XINGONIA EL PAÍS DEL RIURE.

En el país de la Xingonia vivia gent d'esperit jove i innocent. Eren persones molt diferents: uns grans, uns petits, uns joves d'altres grans; uns eren alts, altres baixos; uns grassos, d'altres prims; uns blancs, d'altres negres...
Però tots tenien una estranya afinitat: l'expressió de la seva cara.
L'expressió de la seva cara era en tots ells diàfana, cristal·lina, pura, radiant, esplendorosa, afable, reconfortant i molt agradable.
I és que en la Xingonia tots els seus habitants eren molt feliços, perquè tot i tenir patiments i calamitats propis de la vida, sempre gaudien del suport i la comprensió dels seus companys. I en un tres i no res, la tristesa era compartida i superada amb un enorme somriure i un esclat de rialles que feien que s'oblides aquell patiment. Tothom acabava rient-se d'un mateix i recuperava tota la vitalitat i l'alegria del món.
I vet aquí, que en aquest país els seus habitants no havien oblidat el costum de jugar ja que vivien la vida com un joc. Gaudien cada instant com si aquest fos el darrer. Per això havien adquirit la saviesa suficient per a destriar quina era la essència de la vida.
Un dia va arribar a les oïdes d'un jove xingoní, que es deia Món, la notícia que fora de la Xingonia existien altres països on els seus habitants havien oblidat com es jugava i com es reia. Llavors Món va decidir emprendre un llarg viatge i retornar el somriure i l'alegria a tots aquells que l'havien perdut.

 

El nostre jove xingoní era gran com un gegant, de tal manera que quan els homes dels Països sense Somriure el veien, fugien espantats avisant a tota la població que s'apropava un gegant dolent.
Ningú volia sortir de casa per parlar amb ell. Però tots tafanejaven darrere les cortines de les finestres i contemplaven el càlid i afectuós semblant d'aquell gegant. Vam perdre la por d'acostar-se a ell quan van sentir que aquell gegant feia un estrepitós soroll que ells gairebé no recordaven: EL RIURE.
Però el riure de Món era molt, molt, molt contagiós i aquell que el sentia començava a riure i a encomanar-lo a tothom que l'escoltava. Com si fos una epidèmia el riure s'expandia d'una a l'altra, a cada casa a cada poble fins que aquells Països sense Somriure recuperaven les rialles, les ganes de viure, la confiança en les persones i tot un munt de sentiments.
Agraïts per l'ajuda que món els hi havia prestat tots els habitants d'aquests països l'acomiadaven amb un somriure d'orella a orella. Mai l'oblidarem perquè els hi havia retornat l'alegria de viure.