Tants
de records de tu se m'acumulen
que
ni deixen espai a la tristesa
i
et visc intensament sense tenir-te.
No
vull parlar-te amb veu melangiosa,
la
teva mort no em crema les entranyes,
ni
m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em
dol saber que no podrem partir-nos
mai
més el pa, ni fer-nos companyia;
però
d'aquest dolor en trec la força
per
escriure aquests mots i recordar-te.
Més
tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent
que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions,
desigs, prenen volada
per
tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i
amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm
fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur
com mai que l'única esperança
de
sobreviure és estimar amb prou força
per
convertir tot el que fem en vida
i
acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu
ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran
els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu
ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre
el record de tu, que m'acompanyes,
i
aquell esforç, que prou que coneixes,
de
persistir quan res no ens és propici.
Des
d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre
la tarda suaument declina.
Tots
els colors proclamen vida nova
i
jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment
vibrant i harmoniosa.
No
tornaràs mai més, però perdures
en
les coses i en mi de tal manera
que
em costa imaginar-se absent per sempre.