producció- entre el macdonalsdià
empleat del mes i el camarada Stajanov i l’emulació socialista?).
Doncs bé, en l’actualitat ens trobem davant una situació paradoxal
similar: ens malfiem del que és nou i tot just ja comencem a
glorificar-lo. Ens ha tocat viure uns temps de profundes mutacions
socials en una situació de derrota objectiva. Cal reconstruir els murs
de la civilitat destruïts per la nova tecnologia militar dels bàrbars,
sense que ens serveixin gran part dels materials i tècniques als que
estàvem acostumats. Per fer-ho no tenim més remei que aprendre d’aquesta
nova tecnologia i re-adequar les nostres defenses. Ja vindran temps
millors per passar a l’atac.
Què és la flexibilitat?
“L’època de la burgesia es caracteritza i distingeix de totes les altres
pel constant i agitat desplaçament de la producció, per la commoció
ininterrompuda de totes les relacions socials, per una inquietud i una
dinàmica incesants” (“El Manifest Comunista”, 1847).
L’entronització de la cultura del diner, de l’afany de lucre, la
mercantilització de qualsevol activitat i, fins i tot, de qualsevol
sentiment humà, elements que defineixen tots ells intrínsecament el
capitalisme, comporten aquesta coneguda dinàmica: el canvi constant del
mode productiu per produir més, per ser més competitiu; en definitiva,
per guanyar més diners.
En aquesta boja carrera del capitalisme vers la barbàrie i
l’autodestrucció conflueixen, en els darrers vint anys, un seguit de
factors que cal ponderar, factors interrelacionats entre si, que
expliquen el gran salt que han comportat els nous sistemes productius i,
en conseqüència, la crisi del taylor-fordisme.
En primer lloc, la pròpia crisi del sistema productiu fins
aleshores hegemònic, el taylor-fordisme singularment als Estats
Units, a finals dels setanta davant la llavors empenta del model japonès
(i, en menor mesura, alemany), basat en la descentralització, el treball
col•lectiu i el “just in time”. La saturació del mercat i l’exigència
social de productes amb canvis constants en les seves formes, que
comporta la generalització de la cultura del consumisme, és difícilment
compatible amb la producció en sèrie tradicional. D’aquestaa crisi de
principis dels anys vuitanta apareix, singularment a les grans empreses,
el que es coneixerà com “postfordisme”, és a dir, una nova estructuració
empresarial que permeti una realització de productes més flexible.
En segon lloc, cal esmentar l’impacte que al respecte té la
generalització de la informàtica en la producció, especialment
després de la universalització dels ordinadors personals d’ençà mitjan
dels vuitanta i, en els últims temps, d’Internet, com a instrument
vinculat amb el treball. Les formes de produir experimenten un canvi
ostensible en tots els sectors: els treballs constants i repetitius (propis
del taylor-fordisme) comencen a ser automatitzats, la producció en sèrie
es substituïda per una producció “a la carta” i, al seu torn, s’obren
unes potencialitats desconengudes fins ara.
Com a tercer element, s’afegeix les indubtables conseqüències de
l’anomenada mundialització o globalització, en part provocada
pels dos elements abans esmentats, juntament a un espectacular
desenvolupament dels sistemes de transport, la caiguda dels països de
l’Est i l’apertura de nous mercats. Tot empeny a un mercat únic de
capitals a escala planetària. També podem parlar de globalització en el
terreny de la producció: internacionalització i parcelació del procés de
producció, que permet que les parts que composen qualsevol producte
puguin realitzar-se a països diferents. Això dóna facilitat a les
empreses en la recerca d’avantatges comparatius respecte d’un Estat a un
altre, que incrementin la seva taxa de guanys.
En quart lloc, és apreciable l’increment de la terciarització
al primer món. La globalització, que s’ha donat també en la
producció, ha significat que una part significativa de la indústria
tradicional (en general la bruta, encara que no sempre) s’hagi desplaçat
fora de les fronteres de les amurallades metròpolis, de tal manera que
podem parlar d’una nova divisió mundial del treball. Tot plegat en
detriment del sector secundari, en les societats opulentes.
Finalment caldria re-situar el que podem anomenar la crisi de
legitimació de l’Estat capitalista. La victòria en tota regla del
neoliberalisme comporta que les classes dominants ja no necessiten de
l’Estat com a garant en front del perill roig (països de socialisme real
o esquerra ara en ple desconcert). Això ha abundat en la crisi del pacte
social keynesià: el dogmatisme a l’ús avui hegemònic exigeix que l’Estat
no interfereixi, no només en el mercat, sinó tampoc en la distribució de
la renda; la cultura dominant entre l’empresariat és la de “no
m’exigeixi vostè –Estat- més aportacions econòmiques; no es fiqui en els
meus negocis; retiri’s de l’economia –llevat de si les coses em van
malament i cal que m’ajudi, és clar-... perquè ja no el necessito
substancialment com a garant de la propietat privada”.
