Fa uns dies vaig comentar davant d'un grup de mestres i gent del gremi la necessitat que tant els pares com els professionals ens arremanguem més que mai i militem en la causa educadora. Que hi posem els cinc sentits: sentit moral, sentit de la responsabilitat, sentit comú, sentit del ridícul i sentit de l'humor. L'últim és bàsic perquè el panorama és depriment.

Poc després vaig admetre que, en el meu cas, el fet d'implicar-me en una comissió de l'AMPA, assistir a les teràpies psicològiques d'un grup de pares, apuntar els nens a la coral i a l'esplai i no perdre'm cap reunió per poc que pugui, m'havia portat a una conclusió clara. Que a totes les trobades som pocs, i som sempre els mateixos.

Vaig notar unes mirades i gestos d'assentiment absolut, d'identificació total. Poques vegades passa, que la sintonia sigui tant gran entre un xerraire i un públic. Però és lògic: els que m'escoltaven, els que s'havien pres la molèstia d'assistir a una xerrada sobre educació, també tenien la sensació de ser sempre els mateixos. Fa anys que he assumit que, a grans trets, i amb el risc evident de simplificar, al món hi ha tres tipus de persones.

Bloc A. La gent que treballa, que empeny els projectes, que s'aboca a canviar el que no li agrada. És una immensa minoria que a vegades es desanima, i té motius per fer-ho, però que té la sort de viure els dies amb una gran intensitat i de passar les nits amb tranquil·litat. Dormint poc perquè les reunions mai són curtes, però amb la consciència tranquil·la d'haver intentat millorar l'entorn, si més no.

Bloc B. La gent de bona fe que, per falta de temps, ganes o sang no sol militar en el dia a dia, però que es deixa portar i participa en les iniciatives procedents del bloc A. I fins i tot, quan la causa és grossa (digueu-li guerra d'Iraq) es mulla de forma més constant i activa. Són una gran majoria a tenir molt en compte, que viuen en un terreny sembrat, i amb la possibilitat de ser captats com a membres del grup A, sempre que no siguin manipulats pels sabotejadors del Bloc C.

Bloc C. La gent que critica per criticar, que mai ha fet, ni fa, ni pensa fer res que no sigui inventar arguments per desmoralitzar la massa del Bloc B i per tocar els nassos a l'elit del Bloc A. Se'ls reconeix pel cinisme pur, i per una agressivitat malaltissa en contra del que treballa. És la mala consciència que els cou, no els deixa dormir i els fa tornar més violents.
Segurament, a cada grup són sempre els mateixos. Tinc bastant clar amb quins mateixos m'agrada ser, i que no tots els mateixos són iguals.