Joan Brossa va començar escrivint imatges hipnagògiques (a partir de visions sorgides de l'inconscient) durant el període immediatament posterior a la guerra civil espanyola. La coneixença i els consells de J.V.Foix el portaren a encaixar aquestes imatges en l'estructura del sonet. Aquesta forma, iniciada l'any 1941, serà una de les estrofes tradicionals més practicades per Brossa, juntament amb l'oda sàfica (que començà a escriure el 1950) i la sextina (forma més tardana que Brossa assajà a partir de 1976). La producció de formes tradicionals de Joan Brossa és extensíssima. Entre els llibres més emblemàtics destaquen Fogall de sonets (1943-48), Romancets del Dragolí (1948), El pedestal són les sabates (1955), Els ulls de l'òliba (1974), Sextines 76 (1976) o Furgó de cua (1989-91).

D'altra banda, l'any 1950 la producció literària de Brossa donà un tomb important. Gràcies a les xerrades amb João Cabral de Melo, poeta brasiler que aleshores era a Barcelona, la seva poesia esdevingué més compromesa i més acostada a la realitat del carrer. Entre els llibres més significatius d'aquesta manera de fer figuren Em va fer Joan Brossa (1950), Poemes civils (1960), la sèrie Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75) o Passat festes (1993-95).
Finalment, caldria indicar que Brossa practicà també la prosa, tant en textos creatius de ficció com U no és ningú (1950), com en textos circumstancials (presentacions d'exposicions, pròlegs de llibres, textos per a espectacles, etc.) o d'opinió. Especialment representatius d'aquest darrer vessant són els reculls Vivàrium (1972) i Anafil (1987).

Fins al moment no s'ha publicat cap volum d'obra completa de Joan Brossa, però diversos volums de tria de llibres realitzats pel mateix poeta han contribuït a la divulgació de les diverses maneres de fer poesia del poeta català: Poesia Rasa (1970), Poemes de seny i cabell (1977), Rua de llibres (1980), Ball de sang (1982) i Viatge per la sextina (1987).