També cal ressenyar l’increment general del nivell cultural-formatiu
de les noves generacions (les del “baby boom”: en gran mesura la
crisi econòmica dels anys setanta i la de l’ocupació dels vuitanta
s’abordà (almenys a Europa) per aquesta via, és a dir, amb un increment
dels esforços dedicats a la formació, especialment universitària, com a
mesura per reduir el col•lectiu d’aturats. Això ha comportat un
increment sensible del nivell cultural dels joves, amb una major
capacitació i també amb altres necessitats vitals. Aquest increment s’ha
vist associat amb una progressiva potenciació, dins del mercat laboral,
del sector de coll blanc (tendència aquesta, al seu torn,
interrelacionada amb l’esclat informàtic i la progressiva terciarització).
Juntament amb aquest aspecte, cal tenir en compte també l’ingrés en el
mercat de treball de nous col•lectius, especialment el de les dones.
Finalment, incideix en aquest assumpte la crisi de la plena ocupació
del model keynesià. El gran pacte social que dóna lloc al naixement
del welfare es configura a partir, d’una banda, de la moderació salarial
per part dels treballadors; d’altra banda, a més a més de les
contraprestacions, per la garantia estatal de l’estabilitat en
l’ocupació. La crisi dels setanta trenca aquest model; i, quan aquesta
crisi comença a superar-se, han començat a actuar algunes de les forces
que hem esmentat abans: desplaçament d’un cert tipus de producció vers
zones semi-perifèriques, impacte de les noves tecnologies en l’ocupació,
etc.
Tot això és el que ha passat en els darrers temps. Tot aquest procés,
encara incipient, és el que anomenem flexibilitat. Els profetes
de la modernitat auguren un futur sense treball asalariat, amb milions
de micro-empreses de ciutadans autònoms que treballarien informàticament
des de casa seva. Però aquests visionaris confonen la realitat amb els
somnis. La realitat i el sentit comú ens indiquen que el treball virtual
és una realitat que anirà implantant-se en amplis sectors, però que,
malgrat tot, no pot existir cap societat humana virtual per definició.
Aquests gurus obliden un element cabdal: algú haurà d’encarregar-se dels
treballs de manteniment ordinaris, de la reproducció de les forces
productives i del transport dels béns produïts i de matèries primeres,
fins i tot en les noves metròpolis virtuals. Una recent vaga de la
principal empresa del transport en una societat tan internet-dependent
com la dels Estats Units posa de mnanifest aquesta contradicció.
Repercussions pràctiques
En la relació entre la producció i demanda. Ens trobem davant de la
fi del model de producció tradicional relativament independent de la
demanda. En el taylor-fordisme les empreses anaven elaborant béns
sense una causalitat directa amb les comandes, tot acumulant en cas de
caiguda de la demanda, els corresponents stocks. Contràriament avui, ens
trobem davant una absoluta vinculació de la producció amb la demanda,
servint-se les comandes tot seguit, amb stockjs zero o mínims. És el que
s’anomena “just in time”. S’aprecia, doncs, una absoluta dependència
respecte de la demanda externa, la qual cosa comporta una producció
flexible. Això té conseqüències directes en l’àmbit de les relacions
laborals.
Afectació a l’organització tradicional de l’empresa. Sota els paràmetres
del fordisme i del taylorisme, l’empresa tendia a ser un univers tancat,
en un espai físic concret, en el que es realitzaven el màxim de
productes o serveis dins del procés productiu. Avui, pel contrari, la
tònica general és la descentralització en la producció de matèries i la
prestació de serveis. La macro empresa piramidal i jerarquitzada
passa a ser substituïda per l’empresa xarxa, constituïda per un creixent
nombre de micro empreses interrelacionades. Fins i tot determinats
processos productius es trasllada al propi client.
La flexibilitat afecta també al concepte d’empresari. S’està
donant una certa difuminació de la figura de l’empresari, del
subjecte que dóna feina. De la mateixa manera que no tots els que
treballen en l’espai físic de l’empresa són treballadors de la mateixa.
El tradicional exercici de les competències empresarials també queda
difuminat, en la mesura en que el poder decisori es descentralitza. Per
tant, el model jerarquitzat de competències també entra en crisi.
