Hola, em dic Cinquanta

 

Hola, em dic Cinquanta i sóc un bitllet de 50 euros. La meva vida segurament és una anècdota pels humans, però per a mi, és tot una aventura amb molts riscos i perills que he hagut de córrer per complaure la meva voluntat: Tenir amics.
Tot va començar quan em vaig despertar en una fàbrica. Jo primer no sabia on era, però sentia molt soroll. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure altres bitllets de 50 euros, i més tard em vaig mirar a mi. Jo era idèntic a ells! Llavors vaig sentir que es trencava un vidre a la meva esquerra, vaig mirar cap allà i vaig veure-hi un home vestit de negre amb la cara tapada amb un mocador també negre. Va mirar a banda i banda, em va agafar i ni tan sols va gosar mirar-me. “Serà mal educat” vaig pensar mentre m’agafava. Em va deixar dins del seu sac. Era un espai fosc on jo anava rodolant de banda a banda. Llavors es va sentir sonar una alarma i se sentien crits que deien: “Hi ha un lladre!”, “lladre”, “deteniu-lo ara mateix”. De cop vaig notar que el lladre (l’home que em portava al sac) corria. Vaig sentir l’alarma de la fàbrica cada vegada més fluixa, fins que no la vaig sentir més. Llavors em vaig adormir.
Quan em vaig despertar vaig sentir unes veus que deien “Quant val aquest videojoc?” ”50 euros”, “doncs ho tinc just, tingui”. I llavors la mà del lladre s’acostava cap a mi, em va agafar, em va treure del sac i em donà al botiguer. M’havia canviat per un videojoc! El botiguer em va guardar a la caixa registradora. Vaig estar allà tancat durant molt de temps, fins que, de cop, vaig notar que algú se me’ n portava cap a fora. Era el botiguer que se’m posava a la seva butxaca. Primer vaig notar que el botiguer caminava i més tard vaig notar que feia molta calor. Llavors el botiguer em va tornar a agafar i em va deixar a sobre d’una tovallola. En aquell moment vaig descobrir perquè feia tanta calor, és que el botiguer m’havia portat a la platja. Vaig veure que el botiguer portava un banyador i més tard es llançà a l’aigua. Jo volia marxar, però com que sóc un bitllet no tinc cames i, és clar, no podia marxar. De sobte, un cop de vent se’m va emportar volant fins que ja no veia la tovallola del botiguer. Llavors vaig caure en sec. La sorra em cubrí i jo em vaig estar en aquest estat durant molta estona.
Vaig sentir un soroll, com de rascar i una mà va destapar el tros de sorra que em tapava i vaig veure la cara d’una noia. “Sí, visca!” va exclamar i em va agafar ràpidament. En aquell moment vaig sentir unes veus que deien: “Eh! La Teresa té un bitllet” “Si, agafem-li” “No!!” i jo vaig notar que la noia (que suposava que es deia Teresa) començava a córrer. Va estar corrents durant una bona estona fins que vaig sentir una porta que s’obria i després es tancava, llavors vaig sentir com ella forçava la respiració perquè devia estar cansada. Va ser llavors el pitjor moment de la meva vida, quan de sobte la Teresa va exclamar “Aquest bitllet només em porta problemes” i m’agafà i sense dubtar em va estripar. No!!!. En aquell moment la foscor em va envair i no vaig veure res.
Fa molt poquet m’he despertat i m’he fixat que estic en un lloc ple de papers. També està ple de cartells on hi posa “Central de reciclatge” i m’he endut un grandiós ensurt quan m’he mirat. Sóc una llibreta!!. I això no és tot, el millor és que just quan m’he despertat, un nen estava escrivint a sobre meu i quan ha acabat ho he llegit i havia escrit la història que us acabo d’explicar!!. I m’he fet amic de les altres llibretes. No em pot anar millor. Bé, ha estat un plaer que m’hagueu escoltat, però ara tinc altres coses que fer. Adéu!!!.

Pseudònim: Cinquanta Pep Massons García Premi de Cicle Superior.
.	.
Tornar a la pàgina de Sant Jordi	Següent escrit