Damaris i Dàmara

Avui anem a un museu amb l’escola, la veritat és que no en tinc gaires ganes ja que hi anem per estudiar les màscares de Venècia i després haurem de fer un examen. De primer, jo em pensava que seria molt més divertit, aquest tema, però haver-les de classificar segons les arrugues o el tamany del nas… a més a més, no és que tingui gaire talent per distingir-les, ja que pateixo estigmatisme M’agraden, però totes les trobo iguals.
Aquest matí quan he arribat a l’escola…  
- Fas tard! - La simpàtica de la meva mestra ja m’està escridassant. Miro el rellotge, només passen quinze segon de l’hora justa. Ens hem de posar per parelles i com sempre, totes volen anar amb la Victòria, jo no sé que li troben a aquesta nena fifi, que porta sabates de taló prim i arracades llargues amb pedres precioses encastades. És molt antipàtica i si no fas el que ella et diu, t’expulsa del “grup”. Que estrany penso, segur que em torna a tocar anar sola, però… NO! La Cristina, una nana més baixa que jo (cosa bastant difícil), molt pigada, tant que sembla que se les hagi pintades i pèl roja s’asseu al meu costat de l’autobús, QUIN MIRACLE!  
Dins del museu, tothom està molt avorrit, la nostra mestra, la Natàlia, està deixant anar el seu discurs de cada dia, ens explica quines preguntes sortiran a l’examen, com s’han de resoldre, com hem d’estudiar….  
La Cristina i jo ens dediquem a mirar les màscares sense gaire interès. Un cop vistes i tornades a mirar totes les màscares del museu, ens adonem de què hi ha una màscara fora de lloc, que no està entre vidres ni protegida per alarmes de seguretat, sinó que està tirada en un racó. La veritat és que és molt maca. Està feta de fusta de roure, envernissada amb llet d’alzina, tallada a mà amb un ganivet de fulla llisa, però li manca alguna cosa, és com si li faltés el rostre, ja que només té dos forats per ulls, sense boca, ni nas, ni expressió. Tot i això no he pogut resistir la temptació d’emprovar-me-la. Però quan me l’he tret… la màscara ha començat a adoptar la forma de la meva cara, li ha crescut un coll, uns braços, unes cames, uns peus… tot idèntic que jo.  
M’he quedat petrificada, sense moure cap múscul. Sort, perquè sinó, hagués fet un crit eixordador. La Cristina, que té més sang freda que jo per aguantar aquesta mena de situacions, ha iniciat l’interrogatori amb la “cosa” que ara té el mateix aspecte que jo.  
Al final, ens hem entès. És una màscara que antigament (fa uns 4000 anys) tenia bon aspecte, o sigui, boca, expressió i totes les coses que jo abans havia trobat a faltar, però es veu que el seu rostre (que es diu Damaris) va marxar fart d’estar entre una vitrina envoltat d’alarmes de seguretat i esperant que algú l’alliberés del senyor de la neteja, que cada dia li passava la pols amb el mateix drap ronyós, però això, mai va passar i la Damaris va marxar i es va emportar el rostre de la nostra amiga, la màscara de Dàmara. Quan la Damaris va marxar, la Dàmara va aprendre a transformar-se en la persona que se l’emprovés, per així poder parlar amb algú i demanar ajuda. Per això, ha adoptat la meva forma, necessita que trobem a la Damaria perquè, sense ella, la seva cara està començant a deteriorar-se.  
Al final hem acceptat, però no sé com ho hem pogut fer, ara ens hem compromès a buscar la Damaris, que pot estar a quansevol lloc dins de Catalunya i que ha adoptat la forma d’una nena de cabells rossos i arrissats, de seies primes, que té els ulls molt grans,  de color blau verdós i amb els llavis molt grossos i tallats. És molt alta i prima, té 4000 anys, igual que la màscara, però a diferència d’ella, sembla que en tingui onze.  
Que bé!!! El nostre equip de bàsquet s’ha classificat per jugar contra els millors equips de tota Catalunya!!  
El primer partit que jugarem serà demà a la tarda contra el Sabadell. Tinc moltíssimes ganes de jugar-hi, a més a més, la Cristina ha vingut per animar-nos. El nostre entrenador, l’Alfredo, un senyor molt alt, d’aspecte robust però al que li ha crescut la panxa d’una manera considerable ens ha fet anar a entrenar una hora abans de la prevista. Durant el trajecte, totes hem anat cantant i preparant estratègies pel partit.  
- Si guanyem aquest partit, es provable que guanyem la final! Ha cridat l’Alfredo. Això ens ha animat molt.  
Dins dels vestuaris, mentre que guardava la roba, ha vingut la Cristina per desitjar-me sort i m’ha fet un regal, unes arracades amb forma de pilota de bàsquet.  
- Et donarà sort- M’ha dit mentre s’allunyava.  
Dins de la pista m’he endut un ensurt de mort, el número que he de marcar, l’onze, es una nena alta, prima, d’ulls blaus verdosos, amb el cabell arrissat i ros i amb la boca gran i tallada, amés a més, he sentit com el seu entrenador la ha cridat pel seu nom, Damaris. Li he comentat a la Cristina que si li sembla que el número onze podria ser l’altra meitat de la Dàmara i ella m’ha contestat que sí.  
- Elena, recorda que el nostre objectiu és portar-la al museu, fes algun pacte o juguesca amb ella- diu la Cristina amb un to de veu una mica neguitós. Li he fet a la Damaris aquesta juguesca: si elles guanyen el partit, no cal que orni al museu, a més a més la invitarem a un gelat, però si perden, ella haurà de tornar amb la Dàmara. Jo crec que la Damaris hauria de tornar amb la Dàmara, perquè a per més horrible que sigui és la seva meitat.  
Hem guanyat el partit amb només un punt de diferència, però hem guanyat i la Damaris haurà de venir amb la Cristina i amb mi cap a Barcelona, on s’haurà de trobar i ajuntar amb la Dàmara.  
Abans d’entrar al museu, la Damaris m’ha demanat, si us plau, la deixem entrar a l’equip, que s’esforçarà molt i que dos cops per setmana vindrà a entrenar. Jo he estat encantada, perquè és molt bona jugadora i farà que siguem un equip invencible. Després de donar-me les gràcies, ens hem acomiadat i he tornat cap a casa a fer els deures.  
Acabada aquesta “aventura”, la Cristina i jo ens hem fet molt bones amigues. A més a més, la Damaris i la Dàmara han aconseguit adoptar una forma humana sense haver-se de separar.  
Per tant, he aconseguit tenir dues molt bones amigues!!!

      

Pseudònim: DAMARIS   Gal·la Ruoras i Hurtado Primer Premi de 5è de Primària
.	.
Tornar a la pàgina de Sant Jordi	Següent escrit