EL DRET A
L’EXISTÈNCIA
Dossier "Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament"
Juny 2001.
Guió
- El subsidi
Universal Garantit (SUG)
- La teoria de la llibertat real
- Subsidis condicionats, estat del benestar i SUG
- Financiació
- La flexibilització
del mercat de treball
- La reducció de la jornada laboral
- Segon xec o segona nòmina.
- Diferències entre el segon xec i el SUG
LA RENTA BÀSICA: UNA
PROPUESTA DE PROGRESO
EL SUBSIDI UNIVERSAL
GARANTIT –SUG- (RENDA BÀSICA)
Les societats ara ja del segle XXI generen molta riquesa, però també
molta pobresa. L’atur massiu és una dada permanent des de fa un quart de
segle. Dins l’espai econòmic de la Unió Europea en el que ens trobem,
l’atur de grans proporcions és perseverant.
La pobresa és causada, principalment, en els països més desenvolupats,
per l’atur de llarga durada. A diferència d’èpoques anteriors és
possible que la ciutadania de la Unió Europea, i no només ella, disposi
d’un Subsidi Universal Garantit. Un Subsidi Universal Garantit
consisteix en un ingrés pagat pel govern a cada membre de ple dret de la
societat, sense considerar si és ric o pobre, o dit d’una altra manera,
independentment de les seves altres possibles fonts de renda, i sense
importar amb qui convisqui.
Els defensors de la proposta del Subsidi Universal Garantit parteixen de
la convicció de que les mesures tradicionals per fer front a l’atur de
llarga durada, principalment el creixement econòmic i la reducció de
jornada, són insuficients per a la magnitud del problema.
Quan es proposa el Subsidi Universal Garantit (SUG), ens trobem sovint
davant dues resistències intel•lectuals. La primera és de naturalesa
ètica i pot expressar-se amb aquesta pregunta: ¿qui no vulgui treballar
té dret a percebre una assignació incondicional? I la segona és una
resistència intel•lectual més pràctica, ¿és el SUG una quimera?
L’origen de la proposta del Subsidi Universal Garantit (SUG) es troba en
l’article que Philippe Van Parijs i Robert J. Van der Veen varen
publicar el 1986 a la revista Theory and Society (traduït poc després a
la revista Zona Abierta, número doble 46-47). El títol que varen triar
fou pertorbador: “Una via capitalista al comunisme”. Era un article molt
breu, però va causar una gran sensació en alguns mitjans acadèmics.
L’article començava amb la següent consideració: el que és políticament
viable depèn en gran mesura del que s’ha demostrat que té una
justificació ètica. D’ençà 1986 la discussió, especialment acadèmica,
sobre el SUG ha tingut unes ramificacions realment impressionants. No és
pas en el territori de l’Estat Espanyol on més s’ha treballat, ni activa
ni acadèmicament, l’elaboració de la proposta del SUG, tot i que sí
s’han publicat alguns articles especialment poc informats. Segons el
grau de desenvolupament i maduresa de la proposta del SUG, poden fer-se
quatre grans grups de països a Europa: 1) Dinamarca, Irlanda, Regne Unit
i Països Baixos; 2) Bèlgica, Alemanya, França, Àustria i Itàlia; 3)
Noruega, Suècia i Finlàndia; 4) Portugal, Grècia i Espanya. El
desenvolupament i interès social de la proposta minva de 1) a 4)
La proposta del SUG ha motivat el desenvolupament d’altres debats
col•laterals molt interessants, com ara el de la concepció del treball:
¿Què s’ha d’entendre per treball? ¿Tan sols aquella activitat que té una
remuneració en el mercat? ¿O també les activitats domèstiques i de
voluntariat han de ser considerades treball?
¿Per què un Subsidi Universal Garantit (SUG) i, no pas, per exemple, uns
subsidis condicionats? Dins les nostres societats els subsidis
condicionats estigmatitzen aquelles persones que no poden satisfer les
seves necessitats més elementals o bàsiques. Els sistemes d’assistència
social són efectivament molt humiliants, com ja han posat de manifest
molts autors. Molts possibles beneficiaris d’aquests subsidis
condicionats no els sol•liciten davant la vergonya que per a ells
significa viure en les condiciones que aquesta situació suposa. El bé
primari de l’autoestima sorgeix aquí a favor d’un SUG en relació amb els
subsidis condicionats. Un SUG se situa, doncs, en una millor posició que
qualsevol altre subsidi condicionat.
La teoria de la llibertat real
El filòsof belga Van Parijs ha anomenat així la seva teoria. Des dels
inicis dels anys vuitanta, gran part del treball d’aquest professor, de
la Universitat Catòlica de Lovaina, ha estat dedicat a la defensa del
Subsidi Universal garantit (SUG). Van Parijs és el teòric social que més
treball ha dedicat a la fonamentació normativa del SUG. Aquest autor és,
a més a més, membre actiu del Basic Incom European Network (BIEN), una
organització amb vint anys d’existència dedicada a la propagació i
fonamentació econòmica i ètica, principalment, del SUG. El BIEN ja ha
realitzat nou congressos. Al setembre de 1998 a Amsterdam i l’últim a
Berlín, l’any passat.
