Fa
uns dies vaig comentar davant d'un grup de mestres i gent del gremi
la necessitat que tant els pares com els professionals ens arremanguem
més que mai i militem en la causa educadora. Que hi posem els
cinc sentits: sentit moral, sentit de la responsabilitat, sentit comú,
sentit del ridícul i sentit de l'humor. L'últim és
bàsic perquè el panorama és depriment.
Poc després vaig admetre que, en el meu cas, el fet d'implicar-me
en una comissió de l'AMPA, assistir a les teràpies psicològiques
d'un grup de pares, apuntar els nens a la coral i a l'esplai i no
perdre'm cap reunió per poc que pugui, m'havia portat a una
conclusió clara. Que a totes les trobades som pocs, i som sempre
els mateixos.
Vaig notar unes mirades i gestos d'assentiment absolut, d'identificació
total. Poques vegades passa, que la sintonia sigui tant gran entre
un xerraire i un públic. Però és lògic:
els que m'escoltaven, els que s'havien pres la molèstia d'assistir
a una xerrada sobre educació, també tenien la sensació
de ser sempre els mateixos. Fa anys que he assumit que, a grans trets,
i amb el risc evident de simplificar, al món hi ha tres tipus
de persones.
Bloc A. La gent que treballa, que empeny els projectes, que s'aboca
a canviar el que no li agrada. És una immensa minoria que a
vegades es desanima, i té motius per fer-ho, però que
té la sort de viure els dies amb una gran intensitat i de passar
les nits amb tranquil·litat. Dormint poc perquè les
reunions mai són curtes, però amb la consciència
tranquil·la d'haver intentat millorar l'entorn, si més
no.
Bloc B. La gent de bona fe que, per falta de temps, ganes o sang no
sol militar en el dia a dia, però que es deixa portar i participa
en les iniciatives procedents del bloc A. I fins i tot, quan la causa
és grossa (digueu-li guerra d'Iraq) es mulla de forma més
constant i activa. Són una gran majoria a tenir molt en compte,
que viuen en un terreny sembrat, i amb la possibilitat de ser captats
com a membres del grup A, sempre que no siguin manipulats pels sabotejadors
del Bloc C.
Bloc C. La gent que critica per criticar, que mai ha fet, ni fa, ni
pensa fer res que no sigui inventar arguments per desmoralitzar la
massa del Bloc B i per tocar els nassos a l'elit del Bloc A. Se'ls
reconeix pel cinisme pur, i per una agressivitat malaltissa en contra
del que treballa. És la mala consciència que els cou,
no els deixa dormir i els fa tornar més violents.
Segurament, a cada grup són sempre els mateixos. Tinc bastant
clar amb quins mateixos m'agrada ser, i que no tots els mateixos són
iguals.