Tota la poesia de Brossa és plena de referències a la visualitat. Potser per això Brossa s'introduí també en el món de la plàstica. Des dels seus inicis (1941) realitzà poemes experimentals de tipus cal·ligramàtic. De 1943 és el primer objecte, "Escorça", veritable object trouvé. I de 1951 és el primer objecte realitzat expressament, a partir de l'associació de dues realitats distants (en aquest cas un martell i una carta composta de dues meitats). Però a partir de 1959 el poeta intensificà les seves recerques visuals amb les Suites de poesía visual. En aquestes fràgils composicions estarà ja la llavor de molts dels futurs poemes visuals. Durant la dècada dels seixanta i, més concretament, durant els setanta, es concebran, i s'editaran posteriorment, els poemes visuals i objectes brossians més coneguts. La seva temàtica serà la mateixa dels poemes: denúncia sociopolítica, reflexió sobre el significat de les paraules i les coses, jocs sorprenents, etc. Però el material ja no seràn únicament les paraules, sinó les lletres i altres elements estimats per Brossa com Frègoli, el Carnaval, els jocs de mans, etc.
A partir de l'exposició a la Fundació Miró de 1986, Joan Brossa o les paraules són les coses, i de l'antològica del Centro de Arte Reina Sofía de Madrid de 1991, el poeta començà a ser conegut arreu del país i del món. Això li permeté la realització d'una sèrie de projectes més complexos que es traduïren en instal·lacions i en el que ell anomenà poemes corporis, o intervencions sobre espais urbans. Una síntesi de la diversitat d'aspectes plàstics que Brossa abordà, la constituí l'exposició Joan Brossa o la revolta poètica de la Fundació Miró de 2001.
Així mateix la disparitat d'interessos del poeta i els seus amplis contactes el portaren a la confecció de cartells, terreny en què Brossa s'ha convertit en un referent indiscutible.