Van Parijs parteix d’una teoria de la justícia clarament liberal
solidària o igualitària i desenvolupa una detallada argumentació per tal
de defensar la proposta del SUG. Van Parijs anomena la seva teoria de la
justícia “autènticament liberal”, o de “la llibertat real per a tothom”.
Les societats capitalistes són plenes de grans i manifestes
desigualtats. En aquest context la llibertat és de primordial
importància. Així, doncs aquestes són les seves conviccions: desigualtat
i llibertat.
Una societat lliure és aquella que satisfà determinades condicions: quan
existeix una estructura de drets ben defensada (seguretat); en aquesta
estructura cada persona pot decidir el seu destí; en aquesta estructura,
cada persona té les màximes oportunitats possibles per fer qualsevol
cosa que desitgi voler fer. Per exemple, si accepto un treball
assalariat molt dolent (ja sigui per estar pèssimament pagat, o bé per
ser molt avorrit, o per tractar-se d’una activitat desagradable... o a
causa de tot una mica) perquè no tinc una altra opció que no sigui la
més pura misèria, no sóc realment lliure d’acceptar aquest treball.
N’estic obligat, encara que formalment, sóc lliure d’acceptar aquest
treball o de no fer-ho.
La llibertat, segons Van Parijs es preocupa “per l’oportunitat real que
tenim per realitzar allò que valorem”.
Entre altres consideracions, Van Parijs creu que si, efectivament, la
llibertat real fa referència especial als mitjans i no només als drets,
els ingressos de les persones són de gran importància. No estem referint-nos
només a la llibertat de consumir, sinó a la llibertat per poder viure
com ens agradi fer-ho. Si es garanteix la subsistència, és a dir, una
determinada llibertat de consum, independentment de la disposició a
realitzar treball assalariat, s’està ampliant la llibertat real de viure
com a un li vingui de gust.
La concepció de la llibertat real parteix de la constatació de que els
llocs de treball remunerats són escassos, sent la manifestació més
evident d’aquesta constatació l’existència d’un atur involuntari de
proporcions molt elevades. També, però, es manifesta en el fet de que
les ocupacions remunerades existents són molt desigualment atractives. I
això passa per diverses raons: per compensació monetària, per les
possibilitats de promoció, pel perill associat a determinada ocupació,
per l’avorriment, per l’horari, etc.. Un Subsidi Universal Garantit (SUG)
és legítim i pot ser defensat en una concepció de llibertat real per a
tothom perquè parteix de l’exigència de redistribució de les rendes no
exactament de forma igualitarista, sinó de tal manera que el que rebi
menys, rebi tant com sigui possible, sigui la que sigui la seva
concepció de la “bona vida”.
SUBSIDIS CONDICIONATS, ESTAT DEL BENESTAR I SUG
Els sistemes públics de subsidis condicionats dels Estats del benestar
moderns garanteixen un nivell d’ingressos a les persones que no tenen la
possibilitat d’acudir al mercat laboral, ja sigui de forma transitòria o
de forma permanent. Aquesta impossibilitat pot ser deguda a diferents
circumstàncies: edat, invalidesa (física o psíquica), qualificació,
demanda, etc. El subsidi condicionat és l’últim recurs monetari de la
persona quan no té la possibilitat del treball remunerat.
Quina relació es pot establir entre aquests subsidis condicionat i el
SUG ?
Els elements del benestar social són els següents: 1) tots els membres
de la societat han de disposar de mitjans suficients per poder
sobreviure i, fins i tot, per poder participar lliurement en la societat;
2) tots els membres de la societat han de disposar d’accés a un sistema
sanitari i educatiu sense discriminacions, i 3) tots els membres de la
societat han de tenir un allotjament. Així, doncs, el benestar social,
des de la vessant econòmica pressuposa el que podríem anomenar una “vida
digna”. És clar que aquest concepte canvia amb el temps i depèn de les
valoracions que s’hi afegeixin. No obstant això podem disposar d’alguns
indicadors. Aquests poden ser d’una gran senzillesa, com ara, escoles
bressol per càpita, professors per població en edat d’escolarització,
llindar de la pobresa, població amb addiccions, o similars...
Per què l’Estat de benestar ?
Per molts motius. El primer, perquè els mercats reals tenen errades.
Segon, perquè els béns preferents no són proveïts tots ells pel mercat.
No tothom, per exemple, disposa dels recursos per finançar
l’escolarització dels seus fills… Des d’un punt de vista econòmic,
proveir tothom d’aquests béns té conseqüències benefactores com ja s’ha
constatat, per exemple, en el fet de que l’alfabetització ha estat un
dels factors d’increment de la productivitat més important de les
societats modernes.
En fi, el mercat no acaba amb la pobresa. L’eliminació de la pobresa.
L’eliminació de la pobresa, o el combat de les seves manifestacions més
extremes, ha estat l’objectiu que ha guiat l’establiment de programes
assistencials i la introducció d’importants elements redistributius. Per
acabar, també podem dir que el sistema de protecció social de l’Estat de
benestar, contribueix a l’estabilització econòmica, tot mantenint la
demanda.
Què abasta l’Estat de benestar?
