No se sap com hem pogut sobreviure.

Vam ser la generació de l'espera; vam passar la nostra infància i la joventut esperant. Calia fer dues hores de digestió per no morir-nos a l'aigua, dues hores de migdiada per poder descansar, ens deixaven en dejú tot el matí del diumenge fins a l'hora de la comunió, els mals es curaven esperant. També vam haver d'esperar que es morís algú perquè canviessin molt les coses.

Mirant enrere, és difícil creure que estem vius...

Nosaltres viatjàvem en cotxes sense cinturons de seguretat i sense airbag, fèiem viatges de 10 - 12 hores cinc persones en un 600 i no teníem el síndrome de la classe turista. No teníem portes, armaris o pots de medecines amb tapa a prova de nens. Anàvem amb bicicleta sense casc, fèiem autostop, anàvem amb moto sense papers.

Els gronxadors eren de ferro i acabats amb punta. Jugàvem a veure qui era més bèstia i la deia més grossa.

Passàvem hores construint carros per baixar per les baixades i llavors descobríem que ens havíem oblidat els frens.

Jugàvem a xurro va i no ens herniàvem ni patíem dislocacions vertebrals.

Sortíem de casa al matí, jugàvem tot el dia, i només tornàvem a casa quan s'encenien els llums del carrer.

Ningú no ens podia localitzar. No hi havia mòbils. Ens trencàvem els ossos i les dents i no hi havia culpables ni cap llei per castigar-los.

Ens obríem el cap jugant a guerra de pedres i no passava res, eren coses de nens i ens curaven amb mercromina i uns quants punts. Ningú per donar la culpa, només a nosaltres mateixos. Teníem baralles i ens desmorràvem uns a altres i vam aprendre a superar-ho.

Menjàvem caramels, gelats i bevíem refrescos, però no érem obesos... potser algú era gras i punt.

Compartíem ampolles de refrescos o qualsevol cosa que és pogués beure i ningú es contagiava de res.

Ens enganxaven els polls al cole i les nostres mares ho arreglaven rentant-nos el cap amb vinagre calent.

Quedàvem amb els amics i sortíem. O ni quedàvem, sortíem al carrer i ens trobàvem. Jugàvem a les xapes, a agafar, a indis i vaquers, a saltar corda... tecnologia punta. Anàvem a casa dels amics, trucàvem a la porta imagineu!, sense demanar permís als pares, i sols fora, en el món cruel. Sense cap responsable!

Com ho vàrem aconseguir?

Buidàvem carbasses a l'estiu, hi posàvem espelmes enceses i no havíem vist cap pel·lícula de Haloween. Fèiem jocs amb fustes i bastons, perdíem mil pilotes de futbol i les tornàvem a trobar, faltaria més.

Bevíem aigua directament de la font, sense envasar, i algú poc mirat s'amorrava a l'aixeta.

Caçàvem sargantanes i ocells amb una escopeta de perdigons abans de ser majors d'edat.

Anàvem a buscar cargols després d'un bon xàfec.

A l'escola, no tothom participava als equips, i a qui no el seleccionaven, s'havia d'acostumar a les decepcions.

Alguns estudiants no eren tant intel·ligents com altres i repetien curs... quina barbaritat, no hi havia exàmens de repesca!! Algun cop el mestre t'estirava de les orelles i no ho deies al pare, no fos cas que hi afegís alguna cosa.

Estiuejàvem tres mesos seguits, i passàvem hores a la platja sense crema de protecció solar Isdin36, sense classes de vela, de tenis o de golf, però sabíem construir fantàstics castells de sorra i pescar amb un arpó sol.

Lligàvem amb les noies perseguint-les, no en un xat dient: XD, :-), :P

Vam sentir la llibertat, el fracàs, l'èxit i la responsabilitat i vam aprendre a créixer amb tot això.

No et sembli estrany que ara els nens siguin com són.

Si tu ets dels d'abans... Enhorabona!