Efectes respecte als
mitjans de producció.
Un dels grans motors de la crisi de l’antic model es troba en la
innovació tecnològico-informàtica, doncs ha mutat en gran mesura el
sistema de subordinació del treballador a una determinada màquina o a
una repetició constant i immutable dels processos productius. La
revolució tecnològica no només exigeix un increment i una variació
constant de sabers laborals, sinó que també exigeix una contínua
adaptació tant dels asalariats com del propi empresari i del centre de
treball. A diferència del taylor-fordisme, la revolució tecnològica
sembla no tenir fi: cada innovació informàtica comporta potencialment
nous canvis. Y aquesta constant mutació es produeix amb una rapidesa
temporal fins ara desconeguda. L’impacte social de la informatització no
es limita només a la forma de pensar de la gent: s’ha dinamitat molts
dels conceptes fins ara immutables, com ara, la divisió social del
treball, l’estratificació entre l’espai fàbrica i la vida privada del
treballador, etc.
Finalment, el contingut de la prestació laboral també s’ha vist afectat.
El contracte de treball ha passat de ser tancat a ser obert. Hem passat
d’un sistema “fotogràfic” o d’”imatge fixa” a un altre “cinematogràfic”,
en constant dinamisme. El standard fordista del treballador que inicia
la seva vida professional com aprenent en una empresa amb un determinat
horari o torn (invariables al llarg de la seva vida professional) i
acaba la seva carrera laboral com a oficial especialitzat en el mateix
ofici (sobre la base de l’increment del coneixement pràctic que
significa la constant repetició de determinats moviments o concrets
coneixement d’una concreta tecnologia) està essent enterrat a marxes
forçades pels nous mètodes i formes de producció.
L’impacte de la
flexibilitat
Ens trobem davant una revolució tan profunda que no pot ser considerada
com un simple punt i apart; més aviat caldria emprar la metàfora de la
de la fi del capítol. Totes i cadascuna de les institucions pròpies del
dret laboral i del sindicalisme s’esta veient afectat pel nou panorama.
Així, doncs, tant el Dret Laboral com el sindicalisme s’ha de re-pensar
de nou.
La pràctica del “just in time” té un impacte indubtable en el
marc de les relacions laborals. L’existència de períodes vall i períodes
punta en la producció sobre la base d’una demanda externa té clares
conseqüències: el sistema de plantilla tancada i estàtica fins ara
imperant fa difícil la compatibilitat amb la flexibilitat. Tot plegat es
complica, a més a més, davant el fet de que si bé en la majoria dels
casos l’empresa sap que aquestes comandes s’han de produir, desconeix en
la pràctica quan, en quin moment concret, es produiran.
Les mesures que davant aquesta situació ha adoptat el “management”
empresarial són diverses: l’abús de la temporalitat en la pràctica
contractual, que no és més que més precarietat. Aquest és el cas
espanyol. A d’altres països d’Europa no es donen aquestes vies tan
oneroses pels asalariats. El discurs interessat de la patronal i de la
dreta espanyoles intenta confondre precarietat amb la flexibilitat dels
nous sistemes productius.
Una altra de les tècniques alternatives per fer front als nous reptes és
la contractació a temps parcial de caràcter indefinit, dels contractes
fixos discontinus, o la distribució irregular de la jornada i del
sistema de descansos mitjançant horaris flexibles; o el sistema de
treball a torns, que passa de ser un mecanisme tancat a un altre molt
més dinàmic.
Els canvis pel que fa a l’organització i jerarquització empresarial
també té implicacions en les relacions laborals. Apareixen treballadors
autònoms dependents o relacions para-laborals, atès que l’empresa ha
descentralitzat bona part dels treballs que abans es realitzaven en el
propi centre de treball. Determinades franges de treballadors “propis”
es veuen expulsats de la relació asalariada, de l’empresa, vers una
situació d’autònoms. Aquest col•lectiu d’autònoms cada cop més es troba
en una situació d’absoluta dependència respecte a un empleador. També el
teletreball s’està generalitzant.
Com està afectant al model tradicional de drets i obligacions? Ho està
fent amb l’exigència d’una formació professional allunyada dels antics
(i estàtics) sabers anterios: s’exigeix, avui, un esforç constant en
matèria formativa, originat pels canvis continus tant en software com en
hardware i, encara més important, en les formes de pensar –i produir-
dels asalariats. També cal remarcar que els sistemes d’enquadrament
professional tradicionals (categories) ha esdevingut, en molts sectors,
obsoletes. La innovació informàtica comporta una difuminació ostensible
dels antics clixés professionals, sobre els que s’estructurava el salari,
l’experiència i els coneixements del treballador. Això ha significat
canvis sensibles en la mobilitat funcional (ara molt més àmplia) o la
introducció de la noció de polivalència professional.
