A l'hora d'analitzar la forma d'un poema ens hem de fixar
en el nombre de síl·labes de cada vers i en les relacions
de tot tipus que s'estableixen entre els versos (en aquestes nocions
bàsiques deixarem de banda el concepte de ritme). Comencem pel
concepte de rima. Consisteix en la repetició de sons,
normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons,
no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima
assonant.
Rima consonant (o perfecta).
A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons
de determinats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és
costum anar escrivint una lletra (seguint l'ordre alfabètic)
a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen
els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica
que la rima és femenina -més
avall s'explica el concepte-). La rima consonant és la preferida,
i pràcticament única, que feien servir els trobadors.
Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon
a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes)
i les lletres majúscules en els versos d'art
major (de 9 a 12 síl·labes).
En ma terra del Vallès
a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
"Com el Vallès no hi ha res.
a
Pere Quart
En l'exemple que teniu a continuació podeu veure
com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta
ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es
tracta d'un exemple de rima consonant.
Ens banyarem de frac: Som a l'introit.
A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud
A
J. V. Foix
Rima assonant.
A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen
els sons vocàlics.
Si s'allunya i no et mira,
a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b
Sense rima.
Malgrat que en l'exemple de més avall aparentment (grafies) hi
ha força coincidència, ni els sons vocàlics
ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir
de la darrera vocal tònica. Se suposa que mai no hauríem
de trobar versos com els següents:
M'agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa
Rima masculina. Correspon als versos acabats en
paraula aguda: amic, trobador,
etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els
versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia,
ànima, etc.
Rima falsa. S'anomena així aquella rima
que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem
veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és
assonant, o es tracta només d'una rima visual.
ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners
Rima fàcil o pobra. És la basada
en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraula amb igual
significat, etc.
porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber
Rima equívoca. És la formada per
mots que sonen igual, però s'escriuen diferent (homògrafs)
o bé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però
tenen diferent significat (no s'ha de confondre amb la rima fàcil):
Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap
(testa)-cap (verb cabre).
Jo no el vull saber
tot el teu saber
Rima interna. La que es produeix entre el final
del vers i algun mot del seu interior.
Salvem esculls entre cants
i reülls
Són una rosa que
els meus ulls han desclosa
Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes
a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten
cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos
lliures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos
sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana. Teniu
en exemple en aquest conegut poema
de J. Verdaguer.
Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de
versos rimats no tenen rima.
Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta
mètrica regular.
La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes
. Les més freqüents són les creuades (rima
creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-;
la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos
de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions:
rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-,
etc.
NOMBRE DE SÍL·LABES I
COMBINACIONS DE VERSOS
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen
estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts
de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent
nombre.
Mètrica isosil·làbica. Tots els
versos tenen el mateix nombre de síl·labes.
|
Art menor
(versos curts). Fins a 8 síl·labes |
Normalment
sense cesura |
Art major
(v. llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes |
Normalment
amb cesura |
Mètrica anisosil·làbica.
Els versos tenen diferent nombre de síl·labes |
Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es
compta únicament fins la darrera síl·laba tònica.
Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final,
si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba,
i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula
esdrúixola. Els exemples de més avall us mostraran aquesta
pràctica. A l'hora de comptar les síl·labes cal
fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió
en una sola síl·laba mètrica de la vocal final
d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i
una dama..."), elisions (supressió, en
determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una
sola: "la dama és" - "la
damés"). Quan es tracta de
vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi
o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció,
enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar
d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta hauria de permetre
no pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament l'anàlisi
sil·làbica. Per altra banda, en cas de dubtes es pot començar
per comptar aquells versos que no ofereixen possibilitats de sinalefes,
elisions, etc., per exemple, els quatre primers versos en el poema de
més amunt de Pere Quart, i així podríem concloure,
amb molt poques probabilitats d'error, que el cinquè vers també
és heptasíl·lab.
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir
de quatre a dotze síl·labes; no es considerava correcte
que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien
trobar de una síl·laba i també de catorze.
Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen:
monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs,
tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs,
heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs,
decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins
(dodecasíl·labs). Els versos de 5 i 7 síl·labes
són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia
amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs;
mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa
(èpica). Dintre dels versos d'art major, els menys utilitzats
en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs.
Com ja hem vist, els versos llargs tenen habitualment
cesura.
La cesura és una pausa mètrica, que no coincideix
necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix
el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis.
