La carta als Reis
Imma Marín Santiago, Marinva joc i educació
Resum: Les joguines estan durant aquests mesos presents en les nostres converses. No cal estranyar-se'n: la televisió en va plena, els aparadors de moltes botigues estan desbordants de joguines, rebem a casa tota mena de catàlegs propagandistes i, per acabar de rematar-ho, els nostres fills així que aprenen a assenyalar, i no diguem a parlar, demanen, demanen i demanen. Ho demanen gairebé tot.
Jugar és una necessitat infantil. En paraules d'en Pau Vila, pedagog català: “jo quasi diria que no es pot concebre la vida d'un nen sense jugar, jo crec que no arribaria a home; moriria com moriria si fos tancat en una habitació que prèviament se Ii hagués tret l'aire".
Jugar és un impuls vital cap a la curiositat i la descoberta. Jugar és desig d'assaborir el món i la vida, desig de creació... El joc és gratuïtat absoluta, és font de satisfacció i alegria.
Tot jugant els nens i nenes corren, salten, cauen, suen i criden. Miren, escolten, gaudeixen, s'enlluernen i baden. Riuen, comparteixen, imaginen, fantasiegen i s’esforcen. Es barallen, lluiten, ploren, volen fer valdre els seus drets, s’enfaden… En definitiva, assagen per a la vida, per desitjar-la, viure-la i per estimar-la.
Les joguines són, en aquest marc, un mitjà que pot afavorir el joc dels nens nenes, estimular la curiositat, la imaginació i la creativitat, esperonar-los la superació personal i motivar el plaer estètic, el gust per...
Però sovint, quan els infants fan la seva carta als Reis, ens adonem que no sempre el que demanen és el que nosaltres considerem millor, o fins i tot constatem que les joguines cada cop desapareixen abans de la seva llista d'’il•lusions. Què està passant?
La publicitat té aquí una responsabilitat important. L'any 1990 la inversió publicitària del sector de la joguina a Espanya va ser de 4.160 milions de pessetes; el 1992 la xifra va arribar als 23.657 milions. Quina serà la xifra del 1994?
La joguina s'està convertint en un fi en ella mateixa, producte del mecanisme típic de la societat de consum. Es tracta de tenir-la i lluir-la, i el menys important és jugar-hi. Les modes hi fan un paper important: es busca i es compra aquella joguina que anuncien a la TV, que està de moda. Però les modes passen ràpidament i ràpidament es desitgem unes altres coses. L'estímul és desitjar sempre allò que no es té, allò que falta, en comptes de gaudir assaborir allò que es té. Que diferents que serien les cartes als Reis deIs nostres infants, si en comptes d'escriure-les al desembre, ho fessin al juliol o al setembre.
La pressió social a la qual els nens i les nenes estan sotmesos (rendiment escolar, alt nivell competitiu, conflictes familiars, pares i mares atrafegats, mil i una activitats extraescolars, manca de temps lliure, manca de temps per jugar...), tampoc no ajuda a recrear una sana activitat lúdica.
Es tracta d'ocupar tot el temps en activitats útils i productives. On és, doncs, l'espai per al joc, on el temps, en “perdre's", es frueix?
En primer lloc quan parlem de la carta als Reis hem de tenir present que ha d'ésser una activitat familiar, ha d'ésser tema de conversa i d'il•lusió de tota la familia. Fer una bona carta als Reis comporta una actitud familiar d'entusiasme i agraïment, que es concreta en la demanda de tot un seguit d'il•lusions i bons desitjos.
Cal, doncs, que la preparem amb temps i que l'elaboració sigui ja la primera manera de gaudir familiarment de la màgia dels Reis.
Quan la carta als Reis és motiu de conversa familiar, de visites a botigues, de convidades a casa d'un o altre cosí o amic per veure joguines i jugar; quan som capaços de passar estones tots plegats davant els anuncis de la tv, discutir si són o no una enganyifa i gaudir dels que són bonics; quan som capaços d'escoltar el que demanen els infants sense posar-nos les mans al cap i sermonejar, sinó intentant esbrinar i comprendre per què demanen allò o això, és ben segur que aconseguirem unes cartes més sentides, amb més escalfor humana i que respondran segurament més i millor als interessos de la mamada i no de les firmes comercials.
Evidentment, no podem defugir la nostra responsabilitat de pares i mares i hem d'ajudar els nens i nenes a escollir el que més els convingui, sempre, però, des de la comprensió i la tolerància, i sense oblidar mai que la principal funció d'una joguina és que sigui font d'alegria i d'estímuls.
Article publicat a la Revista In-fàn-ci-a : educar de 0 a 6 anys. Núm. 81, novembre desembre 1994. P. 5-8.