L’Estat de Benestar abasta tres grans camps: 1) el de la protecció
social (que inclou: el sistema de pensions, de sanitat, d’atur,
d’assistència i alguns serveis socials; 2) el de les institucions
proveïdores d’altres béns i serveis públics (educació, habitatge i
serveis col•lectius), i 3) el del sistema fiscal i les polítiques que
permeten la intervenció en el conjunt de l’àrea econòmica que comprèn
l’Estat de benestar. Dels tres camps que abasta l’Estat del benestar cal
tenir en compte, sobretot, el de la protecció social, per la seva
relació amb el Subsidi Universal Garantit (SUG).
Models dels sistemes de subsidis condicionats.
Els dos grans models dels sistemes de subsidis condicionat són el
bismarckià i el basat en famós Informe Beveridge. El primer, també
anomenat professional, està basat en la contribució, és a dir, que
l’import de les prestacions depèn de les aportacions monetàries
realitzades per les persones mentre ha durat la seva estada en el mercat
laboral. Aquestes cotitzacions han finançat els futurs subsidis
condicionats.
El model bismarckià busca compensar les pèrdues dels ingressos que, per
diversos motius (deguts a algunes incapacitats o a l’edat, per exemple),
s’han produït en la vida de la persona. Segons això, el model bismarckià
no pretén cap distribució de la renda. Els participants en el mercat
laboral renuncien –obligatòriament- a una part de les seves
remuneracions presents per tal de constituir un foNs que s’utilitzarà
per cobrir, quan es tingui necessitat, les despeses d’atenció de la
salut, per tal de poder subministrar-los un ingrés quan no puguin
treballar, o sigui per l’edat, per accident, per malaltia, o per atur
involuntari.
El segon model, basat en l’Informe Beveridge, permet que les persones
amb necessitat econòmica aguda, encara que no hagin realitzat
contribucions a la financiació, tinguin un subsidi mínim. Tots els
titulars, els ingressos dels quals provenen del treball remunerat o del
capital es veuen obligats a renunciar a una part dels seus ingressos per
proveir un fons que permetrà el subministrament a tots els membres de la
societat d’un nivell de recursos mínim. Aquest model, com resulta
evident, intenta evitar situacions de pobresa més o menys extrema, per
bé que es tracti de persones que no hagin format part del mercat laboral
al llarg de la seva vida.
De cara al que ara ens interessa, el SUG, d’aquests dos models cal
destacar el fet de que, al marge de les importants diferències de
concepció, els subsidis que concedeixen ambdós models de l’Estat del
benestar són completament condicionats. Efectivament, canvia la forma de
financiació, canvia la forma d’estendre les ajudes, fins i tot poden
aportar-se raons per demostrar que un model és més generós que l’altre;
però els subsidis, tots ells, són condicionats.
Per poder accedir a un subsidi condicionat cal realitzar un test de
recursos. Aquest test de recursos, segons manifesten contínuament molts
treballadors socials que han hagut de tractat per motius laborals amb
Gent situada per sota del llindar de la pobresa, és en alguns casos
clarament humiliant.
El subsidi condicionat sempre es percep un cop s’ha pogut demostrar la
manca de recursos o la quantitat de recursos inferior a la fixada per
tenir dret a rebre’l. Un cop assolida certa quantitat, els ingressos
condicionats han arribat al sostre, no es pot percebre més. Si es percep
alguna renda addicional, es perd tot o part del subsidi.
Per contra, el SUG: 1) no requereix un test de recursos perquè, tal com
diu la seva definició, el percep tothom; 2) es percep abans, i 3) no té
sostre perquè es pot acumular a qualsevol altre ingrés. En comparació
amb els subsidis condicionats, el SUG afecta d’una manera molt diferent
a dos coneguts problemes: la trampa de la pobresa i la trampa de l’atur.
La primera trampa es defineix de la següent manera: la penalització que
comporta l’acceptació, per part del beneficiari d’un subsidi condicionat,
un treball remunerat. La penalització és la pèrdua del subsidi
condicionat.
Suposem que Xavier és una persona que rep un subsidi condicionat. Si
Xavier té l’oportunitat de desenvolupar un treball remunerat que se li
ha ofert haurà d’analitzar si és convenient o no la seva acceptació,
perquè, si augmenten els ingressos, podrà veure substancialment reduït
el subsidi, o fins i tot, perdre’l completament. Xavier només realitzarà
algun treball remunerat que pugui oferir-se-li sempre que aquest treball
suposi uns ingressos que permetin superar la trampa, és a dir, que
aportin uns ingressos nets superiors als que perd. Un efecte lateral
d’aquesta trampa és el frau. Si el mateix Xavier pot fer algun treball
sense registre, o sigui treball negre, resultarà que seguirà rebent el
mateix subsidi d’abans i augmentant els seus ingressos amb el que li
reporti el treball negre.
La segona trampa, la de l’atur, és un cas especial de la trampa de la
pobresa. Per poder rebre el subsidi d’atur, en general la persona
beneficiaria no pot desenvolupar cap altra modalitat de treball
remunerat. Es desincentiva la recerca d’un treball remunerat que no
compensi el que s’està percebent en concepte de subsidi d’atur.
Desincentiva també el treball a temps parcial i, de forma evident,
incentiva el frau en forma de treball negre.
Seguint amb el Xavier del nostre exemple, si ara rep una quantitat
determinada perquè existeix el SUG, qualsevol treball remunerat que
pugui desenvolupar es traduirà en la suma d’uns ingressos per afegir al
SUG.
