En Drauvil,
una mascota
feliç de
viure amb
nosaltres...
 |
Una
tarda d'estiu, ja fa d'això molt de temps, un grup de
treballadors
s'afanyava per acabar l'escola més nova d'Esparreguera. De
sobte,
van fer una troballa insòlita: una pedra polida, blanca i enorme
com un ou prehistòric. Van haver de marxar sense saber
què
era. Llavors, sabeu què va passar? Doncs que la pedra es va
començar
a esquerdar. Bé, en realitat no era una pedra. Era jo, en Drauvil |
| A
través de les esquerdes se sentien veus i veuetes. M'havia
d'afanyar,
així que vaig sortir corrents de l'ou. No savia què fer,
tot era nou per mi, i em vaig amagar. Però amb aquelles veuetes
vaig aprendre què era riure. |
 |
 |
Vaig
saber que les veus eren d'uns humans que es deien mestres. Els de les
veuetes
es deien alumnes. Què feien aquí tot el dia? Què
era
allò que duien a les mans i que en deien llibres? Picat per la
curiositat
també vaig aprendre a llegir. |
| Encara
no volia que em veies ningú. Només sortia del meu
amagatall
a les nits, quan no hi havia els humans. Aleshores recorria l'escola,
mirava
els peixos i les tortugues i feia entremaliadures amb els
hàmsters.
Amb ells vaig aprendre a jugar. |
 |
 |
No
us penseu, però, que la meva vida ha estat fàcil, ni molt
menys. Sempre hi havia gent a l'escola: mestres que es quedaven fins
tard,
pares i mares que organitzaven esports i d'altres activitats, senyores
que netejaven... Uf! Més d'un cop he estat a punt de ser
descobert
pel conserge quan anava apagant llums. Però sort, els humans no
veuen tan bé com jo. Però de tots ells he après
què
era l'esforç.
Molta
gent hi treballava, però no tothom pensava igual. Fins i tot, de
vegades els humans tenien opinions molt diferents sobre les coses. Jo
no
entenia per què això els feia distanciar-se. Potser era
massa
petit en aquella època per aprendre què significa la
tristesa.
|
| Cap
a l'any 1984 (jo ja tenia quatre punxes i ja sabia comptar...) els
més
petits van començar una cosa que es deia immersió. Jo em
pensava que anirien a la piscina i em vaig fer un banyador. Durant el
dia
m'apropava als humans d'amagatotis per sorprendre en les seves
converses
el lloc secret del bany. Passava les nits remenant llibres, aixecant
cartells,
obrint portes i calaixos..., però la piscina no aparegué.
Això sí, de tant escoltar converses i remenar papers,
vaig
aprendre català. |
 |
 |
L'escola
es va anar fent gran. Vàries vegades s'hagueren de fer obres,
doncs
els nens ja no hi cabien. L'any 85 van venir uns nens d'una altra
escola
que es deia Colònia Sedó. A més de més
gran,
l'escola es va anar fent més maca. Cada any es plantaven arbres
al pati. Alguns ara ja són força grans. En veure'ls
créixer
he après a estimar la natura. |
| Per
l'escola he vist passar nens que aprenien molt de pressa i altres que
els
hi costava més. Nens treballadors i nens que no tant, bons
dibuixants
i d'altres amb facilitat per la música... He conegut gent que
venia
de molts llocs: de Barcelona i de Manresa, de Madrid, de Lleida i de
l'Aragó,
de França o de Xile, de l'Argentina, de Suïssa, del
Marroc...
En aquest ambient he après a respectar les
diferències.
També
he vist marxar, de vegades molt lluny, de vegades per sempre, gent que
estimava. Llavors he sabut què era plorar.
|
 |
 |
He
vist fer molts projectes diferents, alguns amb noms una mica estranys
per
mi: Ciència 6-12, Constructivisme, Filosofia, seminaris, taller
de ràdio... i molts més que no us dic per no cansar-vos.
L'escola s'ha anat fent per fora i per dins. I des dels meus amagatalls
sento dir cada dia que queden tantes coses per fer encara... Al
principi
pensava que ho deien com cansats. Però després he pogut
veure
les cares dels qui ho deien i he comprés el que significava la
il·lusió. |
Bé,
aquesta és més o menys la meva història i
també
la de l'escola Pau Vila, on he viscut amagat fins ara. No cal dir que
estic
content. Hi he après moltes coses. He après, per sobre de
tot, a estimar l'escola, a sentir-me orgullós de la meva casa i
dels seus habitants diürns: mestres, alumnes, pares i mares, les
dones
del menjador i de la neteja...
Ara que
miro cap enrera i ja sóc una mica gran, puc veure les coses
més
com són. Puc intuir les coses que van bé i les que no van
tan bé. Puc parlar amb orgull i amb humilitat: conec les virtuts
i els defectes de l'escola millor que ningú... Hi passo tantes
hores!
A partir
d'ara comença la resta de la meva vida. I la vull passar entre
vosaltres
omplint els dies de color, buscant el sentit de les coses, gaudint de
l'escalforeta
dels cors, oferint la meva mà per a treballar.
Ben
mirat, entre tots podem fer de l'escola una tasca apassionant.
Drauvil
Esparreguera,
maig de 1991, en motiu del 10è aniversari de l'escola
Ignacio
Andrés, mestre del Pau
Vila
|
Altres històries d'en
Drauvil:
 David
i Goliart
El
cofre de Gulliver
En
Drauvil, els espàrrecs i les matemàtiques
El
lladre de paraules
|