Conceptes tradicionals de la nòmina han caigut en desgràcia (és el cas
de l’antiguitat), i apareixen noves realitats, com ara el salari sobre
resultats u objectius, o bé sobre els beneficis de l’empresa, etc.. En
definitiva, pràcticament la totalitat de les institucions pròpies del
contingut individual del Dret del Treball es troben en procés de
transformació. Assistim a un autèntic terratrèmol. Al seu torn, s’està
produint una fractura important en el col•lectiu asalariat: entre les
generacions “culturalment flexibles” i les “culturalment fordistes”.
És nociva la flexibilitat?
Mai les organitzacions dels treballadors no han tingut un model
productiu propi. Des del punt de vista dels interessos dels asalariats
tan dolent és el fordisme com la flexibilitat, atès que, en el fons, són
dos sistemes d’explotació i alienació. En si maeixa la flexibilitat
resulta pel moviment obrer organitzat i pels propis treballadors, un
concepte neutre: ni bo ni dolent. Una altra cosa és que cal afrontar la
nova situació tot plantant cara a la lectura neoliberal interessada que
fa la dreta social i l’empresariat. Aquesta interessada lectura de la
flexibilitat no només pretén discutir les conquestes socials assolides
durant el segle XX, sinó quelcom més: el retorn a l’individualisme
descarnat, la rediscussió del discurs igualitari, el sotmetiment de tota
la societat (de la polis) a l’economia (entesa com el simple afany de
lucre), el retorn a la llei de la selva, a la llei del més fort: la fi
del pacte social keynesià.. Això és el que s’anomena el darwinisme
social.
Com més temps trigui el moviment organitzat dels asalariats i els seus
representants socials i polítics progressistes en intervenir, més els
costarà després trobar fòrmules alternatives a la lògica hegemònica
actual. L’interès de la dreta social és confondre socialment
flexibilitat amb deteriorament social, fer veure que els nous sistemes
productius comporten l’empitjorament de les condicions de vida i de
treball de la majoria de la població i l’enriquiment d’una minoria.
La flexibilitat (com en el seu dia va ocórrer amb el taylor-fordisme) no
té per què comportar empitjorament ni deteriorament de les condicions de
vida; ho farà, únicament, en la mesura en que les organitzacions socials
i polítiques dels asalariats no sàpiga ser a l’alçada de les
circumstàncies.
El cas espanyol
Les diverses patronals europees, en parlar de flexibilitat es refereixen
al cas espanyol, que constitueix el model del dogmatisme egoista. La
“flexibilització” del nostre marc laboral, que fou generalitzant-se
durant els anys vuitanta i al llarg dels noranta, es va produir, en bona
mesura, a costa dels treballadors amb contracte indefinit. La cultura de
la temporalitat està resultant catastròfica pel nostre sistema productiu:
no només pels seus costos (atur, sinistrabilitat laboral, etc.), sinó
també pels seus efectes socials (dèficit de formació professional, menor
motivació dels treballadors, etc.); i el que resulta més greu: s’ha
demostrat que no servia per crear ocupació. La reforma laboral de 1994
s’enfrontava, doncs, a aquesta situació, però aquesta reforma fou la
consagració de la precarietat, no pas de la flexibilitat. La protecció
vers els treballadors va disminuir. La posterior reforma laboral de 1997
va intentar paliar aquest desastrós panorama, al menys en el marc legal.
La realitat va per un altre lloc.
La cultura de la temporalitat dota de més poder a l’empresari en el
centre de treball. Els empresaris tenen ara més força de negociació per
fixar les condicions de treball individuals: precaritzen el treball i
augmenten la seva taxa de beneficis.
COM AFECTA LA
FLEXIBILITAT AL SINDICALISME
El que està en crisi és el model del sindicalisme fordista, el que s’ha
anat conformant al llarg del període d’hegemonia del welfare (estat del
benestar).
El sindicalisme ha continuat obeint als antecedents més tradicionals: la
conformació de l’interès col•lectiu dels treballadors; és a dir, la suma
de voluntats i interessos individuals per tal de constituir un col•lectiu.
Això li permetè fer front a l’empresari i també a l’Estat.
És aquesta noció d’interès col•lectiu el que ja no és clar. Aquest col•lectiu
es basava en el treballador tipus (home madur, casat, amb feina estable,
ofici en el sector industrial, etc). Pel sindicalisme fordista aquest el
retrat robot del col•lectiu. Aquest “col•lectiu” convenia a l’empresari,
com a interlocutor tipus, la contrapart en la negociació.