La trampa de l’atur també té una altra dimensió, poques vegades
subratllada: el canvi en la regularitat dels pagaments que suposa el
subsidi o l’assegurança d’atur per la incertesa dels pagaments del nou
treball. Efectivament, si es perd la feina existeix la possibilitat de
tornar a demanar els pagaments de l’atur, però els retards
administratius poden ser fins i tot dissuassoris en alguns casos.
S’exposen al risc de començar una espiral d’endeutament, l’expulsió del
pis, el tall del subministrament del gas, etc...
Una altra característica dels subsidis condicionats els diferencia també
del SUG: l’estigmatització que per a molts individus comporta l’haver de
demanar alguna mena de subsidi condicionat, en saber-se així clarament
assenyalats com a fracassats socialment. Això produeix un sentiment de
vergonya que provoca que sovint aquests subsidis no siguin sol•licitats
pels possibles beneficiaris. El SUG ajudaria indubtablement, pel seu
caràcter universal, a acabar amb aquest estigma.
La simplicitat administrativa que suposaria la substitució pel SUG de
molts subsidis condicionats parla a favor del primer. Un subsidi
condicionat comporta molts més controls administratius amb la finalitat
d’evitar possibles fraus de persones que no reuneixen les condiciones
per posseir la condició de beneficiaris, o per verificar que els que ho
estan rebent no estiguin realitzant alguna activitat incompatible amb el
subsidi.
FINANCIACIÓ
Si és possible la
financiació cal també especificar en quines condicions. Uns costos molt
elevats poden limitar moltíssim l’eficiència del SUG. Per contra, un
increment de l’activitat econòmica motivada per la implantació del SUG
pot afavorir l’autoocupació, l’augment de determinats treballs a temps
parcial, la inversió en petits negocis..., induiria a un augment de la
recaptació impositiva, sense menystenir l’efecte que també tindria sobre
l’economia submergida pel fet de reduir el frau en les cotitzacions
socials i en el cobrament de les prestacions per atur.
La complexitat de la financiació del SUG no és una característica
solament d’aquesta mesura. De fet, en alguns aspectes, seria molt més
simple que altres mesures socials. Només cal recordar els grans debats
socials, polítics, sindicals i acadèmics que ha hagut en els últims
quatre o cinc anys sobre la financiació i la viabilitat de la Seguretat
Social espanyola i sobre quines són els factors que més hi incideixen.
Segons l’àmbit d’aplicació, en un sol Estat membre o en el conjunt de la
Unió Europea, per exemple, la proposta del SUG pot ser vista com a
generadora de diferents problemes i efectes. En el primer cas, la
objecció podria ser que aquesta mesura faria perillar la competitivitat
d’aquest país, ja sigui mitjançant l’impacte del SUG sobre l’oferta de
treball o mitjançant l’impacte de la seva financiació sobre la
fiscalitat del capital. En el segon cas, la implantació d’un SUG en el
conjunt de la Unió Europa, les objeccions poden ser d’un altre tipus,
com ara que, les diferències entre els sistemes de la seguretat social
dels diversos Estats membres que la composen són molt grans. A aquesta
objecció podem respondre que la implantació del SUG no exigeix la
igualació de tots els sistemes de seguretat social implicats. Es
tractaria més aviat d’introduir una base comuna a la qual tots
s’ajustessin a la seva manera, segons les particulars condicions.
Segons un teòric francès (Ferry, 1995), el cost financer net d’un SUG
seria inferior al seu cost brut aparent. Aquest autor afirma que el SUG
podria representar un estalvi i no pas una despesa addicional per a les
finances públiques i la seguretat social. Per aquest “cost brut aparent”
entén el cost que resulta de multiplicar el SUG (allocation universelle,
en la terminologia francesa) pels que tinguin dret a percebre’l. Per
“cost financer net” s’ha d’entendre el saldo resultant de restar a la
quantitat que representi el SUG la supressió dels subsidis condicionats.
Concretament, Ferry cita com a subsidis condicionats candidats a
suprimir-se a França: les bosses d’estudis ordinàries, la Renda Mínima
d’Inserció, una part de les prestacions familiars, una part de les
ajudes directes als agricultors i el mínim assignat per vellesa. A més a
més, i de molta importància, es tractaria d’afegir conseqüències
econòmiques difícils de quantificar, com ara els costos socials induïts
per l’atur, és a dir, delinqüència i altres patologies lligades a la
pobresa. Aquest autor calcula en el 15% del Producte Nacional Brut
francès el cost del SUG.
Les preguntes clau del cost financer d’una implantació del SUG són: 1)
si és sostenible l’increment immediat dels tipus impositius, i 2) si és
convenient o no reorientar la pressió fiscal (és a dir, la proporció del
PIB que els contribuents dediquen al pagament d’impostos, proporció que
varia molt entre països, des de poc més del 10% a més del 50%) vers
impostos diferents que el que grava la renda personal. L’increment dels
tipus impositius, segons algunes estimacions d’autors de prestigi, és
molt important. L’atenció, davant aquesta dificultat, s’ha adreçat vers
algunes propostes sobre les rendes del capital i els beneficis
empresarials. Però aquests augments impositius sobre aquestes fonts
tenen uns efectes força coneguts: desincentius a la inversió. Per aquest
motiu, altres autors han adreçat les seves investigacions de financiació
del SUG vers nous impostos.
