Renaixença
|
|||||||||
1892-1931
|
LA LLENGUA LITERÀRIA: L'escriptor i el problema de la llengua. Els intents de normalització.
Un
oncle meu (...) tenia, en son casal de Valls, on vivíem, una esplèndida
biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi d'obres
importants de filosofia, la història i jurisprudència, que
ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar, com delitós
verger on solaçar-me, una abundosa secció literària
de clàssics, grecs, llatins i castellans, i de neoclàssics
i romàntics francesos i espanyols. Narcís Oller: Memòries Literàries. Història dels meus llibres. 1962.
1. Les obres que cita en el primer paràgraf corresponen a lectures de la seva infantesa-adolescència i ens mostren una literatura força variada. Busca a quins anys, a quina època, correspon cada tipus de literatura i digues alguna de les seves característiques més importants. 2. En segon paràgraf, ja més gran, però encara abans d'anar a estudiar la carrera de Dret a Barcelona, Narcís Oller es refereix a tres de les revistes que llegien. Quina era la temàtica d'aquestes revistes? En quins anys es publicaven? 3. Finalment Oller cita el nom d'alguns dels autors que llegia cap a l'any 1865. A quina tendència o moviment literari pertanyien aquests autors? 4. També en el tercer paràgraf, l'escriptor explica quina és la causa per la qual a ell li sembla que el seu cosí Yxart escrivia en llengua catalana. Quina relació pot tenir la tendència a l'humorisme i la caricatura amb que escrivís en català? Però en Riera, el més enfebrat de tots tres, no ens llegia
sols les seves coses, sinó també moltes d'altres; les d'en
Guimerà, d'en Verdaguer, d'en Matheu, d'en Vilanova, que solia
deixar-nos a en Freixa i a mi embadalits. Aquest fragment correspon al moment en què Narcís Oller ja ha acabat la carrera i s'ha instal·lat definitivament a Barcelona i treballa a la Diputació on va fer amistat amb un company, Riera i Bertran, que a poc a poc el va anar introduint en el món de les lletres catalanes de l'època. 1. Et semblen vàlids els arguments que deixa entreveure Oller en contra d'escriure en català? Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig
fer-hi cap i (...) A la nit, empès pels companys del Cafè
Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora
dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots
els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús",
l'únic autor allí desconegut, amb tot i haver omplert tantes
resmes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única
que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la
merescuda glòria a què "estúpidament" renunciava
escrivint en català!" Aquests darrer text de les Memòries correspon a l'època
en què Oller ja ha conegut a molt dels escriptors catalans més
importants del moment i fins i tot ha participat en les seves tertúlies,
però, com hem llegit, encara no havia escrit res en llengua catalana. 1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en llengua catalana? Et semblen convincents? 2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
Abans del que considerem l'inici del moviment, durant el mateix segle
XIX, s'havia publicat algun diccionari i sobretot una gramàtica,
la de Josep Pau Ballot, el 1813. Els primers escriptors de la Renaixença,
però, no seguien cap normativa de forma unitària, sinó
que escrivien de la millor manera que els semblava, normalment adaptant
els models de la literatura culta, excessivament llunyans en el temps. Sense entrar en detalls dels seus orígens i de les polèmiques
que s'organitzaren, podem concretar que ja des de la dècada dels
60 prengueren força dues tendències sobre quina havia de
ser la base de la llengua literària: La dels que pretenien , amb
l'estudi dels textos de la millor època de la literatura catalana
(segles XIII, XIV, XV), retornar a la llengua la seva genuïnitat
perduda, i la dels que consideraven que calia partir de la llengua del
segle XVII que opinaven que era el moment en què havia assolit
la màxima perfecció. L'amic Riera, brindant-se a satisfer-me aquella curiositat, em presentà
un dia al Cafè Espanyol, llavors instal·lat a la Plaça
Reial, cantonada al carrer de Tres Llits. Allí, de dues a tres,
s'aplegava cada tarda la colla de "La Renaixensa" o "dels
de les as" que els deien llavors, per ésser defensors d'aquesta
desinència relativament moderna en els plurals femenins, com batejaren
també amb el "dels de les es" els qui pugnaven per sostenir
la tradicional [...] que es reunien al Cafè Suís, encara
ara existent a l'ala oposada de la mateixa plaça.
¿Quin
profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què
significarà per ell tot lo que no sàpiga que és?