Aquest model es tradueix en una estructura centralitzant del sindicat i
piramidal, doncs els interessos defensats han de ser únics, davant les
posicions, també úniques, de l’empresa, de la patronal i de l’estat.
Aquest és el model propi del fordisme. Per tant, l’estructuració
vertical i piramidal del sindicat no és un fet autista: obeeix a una
determinada forma de produir, a uns valors socials i econòmics
determinats.
Aquest panorama unitarista per conformar un col•lectiu va començar a
entrar en crisi ja durant els anys setanta amb la coneguda aparició de
moviments sindicals perifèrics, singularment protagonitzats per les
franges de treballadors que prestaven els seus serveis en sectors
estragègics. Aquestes minories, conscients de la seva força de
negociació, varen fer valer en molts casos el seu poder per tal
d’imposar els seus interessos específics al marge de la “majoria” o del
“col.lectiu”. Les noves tendències socials i productives han aguditzat
la crisi d’aquest model.
El “col•lectiu” s’ha disgregat. Els canvis soferts en la producció han
afectat a la composició del nucli essencial dels asalariats. Existeixen
àmplies franges de treballadors amb interessos i cultures propis: dones,
treballadors joves, immigrants, etc. És previsible que un futur proper
convisquin el model de sindicalisme fordista (ara ja en decliu) amb
sectors de treballadors flexibles, i fins i tot, dins dels treballadors
flexibles ja apareixen interessos diferents. Tot plegat farà que es vagi
oblidant la “pràctica única” del sindicat: la creença de que poden
defensar-se les mateixes coses en tots els àmbits, independentment del
tipus d’empresa o sector en què es produeixi el debat sindical.
Un cas típic d’aquesta situació és el famós cas de les “dobles escales
salarials” en funció de la data d’ingrés en l’empresa i la pèrdua de
legitimació del sindicat respecte als col•lectius desafavorits que això
significa. El sindicalisme accepta –sovint acríticament- la necessitat
de reduir costos salarials per als nous –els joves-, per tal de
salvaguardar el salari dels antics. El “col•lectiu”, com un tot, ha
desaparegut.
La desvertebració de l’empresa fordista (la seva horitzontalització) i
l’impacte de les noves tecnologies en la producció, així com la
traslació de determinats nivells de producció als propis consumidors
estan comportant que, en determinats casos, institucions, com ara la
vaga, perdin gran part de la seva eficàcia com a mecanismes de pressió i
externalització del conflicte, en no afectar substancialment al servei.
La disgregació, d’una banda, la ineficàcia dels models de mobilització
tradicional fan dir a molts sindicalistes que “cada cop costa més tirar
endavant una vaga”, culpant els propis treballadors d’això.
En general, la crisi del sindicalisme comporta una falta de legitimació
del sindicat per tal de representar els interessos individuals dins
l’empresa. En la mesura en què el sindicalisme és reaci a acceptar la
flexibilitat no pot donar una resposta efectiva. La qual cosa es
tradueix en l’aparició, en el si del centre de treball, de fenòmens de
matriu individualista, com a mecanisme de negociació enfront l’empresari,
tot dificultant encara més la pràctica del “col•lectiu”.
En el model espanyol el panorama es complica. Ens trobem que en
l’interior de l’empresa existeix un organisme unitari, el comitè
d’empresa. Aquest comitè representa l’interès de la majoria, i només
pensen en clau de centre de treball, obviant qualsevol referència a la
situació que vagi més enllà dels murs, reals o virtuals d’aquest espai.
És a dir, el comitè d’empresa no ajuda a afrontar els nous temps de la
flexibilitat.
I, tanmateix, la flexibilitat es caracteritza perquè incrementa els
nivells de participació dels treballadors en les formes de produir. A
diferència del model fordista en què l’asalariat és un mer apèndix
executiu d’una màquina, en una cadena, en una empresa piramidal, la
flexibilitat, en la mesura en què es descentralitzen la presa de
decisions i que els nous sistemes productius doten de més capacitats
decisòries als productors, comporta una resituació, sens dubte en clau
positiva, dels instruments de participació.
No obstant això, és curiós com l’actual lectura hegemònica dels nous
sistemes productius intenta amagar aquest aspecte. Els empresaris, la
dreta social, pretenen, doncs, aplicar els elements negatius del canvi
productiu –la precarietat- i negar l’aplicació dels més positius.