La Taxa Tobin
Una forma de trobar financiació addicional és mitjançant l’anomenada
“Taxa Tobin”. Aquesta interessant taxa s’ha posat d’actualitat. Fins i
tot existeixen associacions per tal de popularitzar-la . L’Acció per una
Taxa Tobin d’Ajuda als Ciutadans (ATTAC) és una associació amb força
adherents a França, i a diversos països com ara Brasil, Corea del Sud,
Holanda, Suïssa.
En què consisteix la Taxa Tobin? James Tobin, premi Nobel d’Economia
l’any 1981, va proposar en una conferència realitzada a Princeton la
taxació de les transaccions de canvi amb l’objectiu de facilitar als
governs la recuperació de la seva autonomia en matèria de política
econòmica. Aquesta proposta consisteix en un impost sobre les
transaccions monetàries internacionals.
Segons Tobin les corrents de capital necessàries per tal d’aconseguir
una assignació eficient dels estalvis mundials constitueixen en
l’actualitat una fracció molt petita de les transaccions fetes en els
mercats canviaris del món, el valor de les quals es calcula en més d’ un
bilió de dòlars diaris. La major part d’aquests bilions de dòlars
d’intercanvis monetaris són el resultat d’especulacions i
intermediacions el propòsit de les quals és obtenir utilitats ràpidament
amb les fluctuacions canviaries i amb les diferències internacionals
dels tipus d’interès. Aquestes transaccions contribueixen poc o gens a
les assignacions nacionals d’inversió a llarg termini. Els tipus de
canvi estan a mercè d’especuladors particulars que manegen grans sumes
de diners.
Atesa aquesta situació, Tobin proposa que “es gravi amb un impost
internacional uniforme les transaccions al comptat de divises”. Un
impost com el que proposa Tobin faria més lents els moviments del
capital especulatiu. Per contra, no seria suficient per entorpir el
comerç de productes o els compromisos no directament especulatius del
capital internacional. Quan escrivia Tobin, l’any 1978, el 0’5 % sobre
les transaccions de canvi, segons deia el mateix, permetria recaptar
“més de 1’5 bilions de dòlars anuals”. En l’actualitat, aquesta
quantitat és incomparablement més gran: l’any 1995 ja era de 1’3 bilions
de dòlars diaris. És a dir, 72 vegades més. Com es recordarà, l’any
1992, una operació especulativa d’un sol dia contra la lliura esterlina
va permetre guanyar al conegut financer G. Soros 1.000 milions de dòlars
(uns 160.000 milions de pessetes).
Segons experts espanyols, en l’espai econòmic espanyol, la Taxa Tobin
aplicada a les transaccions de canvi durant l’any 1993 hagués ascendit a
1.149 bilions de pessetes, és a dir, l’1’89 del PIB.
El percentatge del PIB que podria representar la Taxa Tobin seria una
base addicional de financiació del SUG. Per tant, la Taxa Tobin és una
possibilitat més, que enllaça amb les preocupacions de partidaris
d’altres reformes socials. Però els fons recaptats per la Taxa Tobin
poden ser emprats per altres moltes finalitats. L’associació abans
esmentada, ATTAC, per exemple, proposa que aquests fons siguin destinats
a la promoció de la salut i l’educació públiques dels ciutadans dels
països pobres.
LES MESURES
TRADICIONALS I EL SUG
L’explicació del ressorgiment de la proposta del SUG, a inicis dels anys
vuitanta, pot rastrejar-se en la convicció de que les mesures
tradicionals per fer front a l’atur i a la pobresa, o bé no eren
efectives, o bé ho eren molt menys que en el passat. Aquestes mesures,
que s’han anomenat tradicionals són: la flexibilització del mercat de
treball, el creixement econòmic i la reducció de la jornada laboral.
La primera mesura ha estat tradicionalment defensada per la dreta
política; la tercera, per l’esquerra; i la segona, per ambdues, per bé
que amb matisos. Aquestes mesures havien aportat, en diversos moments,
resultats contra l’atur. Doncs bé, en l’evidència de la seva
insuficiència, en el millor dels casos, cal buscar l’interès cada cop
més gran pel SUG. Val a dir que en aquest camí de recerca de receptes
contra l’atur, també ha sorgit alguna proposta distinta del SUG (com ara
el segon xec o segona nòmina).
LA FLEXIBILITZACIÓ
DEL MERCAT DE TREBALL
La dreta política ha posat en marxa mesures d’aquest tipus, que són
quantioses i molt variades. Vet aquí un resum:
Aquelles mesures que intenten adequar el nombre de treballadors que té
una empresa al volum de negoci: la contractació a temps parcial; la
contractació de treballadors d’acord amb el temps que sigui necessari
per cobrir les necessitats de l’empresa; o bé l’abaratiment dels costos
laborals de l’empresa (amb la reducció de les despeses d’acomiadament
dels excedents de plantilla.
Més flexibilitzacions. La mobilitat geogràfica; canvis d’horaris
laborals (segons l’època de l’any, per exemple), o bé introducció de
nous torns de treball, amb la finalitat d’usar més intensivament els
recursos de l’empresa, i c) mobilitat funcional o polivalència que
consisteix en la possibilitat de realitzar diferents tasques de diversa
destresa tècnica dins la mateixa empresa.
