Index
Salutació
El Trobador
Història
Situació
Mapa1
Mapa2
Links
Administració
APA
Biblioteca
|
GUILLEM DE BERGUEDÀ
(1138-1196)
Trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem. El 1176 assassinà el
vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte
Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador
Bertran de Born, amb qui l'uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de
Lleó, aleshores duc d'Aquitània. Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del
seguici d'Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció
d'Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric
de Peguilhan. A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de
Castellbò i de Cabrera contra la corona i la mitra d'Urgell. Sembla que morí ¾fadrí i
sense descendència¾ assassinat per un peó o soldat de peu. Hom conserva 31 poesies
autèntiques seves, d'estrofisme ric i original, a vegades imitat per trobadors contemporanis
i posteriors, escrites en un occità prou correcte que, en algunes composicions de caràcter
popularitzant, deixa entreveure solucions i formes catalanes. Bé que conreà la poesia amorosa
dins els més estrictes cànons de l'amor feudal i que atenyé uns certs graus de delicadesa
(com en l'epístola en vers en resposta a un anònim) i d'elegant desimboltura (la famosa
tençó fingida amb l'Arondeta), la part de la seva obra més reeixida i en la qual apareix
el robador personal és la dedicada a atacar, bescantar i insultar els seus enemics, adés
amb sornegueria i hàbils fiblades ridiculitzants, adés amb una ira no continguda. Entre el
1170 i el 1175 féu nombrosos sirventesos, en els quals s'expressa amb inaudita cruesa i sense
cap mena d'eufemisme contra enlairades personalitats: el seu veí Pere de Berga, el bisbe
d'Urgell Arnau de Preixens, Ponç de Mataplana, al llinatge del qual era vinculat per certs
lligams feudals, Ramon Folc de Cardona ,assassinat per ell, els magnats Guillem de Claramunt
i Guerau de Jorba i fins i tot Alfons I, que semblaque el cità a judici. Aquest llenguatge
directe i obscè és més abundós en les poesies destinades a denigrar el bisbe d'Urgell, on
hom adverteix un odi profundament sentit.
A la indignació afegeix a vegades el sarcasme, com en el retrat que en diverses poesies fa
de Ponç de Mataplana, del qual destaca tant el repugnant aspecte físic com la covardia,
les traïcions i l'homosexualitat. Sovint, quan exposa violacions i actes nefands dels seus
enemics, detalla l'anècdota, la situa geogràficament i l'autoritza amb informacions de grans
personatges o de persones estretament vinculades a la persona denigrada. La major part
d'aquestes acusacions són calumnioses i exagerades, però la tàctica denigratòria és molt
eficaç; alguns d'aquests sirventesos són bastits amb la melodia de cançons velles o
populars. Tanmateix, quan el seu enemic Ponç de Mataplana morí lluitant contra els sarraïns,
compongué un notabilíssim plany on confessa que tot allò que abans havia escrit contra ell
eren errors i mentides. En la darrera etapa de la seva producció els sirventesos es refereixen
a la revolta d'Arnau de Castellbò i de Ponç de Cabrera contra el rei Alfons. Són peces
compostes entre els anys 1187 i 1192 que forneixen una viva imatge de la guerra feudal
i de l'estatd'opinió que suscità. En elles, com en el conjunt de la seva producció, a
lgunsaspectes de la vida catalana de la segona meitat del s XII apareixen vivament
documentats amb passió, pintoresquisme i intencionada deformació.
A dalt
|
|
EL CENTRE
Fotos
Organigrama
Estudis
Departaments
Revistes
La Guillemeta
Manikòmic
Iamikè
Poca Conya
|