REFLEXIONS ENTORN
L’ORGANITZACIÓ DELS TREBALLADORS
El sindicalisme juga, ara com ara, un paper central en els sistemes
democràtics de relacions laborals. Continua mantenint altes dosis de
representativitat dels asalariats i grans nivells de participació i
poder social. Dit això també cal esmentar que el sindicalisme és en
crisi, perquè el terreny en què es mou està modificant-se ostensiblement.
El sindicalisme està en crisi perquè l’esquerra també ho està.
L’esquerra és presonera també del dia a dia, de la política mediàtica;
ha estat incapaç de readaptar el seu discurs igualitari a les noves
situacions, als nous valors, a les noves aspiracions dels ciutadans; en
definitiva, al canvi de model productiu. En la mesura en que, per
definició, el sindicalisme es situa en el terreny de l’esquerra, aquesta
crisi de lo polític també l’afecta.
En aquests moments el fordisme continua essent –amb diferència- el
sistema hegemònic en la producció i en els valors de la gent (especialment,
pel que fa a determinades franges generacionals). I no només això: el
fordisme seguirà existint durant molts anys (com, en certa manera,
segueixen havent encara artesans) en molts sectors de la producció. Però
la flexibilitat va en augment, en progressió geomètrica, guanyant
terreny, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, en detriment del
fordisme i dels valors socials d’aquest.
Els interrogants que s’obren són prou importants: ¿el col•lectiu dels
asalariats continua sent l’element motor de l’alternativitat al sistema
capitalista? La resposta és positiva malgrat el discurs imperant del
neoliberalisme. Fa molt de temps, molts anys que han apregut en el
sistema imperant noves contradiccions socials que escapen del
tradicional conflicte capital-treball i que comporten l’existència
d’interessos col•lectius, més o menys organitzats, que ni l’esquerra ni
el sindicalisme han sabut integrar en els seus paràmetres fordistes.
Molts han vist en aquests moviments la fi de la classe obrera com a
subjecte protagonista de l’alternativitat al sistema capitalista.
No obstant això, el propi capitalisme és capaç de superar aquests
conflictes socials d’aquests nous agents. L’únic enfrontament que el
sistema es veu impossibilitat de superar és el conflicte capital-treball:
precisament perquè en ell se situa la seva pròpia raó de ser. En aquesta
dicotomia s’ha forjat el discurs emancipador dels dos darrers segles. En
el moment, si això fos possible, en que se superi aquesta contradicció,
el capitalisme, per definició, deixarà de ser capitalisme, doncs haurem
entrat en un nou sistema de producció.
El que passa és que mai (mai!) en la Història s’ha produït un procés de
transformació propiciat per les pròpies classes dominants. És per això
que la alternativitat al sistema només pot sorgir d’aquest enfrontament
central i irresoluble; la resta de conflictes socials poden subsistir i
finalitzar amb l’actual model econòmic, rentant-li la cara, humanitzant-lo,
si és el cas, però mai no podrà passar amb el sistema de relacions
laborals.
La majoria de la població asalariada viu avui bé (fins i tot molt bé) en
les societats opulentes... i això comporta (no es pot negar) egoismes i
conservadorismes en el seu si. l també, en conseqüència, la crisi dels
instruments socials i polítics que aboguen per la igualtat. Però tots
sabem que aquests nivells de benestar no són universals: ni en molts
col•lectius socials, ni, per descomptat, respecte a la immensa majoria
de la població mundial. En definitiva, encara es manté ben viva,
íntegra, l’alienació en el treball.
Un nou interrogant: ¿Té sentit el sindicalisme en l’era de la
flexibilitat?
L’eix motor de l’esquerra, del sindicalisme, ha estat la lluita per la
igualtat. Mentre que l’exercici de la llibertat ha trobat sòlides
tuteles sota el capitalisme –amb totes les limitacions que volguem- no
es pot dir el mateix de l’altra pota sobre les que s’han sustentat els
règims moderns: el dret a la igualtat.
Mentre el capitalisme, per pròpia essència, impedeix que treballadors i
empresaris es trobin en un pla d’igualtat substancial –fer-ho seria
negar-se a si mateix-, continua vigent la necessitat de la unió dels
asalariats, la suma dels interessos individuals en un pla col•lectiu, i
l’exercici del conflicte per assolir aquest objectiu: això ha estat així
en el manufacturisme, en la revolució industrial, en el taylor-fordisme
i en la flexibilitat.