Més flexibilitzacions. Els salaris han d’ajustar-se a les necessitats
canviants de l’empresa. Hi ha diverses variants de la flexibilització
salarial; una de les més importants és la que consisteix en fer dependre
el salari dels resultats de l’empresa.
En l’espai econòmic europeu, la flexibilització del mercat de treball ha
estat creixent durant les dos darreres dècades. L’atur, però, també ha
anat augmentant constantment amb petites millores conjunturals.
LA REDUCCIÓ DE
JORNADA LABORAL
Diverses forces sindicals, socials i polítiques van endegar una
Iniciativa Legislativa Popular en favor de les 35 hores, a mitjans de
1999. En aquestes propostes, com en tot gran debat social, s’hi poden
trobar arguments sòlids, raons mediocres i demagògia més o menys en
estat pur.
La proposta de reduir la jornada acostuma a veure’s associada a la idea,
més general, de repartir el treball existent. Aquí sorgeix la primera
dificultat. Però aquí ens trobem en una confusió entre treball
assalariat, o més àmpliament, treball amb remuneració en el mercat, i
treball en general. Quan es proposa la reducció de jornada ha de quedar
clar que es refereix a quelcom més parcial que al “treball”; es refereix
solament a treball assalariat o, per simplificar, a l’ocupació. És a dir,
es tracta de repartir l’ocupació entre els que depenen fonamentalment
d’un ingrés salarial per tal d’accedir al consum.
Qui financia la reducció de la jornada laboral? La financiació pot
recaure sobre els treballadors que accedeixen a la reducció de la seva
jornada laboral, sobre els empresaris, sobre ambdós col•lectius
conjuntament i sobre el govern. Si es redueix la jornada i es manté el
salari, la mesura és, aleshores, equivalent a un augment del salari hora
per treballador.
Amb igualtat d’altres factors, augmenten així els costos laborals i els
beneficis empresarials pateixen una reducció. Independentment d’això, no
és sobre lo positiu que seria pels que disposen de treball assalariat.
Del que es tracta és de les conseqüències per l’atur en general que
tindria una reducció horària de la jornada laboral. El llavors secretari
general de CCOO, Antonio Gutiérrez escrivia el 1997: “Quan parlem de
reduir la jornada laboral a 35 hores (...) estem parlant de la
possibilitat de contribuir a crear un mínim de 270.000 llocs de treball,
en la visió més pessimista”. La visió optimista, segons el mateix
sindicalista, “podria generar més de mig milió de llocs de treball”.
Indubtablement, un quart o mig milió de persones amb treball assalariat
no són quantitats a menysprear, però representen, en el millors dels
casos, la “visió optimista”, un 25% de l’atur actual. Val a dir i
recordar la poca població activa femenina respecte a la mitjana de la
Unió Europea.
SEGON XEC O
SEGONA NÒMINA
Aquesta mesura és especialment coneguda a França. I és una mesura que
s’aparta de les tres mesures tradicionals contra l’atur abans esmentades.
Qui més ha estudiat i popularitzat la reforma social del segon xec ha
estat l’economista i ecologista francès Guy Aznar.
Aznar parteix del supòsit de que 1) no hi ha treball assalariat
disponible per a tothom; 2) el creixement econòmic és insuficient per
fer front a l’atur, ateses les dimensions que ha assolit (a més de no
ser recomanable, segons els estàndards actuals), i 3) tampoc la reducció
horària de la jornada laboral pot fer front a la magnitud del problema.
En aquelles empreses on, sigui de forma voluntària o forçada, el
personal reduís al 50% la seva jornada laboral, es contractarien
treballadors aturats addicionals per treballar el 50% de la jornada que
els primers haguessin deixat lliure.
Però, ¿qui finançaria l’operació? La resposta del segon xec és ben
simple: el govern de l’Estat. Així, l’empresa pagaria la mateixa
quantitat de salaris, els treballadors cobrarien igual que abans i la
diferència entre el que ara paga l’empresa a cada treballador i el que
estava cobrant abans de la reducció de la jornada ho pagaria el govern
de l’Estat.
Breument, les característiques del segon xec són les següents: 1) mai no
s’abona a una persona que no treballi (assalariadament); 2) mai no
s’abona a una persona que treballi a jornada completa; 3) no es financia
directament per l’empresa; i 4) és proporcional al salari. El segon xec,
om s’encarreguen de subratllar els seus defensors, és un concepte, i no
pas un rectangle de paper.
DIFERÈNCIES ENTRE
EL SEGON XEC I EL SUG
Les grans diferències de la proposta del segon xec o segona nòmina
respecte al SUG poden resumir-se en:
En primer lloc, el segon xec només es concedeix a les persones que
treballen assalariadament, i no pas a totes; el SUG, per contra, es
percep independentment de si s’està treballant assalariadament o no. El
segon xec tampoc es dispensa a les persones que estan treballant a
jornada completa; el SUG s’abona tant si es treballa a jornada completa,
a jornada parcial o no es treballa remuneradament. En tercer lloc, el
segon xec és proporcional al salari percebut; el SUG no. La proposta del
segon xec afavoreix l’opció del treball assalariat; el SUG no. En cinquè
lloc, el segon xec té alguns dels defectes dels subsidis condicionats.
