Catalunya representa el 6,3% del territori espanyol, però concentra el 15,6% de la població total i el 17,1% de la població activa. La seva contribució al PIB espanyol és del 19,2%, mentre que les exportacions catalanes representen el 28,2% de les espanyoles.

Respecte la UE-15, la superfície de Catalunya és l'1,01%, la població l'1,71%, el producte interior brut l'1,42% i la població activa l'1,74%.

La indústria té un pes important en l'economia catalana. L'any 2001, el seu pes sobre el valor afegit brut de Catalunya era del 28,2%, percentatge superior al del pes de la indústria a les economies espanyola i de la UE-15 (20,8 i 22,1% respectivament). El pes de l'agricultura (1,7%) i dels serveis (62%) a Catalunya és menor al pes d'aquests sectors a Espanya (3,6% i 66,5%) i a la UE-15 (2,1% i 70,5%).

Pel que fa al pes dels diferents sectors a l'economia, a Catalunya, la població ocupada en la indústria i la construcció és el 39,2%, un percentatge considerablement superior al d'Espanya (31,6%) i al de la UE-15 (28,7%).

Des de l'adhesió d'Espanya a la UE, el creixement mitjà de l'economia catalana ha estat sensiblement superior al de la mitjana de la UE-15. Com a conseqüència, el PIB per càpita de Catalunya, que l'any 1986 era, en termes de paritat de poder adquisitiu, un 84% de la mitjana comunitària, l'any 2000 havia augmentat fins al 99,5%. A partir del 2004, amb l'adhesió a la UE de deu nous estats membres amb una renda per càpita molt inferior a la dels estats de la UE-15, Catalunya tindrà un PIB per càpita sensiblement superior a la mitjana comunitària.

La competitivitat exterior de les economies regionals esdevé un element estratègic en un món cada vegada més obert i global. En les darreres dècades, l'economia catalana ha viscut un fort procés d'obertura a l'exterior, que queda reflectit en el volum dels fluxos comercials. El grau d'obertura de l'economia catalana (la proporció del comerç exterior sobre el PIB) ha passat del 32% l'any 1986 al 70% el 2000, passant a ser un dels països amb una economia més oberta del món (sobretot si es té en compte que les vendes a la resta de l'Estat no es comptabilitzen com a exportacions). Entre el 1986 i el 2000, les exportacions s'han multiplicat per 6,7 en termes nominals. Les exportacions han crescut més que les importacions, però el seu creixement no ha estat suficient perquè el saldo comercial es multipliqués gairebé per quatre. No obstant això, la taxa de cobertura ha millorat considerablement, passant del 50% de finals dels vuitanta a xifres entre el 70 i el 78% a finals dels noranta.

L'any 2000 el pes de les exportacions i les importacions en el PIB era del 70%. Aquest elevat percentatge posa de manifest que la capacitat de creixement de l'economia catalana depèn, cada vegada més, del comportament dels fluxos comercials amb l'exterior.

Els països de la UE-15 són els principals receptors de les exportacions catalanes amb un 71,3% dels fluxos i dins d'aquesta àrea, destaquen França, Alemanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit, per aquest ordre. L'adhesió d'Espanya a la UE l'any 1986 va representar un clar augment de la concentració del comerç amb aquests països.

Catalunya compta amb una superfície de 31.895,3 quilòmetres quadrats. L'activitat productiva s'ha desenvolupat especialment al voltant de la ciutat de Barcelona, on s'ha concentrat també la població. Això ha comportat una distribució desigual de les infraestructures i dels equipaments sobre el territori.

Com es pot veure en el mapa, la major part de la població es concentra al voltant de la ciutat de Barcelona i en una franja del litoral que s'estén des de la desembocadura del riu Tordera fins al Tarragonès. Set comarques que aglutinen 4.086.289 habitants (una mica més del 67% de la població del país), en una superfície de 2.403,9 quilòmetres quadrats (7,54% de la superfície).

Densitat de Catalunya

Una gran part de la superfície de Catalunya és espai rural. Com es pot veure a la taula, el 43,3% del territori són boscs i bosquinesl, el 28,9% del territori està destinat a conreus, el 16% a prats i pastures i únicament un 6,5% és superfície urbanitzada.