En els últims anys, en el marc del debat sindical, assistim a una mena
de diàleg de sords entre dues posicions: la dels que postulen la
vigència de les antigues certeses, autistes al que està passant, i la
dels que aboguen pel simple pragmatisme de pactar lo nou, massa vegades
sense contingut crític i sense valors alternatius. Entre ambdues
radicalitats existeix una sortida gairebé inexplorada: acceptar lo nou,
amb totes les conseqüències, tot adaptant a això els nostres antics
sabers, tot creant nous axiomes emancipatoris. Correm el risc
d’equivocar-nos puntualment, però el risc de l’immobilisme és, tanmateix,
molt més gran.
Aquesta acceptació comporta un important canvi de xip en la conformació
tradicional del que hem caracteritzat com interès col•lectiu: ja no n’hi
ha un sol interès comú, que unifiqui aspiracions individuals, sinó varis
interessos i tots ells són legítims. Caldria matisar: no és que
existeixin diversos interessos, sinó que el mínim comú denominador que
els unifica és més general i, en conseqüència, menor. Si el sindicat es
manté en el model de l’interès col•lectiu dels treballadors fordistes,
està condemnat a un destí gremialista a llarg termini; a representar,
únicament, a una porció dels asalariats, porció que, a més a més, anirà
progressivament en retrocés. No es tracta, doncs, de rebaixar
plantejaments, sinó de trobar el comú punt de trobada de totes aquelles
persones que viuen del seu treball i dotar a aquestes aspiracions de
nous axiomes emancipatoris.
En la mesura en què el poder en l’empresa s’horitzontalitza, en que
l’empresa es difumina i es descentralitza, això ha de comportar una
mímesi en idèntic sentit per part del sindicalisme. L’organització del
sindicat, doncs, també ha de ser flexible; flexible en el sentit de
diversa. Sens dubte, en múltiples sectors i empreses de configuració
productiva taylor-fordista, el model fins ara imperant segueix sent
útil. Però ja no ho és pels col•lectius que veuen el seu sistema de
relacions laborals adequat als sistemes emergents. Aquest és el cas, per
posar exemples evidents, dels teletreballadors o dels autònoms
dependents, i també el de determinats tipus de feines, vinculats amb les
noves tecnologies, que difícilment poden ser classificats
organitzativament al vell estil (les federacions –verticals- d’indústria).
En la mesura en què amb la flexibilitat la producció es diversifica en
funció de cada centre de treball i que l’estructura empresarial es
difumina, les singularitats apareixen de manera més visible. D’aquí que
també apareixi la necessitat de trobar nous elements d’unificació dels
interessos diversos, i noves formes de vertebració de l’esquelet
sindical. Sorgeix així una aparent paradoxa: mentre que resulta
necessari dotar al sindicat en l’empresa de majors capacitats de decisió,
cal re-elaborar el discurs de l’organització com a tal (fora de
l’empresa) a fi i efecte que cada nucli productiu no acabi convertint-se
en una mena de subjecte autista, amb la consegüent pèrdua de poders i de
configuració de respostes alternatives. Per tant el sindicat-organització
ha de cedir sobirania als seus àmbits inferiors –els d’empresa- i, al
seu torn, ha de consolidar un discurs nou que serveixi per re-unificar
una realitat cada cop més diversa.
Quin ha de ser aquest discurs harmonitzador d’allò divers?
És difícil pronunciar-se en aquests moments de desconcert. En primer
lloc, cal donar per enterrat el temps de les veritats absolutes. Ara com
ara ningú no té la raó. Hi ha veritats (moltes i diverses), hi ha idees
(moltes i diverses). Això comporta bandejar el corró (rodillo) absolut
de les majories sobre les minories. La unificació dels interessos col•lectius
cada cop més diversos no passa, doncs, per cap Bé absolut, sinó per la
lluita contra el Mal. En d’altres paraules, contra les posicions de la
contrapart (patronal) que pretenen una redistribució de les rendes del
treball en perjudici de la majoria. Des d’aquest punt de vista, el
sindicalisme ha de començar a acceptar que, dins dels seus rengles, i
cap l’exterior, existeixi un discurs divers. El sindicalisme, dins
l’empresa, ha de fer seu el vell slogan ecologista: “pensar globalment,
actuar localment”. I això repercuteix en el significat de la
participació. No pas en el sentit d’audiència, sinó de descentralització
del poder també en les persones. L’afiliat, així, no ha de ser un mer
cotitzant.
El concepte d’igualtat.
Cal repensar la “igualtat”, que ha estat l’eix vertebrador del
sindicalisme. Pel model del sindicalisme en el fordisme això significa
tabla rasa. Més que igualtat, probablement, caldria parlar
d’homogeneització. Actualment, es tendeix a determinar el salari en base
al treball realitzat, a la seva productivitat, a la seva qualitat,
generalment a nivell individual. Aquesta tendència és del tot contrària,
per definició, a l’anterior concepte d’igualtat. I doncs? És això dolent?