Finalment, els costos d’administració del segon xec (controls
addicionals per tal d’evitar saltar-se les regles imposades pel
procediment d’aquesta mesura) serien, com tota mesura condicional, més
elevats que els del SUG.
Independentment de les opcions socials i polítiques de cadascú, les tres
mesures tradicionals (la flexibilització del mercat de treball, el
creixement econòmic i la reducció de la jornada laboral) són compatibles
amb el SUG. El segon xec, no. Un SUG és perfectament factible amb una
major flexibilització del mercat laboral, així com amb un creixement
econòmic més o menys fort o amb una reducció horària de la jornada
laboral.
Però la raó més poderosa, segons la qual podem dir que el SUG és millor
és la següent: Millor, ¿en relació a què? Doncs en relació amb la
llibertat real que concedeix. Entre tenir assegurada l’existència estant
obligat a treballar assalariadament i tenir-la també assegurada sense
estar obligat a fer-ho, aquesta segona alternativa genera major
llibertat real.
LA RENTA BÀSICA:
UNA PROPUESTA DE PROGRESO
(Cuatro notas, de momento, para abrir boca).
José Luis López Bulla. Extracte xerrada-col•loqui a la seu de la CONC,
Març 2001.
De un tiempo a esta parte una serie de científicos sociales, confesiones
religiosas y organizaciones políticas y sociales, están dándole vueltas
a la cabeza a eso que, a partir de ahora, vamos a llamar renta básica.
Quisiera hacer una recomendación de entrada: el libro de Daniel Raventós
es de obligada lectura para encontrar las justificaciones éticas y las
motivaciones sociopolíticas de la propuesta de la renta básica.
La renta básica viene a distorsionar profundamente una de las aparentes
verdades tradicionales de la economía e, incluso, del sentido común:
aquélla que manifiesta que sin trabajar no puede percibirse ninguna
remuneración. En realidad, la renta básica liquida, por así decirlo,
todas las formulaciones de Adam Smith y David Ricardo, Marx y Engels y
“tutti quanti” hasta nuestros días. Digamos –por utilizar una expresión
tan querida por Marx- que es una metamorfosis en toda la regla del
tradicional vínculo entre trabajo y salario, y por lo tanto (¡ahí es
nada!) de la mismísima teoría del valor. Ahí esta la osadía de la
propuesta.
Siempre se ha distinguido entre dos nociones de valor: el determinado
por la utilidad que el producto ofrece al consumidor, que se refleja en
la propia demanda de cada artículo; y por el coste de producir la
mercancía. Los economistas clásicos pensaban que el valor venía
determinado por los costes de producción, y David Ricardo desarrolló la
teoría del valor trabajo (que influyó mucho en Marx) estableciendo que
todo valor deriva del esfuerzo de producción, pudiendo traducirse el
mismo a unidades de trabajo, pagadas directamente, o antes acumuladas a
lo largo del tiempo y ya “cristalizadas” en capital. A finales del siglo
XIX, Alfred Marshall alteraron este enfoque, poniendo el énfasis en el
precio, determinado por la demanda y la oferta, y en definitiva por la
utilidad marginal, respectivamente.
Para llegar a una concusión fecunda necesitamos partir de, al menos, las
siguientes consideraciones: primero, el concepto y el carácter del
trabajo han evolucionado históricamente, y de qué manera; segundo, el
mundo de los derechos también ha tenido su propio itinerario. Vamos a
recordar brevemente las fases más interesantes de cómo se ha visto el
trabajo a lo largo de los tiempos
Todos los científicos sociales admiten que ni en la Grecia clásica, ni
tampoco en Roma, el trabajo es en modo alguno el fundamento del vínculo
social. Más todavía, para los griegos y romanos “trabajar” y ser
ciudadano ocupado por los intereses de la polis y la civitas (y gozar
así de una existencia social plenamente reconocida) eran incompatibles.
Fijaos qué curiosidad, la palabra negocio viene del latín; de negotium:
nec-otium, esto es, no-ocio, dando a entender que la centralidad es el
otium, el ocio. Pero antes, ya Aristóteles nos explica que “ni la labor
ni el trabajo poseen suficiente entidad para constituir una autónoma y
auténtica forma de vida”. La Edad Media apenas si cambia las cosas. Lo
que da dignidad en esa época tampoco es el trabajo, que permanece bajo
el mismo punto de mira; lo que se salva es el hecho de estar organizado
dentro de un gremio. Es como si ahora (es un ejemplo) tampoco tuviera
dignidad el trabajo y sí el hecho de estar afiliado a una organización
sindical. O sea, el trabajo no es digno, es digno el gremio, cosa que yo
entiendo como una justificación del gremio para monopolizar quien
trabajo y quiénes trabajan.
De manera que la dignidad del trabajo y su concepción de eje vertebrador
de la ciudadanía es un hecho relativamente moderno. Debe quedar claro
que yo no lo impugno. Lo que digo es que no puede ser lo único que
determine la ciudadanía, lo exclusivo que concrete la ciudadanía
¿estamos? Más todavía, para mi la ciudadanía y la dignidad son
requisitos independientes del trabajo. Esto, supongo, no lo impugnará
nadie que tenga cuatro dedos progresistas en la frente.