Al poble que no sap lo que vol dir la paraula "filantropia"
¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble
que no sap lo que vol dir la paraula"psicologia" ¿per
què no se li ha de dir "estudi de l'ànima" 1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic Soler? És útil, més que útil, és necessari
que els qui escriuen facin conèixer al poble los bons sentiments
infiltrant-los en son cor, i més complirà amb aquesta obligació
santa lo que li digui malament, que el que no li digui de cap manera,
i de cap manera li diu el qui parla de modo que ell no l'entengui" 1. Quina és la funció de la literatura segons s'exposa en el text?. N'estàs d'acord o penses que té altres funcions tant o més importants que l'assenyalada? 2. Davant d'un públic que sembla no entendre prou bé la forma d'expressar-se d'alguns escriptors, Soler fa una proposta molt concreta. Especifica-la. Creus que aquesta era la solució més viable o tu en plantejaries d'altres? Aquesta tendència es va acabar ben aviat, diluïda entre
les altres dues sorgides entre els escriptors dels Jocs Florals, coincidint
en l'època -finals dels anys 60- que Frederic Soler iniciava un
acostament a la literatura més ortodoxa. La polèmica entre
els partidaris dels plurals femenins en -as i els plurals femenins en
-es no havia fet més que començar. [...] en lo catalanisme, en lo qual s'observen avui dues tendencias summament
divergents, per mes que en la apariència sembla que convergeixen
a un mateix fi per lo mer fet de titularse catalanistas. Los uns sols
desitjan lo progrés y millora de Catalunya, y els altres se fan
sectaris de la idees més enrederides, amb la pretensió de
fer renàixer coses, que si bé esqueien a la Catalunya del
temps passat no se les engiponaria la Catalunya del segle XIX. [...] No
cal dir que nosaltres nos posarem al costat dels més avançats
[...]. Nosaltres, no podent resistir la vergonya que'ns causa al fullejar
una revista catalana, lo veure tants parers en la ortografia mirarem d'unificar-la
lo més possible y no usarem termes antiquats sinó quant
nos en faltin dels que'estan en us. 1. En el text anterior, "L'Avenç" constata dues tendències o actituds polítiques que comporten dues formes d'entendre com havia de ser la llengua escrita. Concreta les dues tendències i la seva opinió sobre la llengua. Dada ja com resolta la qüestió de què hem d'escriure
en català, s'imposa immediatament elproblema de com hem d'escriure,
de quin català ens hem de servir; de quin ha de ser el modern català
literari. Y nosaltres diem que'el català literari serà aquell
que millor respongui a la necessitat de produir obra literària
y a servir de vehicle a totes les idees de progrés y de regeneració
de la pàtria nostra. [...] Y com que el català oriental
és el més parlat y el més català de tots,
creiem que'es obra patriòtica l'erigir-lo en llengua literària. En aquest text i en els dos que segueixen es mostra la preferència que tenien els intel·lectuals de "L'Avenç" pel català oriental, que posteriorment fou el que s'imposà com a base de la llengua escrita. 1. Dibuixa un mapa on es vegin clarament els límits entre el català oriental i l'occidental. 2. Comenta les afirmacions que es fan després dels punts suspensius. Nosaltres
estudiem preferentment la llengua parlada: a formular-ne la gramàtica
és on van encaminades las nostres investigacions. Altres creuen
més convenient fer la gramàtica històrica. [...]
Però els estudis històrics no deuen fer-se amb la pretensió
de què la gramàtica d'un català antic determinat
hagi de ser la gramàtica del modern català literari. Abandonar
formes vives per altres d'arcaiques, y més quan aqueixes no són
pas millors [...] dificultaria extraordinàriament la popularització
de la llengua escrita. Hem de depurar y enriquir el vocabulari i la sintaxi,
però las formes actuals y la pronunciació oriental han de
ser definitivament adoptades, per la seva innegable superioritat. Això
és lo que va fent L'Avenç. Acabem de llegir com una vegada més, Pompeu Fabra, el principal
impulsor de la normalització lingüística, que no acabaria
de quallar fins principis del segle XX, estableix de forma més
concreta les postures existents i l'opció clara que ha pres "L'Avenç". Que no hem vist que'el dialecte occidental és tant modern com
l'oriental? Prou, que'ho hem vist: ja no parlaríem de dos dialectes;
dialectes de l'existència dels quals sembla dubtar el Sr. Ferrer
y Carrió. D'aquests dos dialectes existents, l'oriental és
molt més important que l'altre, és parlat per molts més
catalans, és el llenguatge de la capital y de la major part de
poblacions importants de Catalunya, y absorbeix visiblement l'occidental.
Nosaltres hem estudiat tots dos dialectes, tots dos. el nostre, l'oriental
s'ens ha presentat molt més uniforme, molt més característic,
y l'hem preferit. El Sr. Ferrer y Carrió en dedueix que per nosaltres
el català parlat pels occidentals deu ser un català poc
català. No: es senzillament un dialecte que perd davant d'un altre
més vigorós y ja més important, el qual irresistiblement
vencerà. Y com que la llengua literària moderna no ha de
ser un pastitx dels dos dialectes, havent d'optar per un o l'altre, no
hem pas de dar preferència al dialecte occidental: l'hem de donar
sense cap mica de dubte a l'altre, al dialecte més fort, més
característic, més oposat al castellà. 1. Destria els arguments que exposa "L'Avenç" a favor de la tria del català oriental, tot comparant-lo amb l'occidental. 2. Et semblen convincents tots els arguments o consideres que algun és gratuït o indefensable? Raona la teva resposta. 3. Saps si en altres llengües romàniques, com l'espanyola, la francesa, la italiana, etc., la situació és similar a la catalana, és a dir, tot partint de l'existència de diverses modalitats de parla es va normalitzar la llengua a partir de l'elecció d'un dialecte? 4. Et sembla desitjable la normalització d'una llengua a partir d'un dialecte? Argumenta la teva resposta. |