És que tractar igual a tothom, en funció de determinats paràmetres
objectius, independentment de les condicions (capacitats o aptituds)
personals, no vulnera també el dret a la igualtat? No desincentiva també
aquesta pràctica a molts asalariats, convertint-se sovint en un altre
element d’alienació? Igualtat formal no és igualtat substantiva. Cal
postular la igualtat en la diversitat.
El problema no és tant la diversitat en la remuneració, en el seu vincle
amb la producció, sinó qui i com determina aquesta diversitat.
El paper de l’Estat
És característic de gran part de l’esquerra que faci bandera de l’Estat
en el seu discurs polític. Però no cal oblidar que aquest discurs es
sustentava en gran part sobre el propi eix motor de l’esquerra: la
societat. Una de les grans diferències entre esquerra i dreta (al marge
de l’altre eix que representa la igualtat) és que la dreta posa lo
individual per damunt de lo col•lectiu.
En el debat actual, a la recerca d’una postura plenament alternativa,
l’esquerra ha d’apostar per potenciar la societat civil amb tots els
seus valors. Entre l’individualisme propi del liberalisme i
l’estatalisme tradicional de l’esquerra (i, en part, del welfare) hi cap
un terreny necessari: la resituació de la societat com a element que
pren decisions i les posa en pràctica. És veritat que el welfare –com
diuen els neoliberals- ha creat una certa dependència dels ciutadans
respecte de l’Estat. Però això no equival a substituir aquest Estat-dependència
per l’individualisme extrem. Probablement el pacte social del tercer
mil•leni ja no passa peel gran acord interclassista amb l’Estat com a
garant (el welfare keynesià), sinó entre els ciutadans entre si a través
de la pròpia Societat, com a element de tutela davant la barbàrie.
En efecte, les empreses no són ja illes allunyades del fet col•lectiu de
la ciutadania. De fet, no ho han estat mai, però paradoxalment, amb la
flexibilitat ho són menys. L’empresa –tot i que s’hagi negat- sempre ha
tingut un determinat cost social: ¿No ha estat així, per exemple, quan
les coses han anat malament o l’empleador ha volgut incrementar els seus
guanys, tot això mitjançant plans de reestructuració que han pagat els
ciutadans, especialment els asalariats? ¿No ha estat així en els casos
de sinistrabilitat laboral? També l’impacte social de l’empresa s’ha
incrementat en els darrers temps: ho ha fet per les necessitats
ecològiques de salvació del mediambient socialment demandades; ho ha fet
també, en exigir-se cada cop més, amb la introducció de les noves
tecnologies, una constant i creixent formació professional. I tot plegat
és pagat per tots els ciutadans. Així, doncs, malgrat la retòrica
neoliberal, en els darrers temps l’ús de recursos socials per part dels
empresaris –els mateixos que reclamen la fi de l’intervencionisme de
l’Estat- no han minvat; ans al contrari, s’han incrementat.
Hi ha més. La flexibilitat, el nou model productiu, també està
comportant una major vinculació de la producció amb els propis individus.
Ho fa quan es traspassen determinats processos als propis ciutadans. Ho
fa també quan estem assistint al que es coneix com a producció
individualitzada, de tal manera que cada consumidor pugui elegir
prèviament les característiques del producte que vol adquirir. Doncs bé,
si aquesta persona individualitza la producció al seu gust i, al seu
torn, se li traspassen determinades activitats productives –tot pagant
per això- sembla obvi que també tingui dret a triar no només el què,
sinó també el com es produeix.
En fi, cal acabar amb la desconnexió entre empresa i societat, i aquí
només el sindicat pot ser el valedor dels interessos dels ciutadans en
el si de les empreses. Només el sindicat pot discutir amb els patrons en
el propi centre productiu què i com es produeix. Difícilment aquest rol
pot ser jugat, per exemple, pels organismes unitaris (comitès d’empresa).
Aquesta seria la traducció del slogan ecologista: “pensar globalment,
actuar localment”. Només així es pot construir un fil conductor comú
d’un interès col•lectiu cada cop més divers i evitar la disgregació del
col•lectiu asalariat i la pèrdua dels valors de l’esquerra.
Això suposa posar fi a l’estrabisme en l’acció sindical: tot i sent
necessari l’Estat, el sindicalisme ha de deixar de mirar tant vers ell,
i fixar la seva mirada en la societat i la producció.
|
|