| Això
era i no era un país no tan llunyà
com el dels contes, on vivia una gent molt moderna. Ah! era gent... una
gent... com diríem?... molt bona gent. La gent gran estimava la
gent menuda i la gent menuda estimava i respectava la gent gran. Quina
felicitat! Tenien de tot, inclòs un gegantàs i un castell
com els dels contes. |
| Desde
feia molt de temps, els habitants d'aquell país havien aconseguit
que el gegant visqués en un palau esplèndid, d'on només
el deixaven sortir en ocasions molt especials. Aleshores, el portaven a
sales magnífiques on era admirat per la gent gran del poble. Inclòs
li feien retrats i fotografies perquè tothom el conegués.
Era molt important tenir un gegant propi! A les escoles ensenyaven com
es deia i quina pinta feia, però mai no deixaven apropar-se als
infants. Tenien por que amb el seu gran tamany els causés algun
mal irreparable: els podia deixar els peus plans o el cap com el barret
del meu pare quan s'hi va seure a sobre una tieta molt simpàtica
que tinc. La mare li diu "la vaca que ríe", perquè diu que
li recorda no sé què. |
| El
cas és que els temps ja no eren com abans, i els nens i nenes del
país es tornaven cada cop més curiosos i preguntaires: tot
ho volien saber. Ja no es conformaven amb les raons que els donaven els
adults. I sospitaven que aquests els explicaven històries perquè
s'adormissin a la nit i per no deixar-los despertar del tot durant el dia.
Això del gegant els tenia una mica amb la mosca al nas. ¿Què
tindria d'especial aquest gegant perquè els grans no els deixessin
ni acostar-s'hi ni parlar amb ell? Al capdavall, no es tenien notícies
que mai hagués fet mal a ningú. |
| Mica
a mica, van arreplegar les informacions que en tenien, i una tarda, asseguts
en cercle en un cau amagat a les afores del poble, algú va llançar
la idea que molts esperaven feia temps: perquè no podien anar a
conèixer directament el gegant, sense dir res als grans? En pocs
dies l'operació "David i Goliart" estava en marxa: passant dels
grans, es presentarien al palau del gegant Goliart i el convidarien a visitar-los
al seu cau secret. |
| Ah!
Però una cosa són les idees i una altra la realitat. Com
hi anirien si no sabien on vivia? Com parlarien amb ell, si no sabien la
seva llengua? Tot plegat seria molt avorrit i no valia la pena intentar-ho.
Però una de les noies del grup va dir que alguns adults tenien bona
relació amb el gegant i semblava que s'ho passaven bé. I
si els demanaven ajuda? |
| I
sí,
d'amagatotis, unes quantes persones hi van col·laborar: una pintora
els ensenyà alguns retrats perquè el poguessin reconèixer;
un músic que sabia com alegrava al gegant sentir belles melodies,
composà una cançoneta que els nens xiularien per atreure
la seva mirada i no ser trepitjats per ell; Una escultora realitzà
una enorme i estranya clau amb la qual podrien entrar al blanc palau; finalment,
un poeta els ensenyà el llenguatge del gegant a qui, ja se sap,
els agrada dir tant "font" en lloc de "principi" o "glauc" en comptes de
"verdós". |
| Així,
van decidir que un dia ningú no aniria a escola i, aprofitant que
tothom treballava, marxarien com un petit exèrcit a la conquesta
del castell on vivia el gegant. Armats de les armes dels artistes i revestits
de la lluent armadura de la innocència, arribaren a presència
de Goliart. |
| De
primer, la veritat és que els feia una miqueta de por. Quan el gegant
va poder parlar cara a cara amb els infants es va quedar tan sorprès
com ells. Tants anys de viure reclòs en el seu castell inaccessible,
l'havien tornat avorrit i orgullós, i no sabia ben bé com
actuar. Les nenes i els nens tampoc ho tenien gaire clar, però mica
en mica van anar aconseguint entendre's amb ell. Al cap d'una estona, ja
havien fet una bona amistat i fins i tot el van convidar al seu cau secret. |
| De
tornada, en la intimitat del seu amagatall, es van posar tots en rotllana
per explicar-se les coses que havien vist i que havien entès en
la visita al castell. Van descobrir que tothom pensava coses diferents
de com era en realitat el gegant, però això, més que
desanimar-los els encoratjà a parlar més entre ells i explicar-se
allò que els semblava important. |
| Des
d'aleshores, els infants d'aquell país, quan es reuneixen al seu
amagatall secret, deixen un lloc molt gran a la rotllana per si es presenta
el seu amic Goliart qui, al capdavall, va resultar bona gent... i no tan
avorrit com es pensaven. |
Tornar
a la pàgina anterior