LA
RAÇA ASININA CATALANA
Introducció preliminar Per raons d'abreviació a partir de les properes línies usarem l'abreviatura RAC a l'hora de fer referència a la Raça Asinina Catalana, autòctona de Catalunya. La informació
continguda en la present pàgina web ha estat obtinguda de l'Associació
per al Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC, Sr. Esteve Bosch),
pel que fa a la informació escrita, i del Departament de Genètica
de la Facultat de Veterinaria de la Universitat Autònoma de Bellaterra
(Catedràtic Sr. Jordi Jordana), pel que fa a les fotografies. El
so s'ha extret de l'adreça internet Electronic
Zoo i, per tant, no té perquè coincidir amb el d'un ase
de la RAC.
A tots ells els hi agraeixo la seva inestimable col·laboració.
L’ase
català és una raça de ruc
de qualitats extraordinàries, molt apreciat a l’estranger, on se’n
van realitzar nombroses importacions durant el segle XIX i començaments
del XX, principalment a França, Itàlia i Amèrica
del Nord. Una vegada allí, va ser criat i millorat i va donar
lloc a agrupacions racials amb altres noms:
piamontès (Itàlia),
gascó
(França), etc. És gros, de gran potència i d’excel·lent
conformació. La seva capa és de color castany fosc (color
de "pansa") amb una orla argentada a l’entorn del musell
i amb la zona ventral d’un color més clar.
Pot apreciar-se clarament
el color del musell a la següent foto obtinguda de la revista que
edita trimestralment el Zoo de
Barcelona. La noticia aparegué a la secció "Zoo
notícies" i deia: "El dia 2 d'abril de 1.999 va néixer
al zoo infantil una cria d'ase de raça catalana despre´s
de més d'un any d'embaràs. El nadó va ser un mascle
molt gran que va rebre el nom de "Hereu". Aquest animalet
és el primer ase d'aquesta raça amenaçada que
neix a les nostres instal·lacions dins el programa que la nostra
institució realitza en col·laboració amb el seu rincipal
criador el Sr. Joan Gassó".
A principis del segle
XX, el seu nombre era de més de 50.000 caps. Se’n reconeixen dues
varietats: la vigatana o de Vic i la
urgellesa o de l’Urgell.
L’ase mallorquí és considerat per alguns autors com
una raça individualitzada, mentre que d’altres opinen que no és
més que una varietat de l’ase
català. Les seves característiques són molt semblants
a les de l’ase
català i, com aquest, és molt apreciat per a la producció
de muls
(ases guarans
o eguassers).
A continuació
podem veure l'àrea de distribució (en verd) de l'ase
autòcton de Catalunya (Foto extreta de la Gran Enciclòpedia
Catalana de les Ciències):
Característiques mofològiques i de caràcter - Perfil cranial lleugerament
còncau, hipermètric, braquicèfal
i longilini
En general és un ase de conformació armònica, de silueta esvelta i estirada. El seu cos no és molt voluminós, en harmonia amb les seves llargues extremitats. La seva expressió és franca, la seva mirada és viva, enèrgica i expressiva. Mai està trist. Té un temperament sanguini, enèrgic i valent. De gran vigor sexual, cavalca amb ardor, indistintament, eugues i burres. És notable la seva fecunditat i potència genètica, de gran poder hereditari, el qual li dóna preponderància sobre altres races. L'ase català mai té el cap baix, les orelles caigudes o aspecte resignat. La seva mirada és tan expressiva, que per si sola, permet identificar si pertany o no a la RAC. L'esmentada descripció
és la corresponent a la subraça de Vic, que és la
preferida al nord d'Europa i a Amèrica,
i que és de gran alçada. La subraça de l'Alt Urgell
o del Bergadà es diferencia pel cap, la seva menor alçada
i el seu cos més compacte; i és la preferida a la resta d'Europa
i també a Amèrica.
Hàbitat i alimentació Totes les explotacions són de petits ramaders i es troben situades al Pirineu català i en el prepirineu, però sempre sobre els 400 m d'altitud, en terrenys terciaris, oligocènics o eocènics, o en quaternaris en zones d'al·luvions de les conques dels rius Ter i Segre. El clima és mediterrani de muntanya, amb tempereatures mitges moderades tot l'any, amb un índex de pluviositat alt i abundatns hores de sol, que permeten l'existència de pastures naturals o artificials, durant bona part de l'any. Durant l'esbulació
hivernal el menjar és de pitjor qualitat si el fenc s'ha acabat,
tret de les burres gestants. La seva ocupació habitual és
el treball agrícola i les tasques relatives al transport.
Situació actual L'ase de raça Catalana, malgrat haver estat considerat com un dels principals valors zootècnics, dintre del gènere Equus, ha estat amenaçat de perill d'extinció en diverses ocasions. A principis del segle XX, el seu nombre era de més de 50.000 caps, però al 1.988 només quedaven 100 caps. La tasca genealògica començada al 1.880 pel veterinari D.Juan Vilarrasa , de Vic (Osona), en veure la primera davallada de la qualitat de la RAC, continua avui a través de l'Associació per al Foment de la RAC (AFRAC), fundada al 'any 1981, per dos veterinaris de Banyoles, en D.Esteve Bosch i en D. Pere Comas. En l'actualitat la Unitat de Genètica de la Facultat de Veterinaria de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·labora en el programa de millora dels pocs animals que queden a Catalunya. L'AFRAC té com a principals objectius: protegir, fomentar i millorar la RAC. És formada per socis actius, és a dir, que posseeixen exemplars asinins, i socis protectors o col·laboradors. El seu primer pas, ja iniciat, ha estat l'elaboració d'un Llibre de Registre de les femelles i mascles reproductors, a fi de controlar la genealogia i així poder, més endavant, crear un llibre genealògic. Gràcies a la seva tasca i a la de tots els seus socis a finals de 1.998 ja s'havia passat a un total de 179 caps. Les dificultats més grans estriben en la mescla de sang existent amb altres races, l'escassa qualitat dels exemplers que han sobreviscut, l'edat avançada de molts d'ells i l'especulació (exportacions a l'estranger) soferta.
Altres fotos sobre l'ase català: foto1, foto2, foto3, foto4. |