Martí i Pol es va morir l’11 de novembre del 2003, als setanta-quatre anys, després d'un greu i llarg empitjorament de l'esclerosi múltiple que l'afectava de feia molts anys. Nascut a Roda de Ter (Osona) l'any 1929, era una de les veus de la poesia catalana més nítides de les darreres dècades. D'estil senzill, però d'una profunda càrrega reflexiva, es pot considerar un dels autors més venuts i llegits del gènere. El reconeixement poètic va arribar-li amb 'L'arrel i l'escorça', 'El llarg viatge' i 'Amb vidres a la sang', i la popularitat, amb 'Estimada Marta'. De la seva obra, en destaquem també títols com 'La fàbrica', 'Un hivern plàcid', 'Haikus en temps de guerra' i 'Després de tot' (el darrer títol publicat), i la col·laboració amb Lluís Llach, que es va traduir en 'Un pont de mar blava' i 'Germania 2007'. L'excel·lència de la seva obra i la seva integritat civil l'havien fet mereixedor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001), la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). A més a més, hi havia institucions que maldaven per presentar-ne la candidatura al Nobel de Literatura.

A banda la dimensió social i la dimensió intimista i vital de Martí i Pol, encara hem de fer esment d'una tercera dimensió, sempre present en els seus llibres: la d’un inequívoc compromís amb el país, amb les aspiracions compartides per molta gent d'edificar un poble lliure, just i solidari. La sincera identificació de Martí i Pol amb el país i la seva lluita pel reconeixement dels seus drets no ha passat gens desapercebuda, com ho palesen les incomptables mostres de condol per la seva mort, vingudes de tot arreu, els poemes llegits pels infants a les escoles i les moltes biblioteques que n’han exposat els llibres.

 

 

Des d'aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancres que miràvem en silenci

des del portal de casa.

Tantes coses

se m'han perdut amb tu que em resta a penes

l'espai de mi mateix per recordar-te.

 

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,

el verd proclama vida i esperança

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

 

 

Un sonet per a tu que em fas més clar

tant el dolor fecund com l'alegria,

un sonet amb els mots de cada dia,

amb els mots de conèixer i estimar.

 

Discretament l'escric, i vull pensar

que el rebràs amb discreta melangia,

com si es tractés d'alguna melodia

que sempre és agradable recordar.

 

Un sonet per a tu, només això,

però amb aquell toc lleu de fantasia

que fa que els versos siguin de debò.

 

Un sonet per a tu que m'ha permès

de dir-te clarament el que volia:

més enllà de tenir-te no hi ha res.