Tenint en compte això, el recompte de sïl·labes es
farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és
a dir, si l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final,
si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba
... En color verd teniu marcades les síl·labes que no
s'han de contar en els finals dels hemistiquis dels exemples de més
avall.
En els versos decasíl·labs la cesura
produeix els models següents:
4+6 (decasíl·lab català)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
6+4 (decasíl·lab èpic o francès)
Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal
(J. Verdaguer)
5+5 (decasíl·lab castellà)
Si n'és una dona/ qui canta en la
nit (López Picó)
En canvi els alexandrins gairebé estan formats
sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes:
Brots de migrades fulles/
coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca
resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol
de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part
de mi. (J. Alcover)
Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres
posicions, com en aquests casos:
4+8: Crien les monges/ una
gentil sotabarbeta (Carner)
4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no
em crida (Carner)
Finalment, els octosíl·labs de vegades
tenen una cesura al mig (4+4):
Sé que és un somni/
la vida entera.
Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.
Embriagar-se:/ la gran carrera.
Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)
Quant a les estrofes, i fent una simplificació,
es poden establir les següents combinacions segons el nombre de
versos que les formen:
apariat (rodolí) (o dístic), tercet, quartet (quarteta,
si l'estrofa és d'art menor), quintet -a, sextet -a, de set
versos, octava, de nou versos, dècima. Segons determinades
combinacions de nombre de síl.labes i/o rimes podem parlar d'altres
denominacions, podem recordar que dos quartets i dos tercets formen
un sonet ..., però tot això no ens interessa gaire a l'hora
d'examinar la mètrica dels trobadors.
Els trobadors anomenaven
els versos bordons i les estrofes cobles, i segons les
relacions de rima que s'establien entre les diferents estrofes al llarg
de poema les denominaven de les maneres següents (suposem que analitzem
octaves):
cobles unisonants: totes
les estrofes tenen la mateixa combinació de rima (les combinacions
no han de ser necessàriament les que figuren en aquest exemple
i els següents): ABBACDDC, ABBACDDC ...; cobles singulars:
cada estrofa té una rima diferent, encara que l'estructura és
la mateixa: ABBACCDD, EFFEGGHH ....; cobles dobles:
la mateixa rima les dues primeres estrofes, una rima diferent, però
igual entre elles per a les estrofes tercera i quarta i així
successivament: ABABCDCD, ABABCDCD, EFEFGHGH, EFEFGHGH; cobles dissolutes:
una mena d'estrofes unisonants, però en les quals dintre de la
mateixa estrofa no rimava cap vers: ABCDEFGH, ABCDEFGH ...; cobles
capcaudades: quan l'última
rima de cada estrofa es repeteix al començament de la següent:
ABABCDCD, CDCDEFEF ... I encara queden algunes altres combinacions.
De vegades, al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes,
se'n troba una de més curta (sol tenir la meitat de versos de
les estrofes anteriors) anomenada tornada
(sovint hi ha dues tornades)
que reprodueix part de la rima de l'estrofa anterior i que :
-sol fer consideracions generals sobre el tema del poema (resumir, justificar,
demanar, etc.)
- o bé té caràcter de tramesa a una persona. En
les cançons trobadoresques sol aparèixer el "senhal"
(pseudònim), amb què el trobador designava la dama a qui
dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).
També es pot trobar en algunes composicions un refrany,
que consisteix en un o més versos que es repeteixen en un lloc
fix a cada estrofa. Fixeu-vos, per exemple, en el refrany que hi ha
a "Cansoneta leu e plana"
de Guillem de Berguedà
El mot-refrany és una paraula que es repeteix en cada
estrofa al mateix vers. En aquest aspecte, podeu considerar el mot Mataplana
que apareix en el quart vers
de totes les estrofes del plany de Guillem de Berguedà a Ponç
de Mataplana.
Si necessiteu ampliar els conceptes anteriors podeu consultar
els manuals de Salvador Oliba: Introducció a la mètrica,
o bé Mètrica catalana, publicats als Quaderns
Crema; o també el llibre de Josep Bargalló Valls: Manual
de mètrica i versificació catalanes. Barcelona, Editorial
Empúries, 1991. Centrat en el món medieval: Jordi Perramon:
Repertori mètric de la poesia catalana medieval. Barcelona,
Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. És
molt interessant i extensa la pàgina
de Mag Poesia, que conté una introducció al concepte
de poesia, estrofisme, figures...; tot amb exemples. Poètica.
Recursos per a la didàctica de la poesia és també
una pàgina molt completa, encara que no concreta exemples per
il·lustrar els nombrosos conceptes que s'hi exposen.
|