Para nadie es un secreto el giro copernicano que representó la génesis y
posterior desarrollo del Derecho del Trabajo, al menos el que nos viene
de la República de Weimar (Alemania, principios siglo XX). Su secreto,
por llamarlo de alguna manera, es: hay que establecer tutelas y
garantías para que los sujetos más débiles (esto es, el trabajo
asalariado frente a la empresa) puedan estar en mejores condiciones para
defenderse y plantear sus derechos. Aunque no se formulara con las
palabras de “discriminación positiva”, se trataba precisamente de ello:
de discriminar en positivo a los sujetos menos favorecidos. Era, por
tanto, una transformación que se confrontaba con la tradicional
formulación de la igualdad en abstracto.
Pues bien, algunos juristas han elaborado una justificación para
“arropar” la propuesta de la renta básica. Que yo la interpreto de la
siguiente manera: cuando una persona nace, viene a este mundo con una
serie de garantías y tutuelas, a saber: la libertad y la igualdad; sin
embargo, para ejercer los derechos (básicos) se necesitan medios
(también básicos) que acompañen las garantías de la libertad y la
igualdad.
Lo que significaría una “variante” de mucha consideración, por ejemplo,
acerca de las políticas de Estado de bienestar. Me explico: cuando naces
tienes garantizados los derechos de libertad e igualdad en abstracto
(que no es poca cosa, no se olvide), pero no un medio que, con mayor o
menor aproximación, te ayude a permitirlo. Hasta la presente, el sentido
común y las diversas escuelas económicas establecían que la vinculación
radicaba en el trabajo que, además, conformaba la ciudadanía. Pues bien,
la discontinuidad (la novedad jurídica) es la siguiente: cuando naces
tienes, también, un medio básico (insuficiente, desde luego, hoy por
hoy) que es un “salario”, una “renta” que acompaña tu “tradicional”
derecho a la libertad y a la igualdad. Estamos hablando, por lo tanto,
de una nueva aportación del Derecho, o si se prefiere, de una nueva
generación de derechos.
Ello puede ser tan sorprendente como lo fuera, en su día, el conjunto de
disposiciones acerca del voto y las libertades políticas, y más adelante
el ejercicio de la huelga.
Algunos conocidos, en relación a la renta básica, afirman: “Eso es la
destrucción de la ley del valor”. Que sería el argumento, digamos culto,
de cierto sector de la izquierda. Mi respuesta es: no se trata de
destruir la ley del valor, porque ella misma no tiene autonomía, no es
una variable independiente del trabajo; ella está relacionada con el
tipo de sociedad y con el carácter de subordinación del trabajo
asalariado.
Los capitalistas proponen un paso atrás, el salto a la desregulación, el
tránsito (brusco) a estipular el salario en relación a las conclusiones
de la productividad en cuyo diseño sólo ellos participan y sólo ellos
controlan. Así, pues, la ley del valor, tal como la hemos concebido
hasta ahora, aparece impugnada por los propios capitalistas.
Que conste que no estoy proponiendo más que lo siguiente: 1) la ley del
valor ni es sagrada, ni está dada definitivamente, tal como la
conocemos, para siempre; 2) por lo tanto, no debemos estar atrapados por
ella y sus consecuencias; y 3) a los cambios del trabajo y de la
economía, corresponden nuevas categorías y nuevas propuestas. Y la renta
básica que se propone, lo es.
O sea, si el trabajo cambia (y su mutación es espectacular) su ley del
valor cambia no menos espectacularmente. Por tanto, es necesario
justificar con nuevos argumentos esta propuesta de la renta básica.
En primer lugar, las innovaciones tecnológicas están generando una
reestructuración importantísima del trabajo y del carácter del trabajo.
Ello requiere que se ponga en marcha una nueva tutela que, por modesta
que aparezca y sea realmente, signifique un contrapeso mínimo. También,
porque el concepto de trabajo fijo en un puesto fijo de trabajo está
siendo impugnado por la incesante revolución tecnológica. Y no digamos,
en otro orden de cosas, la aparición de ese vendaval de
contratos-basura.
En segundo lugar, en los últimos doce años se han dado espectaculares
crisis financieras, una crisis prácticamente cada dos años. Podemos
afirmar que la nota dominante (tras la derrota de los capitales
industriales por los especulativos) es que vivimos en una situación de
burbuja financiera permanente. Y ello requiere un mecanismo de tutela
que sería esta renta básica.
En tercer lugar, las reformas necesarias del Estado de bienestar se
hacen con políticas de Estado de bienestar. Es decir, tales reformas
deben venir mediante una redistribución más eficaz sin que nadie se
sienta perjudicado y a través de que toda mejora de la eficiencia debe
ser ventajosa para todos especialmente para los más pobres y débiles.
Ambas consideraciones están en el genoma de la renta básica.
Y finalmente tenemos otro gran argumento, esto es, la necesidad de abrir
una nueva generación de derechos que, en esta ocasión, se “escaparían”,
por así decirlo, de su vínculo con el trabajo. Esto tiene su
importancia, precisamente, en unos momentos en que está haciendo furor
las políticas de workfare; es decir, las que sólo y solamente
“ponen el precio al trabajo” (de signo neoliberal), como contraposición
a las de Estado de bienestar, que ponen el precio al bienestar. Las
políticas de “workfare” son las que han generado el empleo basura, y
también han liquidado la tan repetida ley del valor, al menos en su
sentido tradicional.
|
|