 |
|
|
|
| El curs funcionava amb tota normalitat fins que un bon dia, no se sap com ni en quin moment, les coses es van començar a embolicar. A l’escola hi havia un lladre de paraules. Cada cop que sentia una paraula que li agradava, la robava i l’amagava on no la pogués trobar ningú. I un cop robada, ningú més no la podia tornar a dir. S’esborrava de la memòria de la gent, dels diccionaris i de tots els llibres que s’havien escrit. | Al principi, ni els mestres, ni els nens no s’adonaven del que estava passant, perquè les paraules que robava el lladre no es trobaven gaire a faltar. Quan la Tània va dir la paraula “pos” i el lladre se la va quedar, no va passar res perquè de seguida la van substituir per “doncs”. I tots contents, sobretot els mestres, perquè deien que era més correcta. |
| Però les coses es van començar a posar lletges el dia que la senyora Virtudes, tot fent el dinar, va demanar que tiressin els fideus a la sopa. Fideus, fideus… Al lladre li va agradar la paraula fideus i se la va quedar. En aquell mateix moment, les cuineres van oblidar la paraula i els fideus van desaparèixer. Aquell dia es van trobar amb una sopa tan aigualida i sosa, que quan va sonar el timbre de les tres encara la tenien tots al davant. | I el dia que el lladre va robar la paraula llapis? Les safates van quedar mig buides. Sort que quedaven els bolígrafs, però tothom havia de pensar molt bé les idees abans d’escriure-les ja que un cop escrites no es podien esborrar. És més, com que ja ningú recordava el que era un llapis, tampoc ningú no sabia per a què servia un objecte que es deia goma i que encara es trobava a les safates. |
| Hi havia uns quants nens i nenes que desitjaven que el lladre els prengués la paraula deures, però els mestres cada vespre desaven la paraula a la caixa forta per a que no desaparegués. | Un dia va venir a visitar l’escola la senyora inspectora i va veure com els nens treballaven a gust a les classes, com jugaven contents al pati, com preparaven amb entusiasme una representació, i va dir: “Aquests nens porten l’alegria al cos”. Alegria, alegria… Flas! El lladre la va sentir, li va agradar i se la va quedar. |
| Ai,
ara sí
que l’havien feta grossa! De llavors ençà va canviar la
vida
a l’escola. Els nens estaven tristos, els mestres tenien cara de pomes
agres. Ni els acudits els feien gràcia, ni els feien riure les
pessigolles.
Això no podia continuar
així.
Un matí, es van reunir tots els nens i mestres a la U de
l’escola,
disposats a trobar solucions i a posar remei a tan trista
situació. |
Van
comença
a sortir idees brillants a fi de conservar les paraules que més
apreciaven:
Els nens i nenes de parvulari van pensar un joc per conservar els propis noms ja que per res del món els volien perdre. Si no, com sabrien qui és qui? D’altres van pensar en guardar en capses paraules sinònimes, quantes més millor, a fi de trobar recanvi a les paraules robades. |
| Un
altre grup va
pensar que el millor fóra tenir un bon recull de paraules dels
nostres
avantpassats, que eren els grecs i els romans. Les paraules amb
història
no es perden així com així.
Una altra proposta fantàstica va ser la de plantar les paraules que més ens estimem. Enteneu? Crear un jardí de paraules! Una paraula amb bones arrels és difícil d’arrencar. Tothom va posar mans a l’obra i tant i tant van treballar que encara es poden veure a les classes algunes de les propostes. |
Però
en Jep
era un noi inquiet i no es conformava només en conservar, creia
que era important recuperar les paraules perdudes:
- I si demanem al Drauvil que ens ajudi a investigar qui pot ser el lladre? Sembla que no hi sigui, però està al cas de tot. En Drauvil hi va estar d’acord i
va començar
a indagar i a fer preguntes a - Algú s’imagina qui pot ser el lladre? Hi ha algú que tingui alguna pista? |
| Molts
no tenien ni idea. Però d’altres
tenien sospites.
- jo crec que pot ser l’Enric, el mestre d’anglès – va dir l’Anna. - I per què creus que vol robar les paraules? - Potser perquè així, si ens quedem sense el nostre vocabulari, cada cop parlarem més anglès. |
-
Doncs… jo sospito de la
cuinera – va
dir en Raul- perquè així ja té pasta per a fer
sopa
de lletres.
- I si ha estat la Montserrat de música? – va dir la Laia- si no podem parlar no tindrem més remei que cantar tot el dia. - Bé, molt bé! – va dir en Drauvil- Tot això té bastant de sentit, però no tenim proves. Crec que hem de seguir investigant. |
| Aquell
migdia en el taller de ràdio, a més a més de la
Montse
i el seu ajudant en Roc, un noi que feia dos mesos que estava de
pràctiques,
i els nois i noies del taller, també s’hi va afegir en Drauvil.
Tots estaven una mica abatuts. Ningú no tenia ganes de gresca ni
de xerinola. La Montse no sabia com animar-los. En Roc volia
col·laborar:
- I si agafem un llapis i un paper i escrivim acudits per alegrar les cares? - Com? No t’entenem – van dir tots. |
-
Ai! Vull dir que agafem un bolígraf i escrivim acudits.
- Sembla una bona idea. I tots es van posar a recordar acudits. Només en Drauvil es va quedar rumiant i amb to greu va dir: - Roc, ara ja sé que ets tu el lladre. Tu sol t’has delatat. Fes el favor de tornar-nos immediatament totes les paraules robades |
| En
Roc
primer ho negava,
però no
li va quedar més remei que reconèixer-ho quan en Drauvil
li va demanar que ensenyés el contingut dels seus disquets. Hi
havia
munts de paraules emmagatzemades, que els nois i noies anaven llegint i
que escampaven pel micro i que se sentien pel pati de l’escola.
- Per què ho has fet Roc? – Li va preguntar la Montse. - Perdoneu, ara estic avergonyit, però és que volia ser un periodista famós i important i creia que si em feia amo de les paraules ho aconseguiria més ràpidament. |
Aquell dia el taller de ràdio va començar a emetre el programa amb una mica de retard, però era meravellós veure com les cares dels infants canviaven, com anaven recuperant l’alegria i les ganes de riure i com els anaven retornant les paraules oblidades i aquelles que havien trobat a faltar. Totes les coses tenien el seu nom i ningú no les confonia. I els nens i les nenes, els mestres i les mestres estaven tan contents que fins i tot van dir les coses que mai havien dit, perquè abans de tenir por de perdre les paraules molts havien tingut por de dir el que portaven al cor. Però ara sabien que de vegades les coses que no es diuen no són. |
| Aquest conte és una adaptació feta pels nois i noies i mestres del cicle superior de l’escola Pau Vila d’Esparreguera del conte “EL LLADRE DE PARAULES” que forma part d’un material preparat pel GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES, de la Universitat de Barcelona. "El Recull d'en Drauvil", número 12: "On són les paraules?". Abril, 2001 |
Tornar
a la pàgina anterior