En aquest sentit, davant la reducció de la importància de l'agricultura, les polítiques de desenvolupament rural esdevenen fonamentals per mantenir la població a tot el territori.

Amb una renda superior al 75% de la mitjana comunitària, Catalunya no ha estat zona elegible en virtut de l'objectiu 1 de la política regional europea i, per tant, no s'ha beneficiat de l'instrument financer més important de la UE per fomentar el desenvolupament de les regions més pobres.

En el període 2000-2006 Catalunya pot rebre uns 3.425 milions d'euros. Aquest volum de recursos és relativament petit (l'aportació mitjana anual representa un 0,4% del PIB de Catalunya). No obstant això, la despesa finançada amb aquests recursos (infraestructures, millora de la qualificació dels treballadors, etc.) incideix directament sobre la competitivitat de l'economia. Té una gran importància amb vista a millorar la competitivitat i el creixement de l'economia catalana.

Catalunya rep diners en concepte dels objectius 2 i 3 dels fons estructurals (suport a la reconversió econòmica i social de les zones amb dificultats estructurals; i suport a l'adaptació i la modernització de les polítiques i els sistemes d'educació, de formació i ocupació, respectivament). També rep diners del Fons de Cohesió, centrat en els països amb una renda per càpita inferior al 90% de la comunitària. El Fons de Cohesió finança exclusivament projectes en els àmbits del medi ambient i de les infraestructures de transport. A Catalunya se centra, d'una banda, en projectes de sanejament d'aigües i de tractament de residus sòlids i, de l'altra, en infraestructures de transport, com és el cas del tren d'alta velocitat Madrid-Barcelona- frontera francesa, l'ampliació del port de Barcelona, o la construcció de la variant de Cervera.

Indicadors regionals: Catalunya en el context de la UE-15 i de la UE-25

Més informació sobre la política regional de la UE

Catalunya ha estat històricament una regió amb una forta tradició en activitats manufactureres, dominades fonamentalment per PIME.

Actualment, l'activitat industrial presenta un grau de diversificació elevat, on sectors tradicionals, com el tèxtil, la fusta o el paper, coexisteixen amb altres més propis d'economies més avançades, com l'automòbil, l'alimentació o el material elèctric i electrònic.

No obstant això, Catalunya presenta una clara especialització en sectors de valor afegit baix (indústries alimentàries, tèxtil, cuir i confecció, fusta i mobles i altres indústries manufactureres) i mitjà (paper i arts gràfiques, cautxú i plàstics, metal·lúrgia i productes metàl·lics i material de transport), que concentren el 35,2 i el 39,9% respectivament de l'ocupació a la indústria. Els sectors d'elevat valor afegit (química, maquinària i màquines d'oficina i ordinadors i maquinària elèctrica i no elèctrica i instruments de precisió) concentren únicament el 24,8% de l'ocupació industrial (càlculs de l'economista J. Oliver a partir de les dades de l'INE per a l'any 2000).

La forta especialització de la indústria catalana en indústries de valor afegit baix i mitjà, on el cost de la mà d'obra és un factor de competitivitat important, fa veure amb preocupació el repte de l'ampliació de la UE, atès que els productes catalans hauran de competir als mercats europeus amb els productes dels nous estats membres, amb uns costos laborals molt inferiors als catalans.

Les exportacions de productes manufacturats han augmentat, des de la segona meitat dels anys vuitanta, a una taxa nominal anual del 15%, mentre que les importacions ho han fet a una taxa del 12%. No obstant això, atès que el volum de les importacions és molt major que el de les exportacions, el saldo comercial s'ha deteriorat considerablement.

Pel que fa a la composició de les exportacions de productes industrials, els sectors que tenen més pes en el total són els vehicles de motor i altres materials de transport (20,31%) i les indústries químiques (19,95%). També són de destacar el pes elevat de les indústries de productes alimentaris i begudes i tèxtil, cuir, calçat i vestit (8,12 i 8,84% respectivament).

Les dades de la taula mostren que les exportacions catalanes estan especialitzades en productes de nivell tecnològic mitjà. Tot i que en els anys noranta s'ha observat un cert augment de l'especialització en productes de nivell tecnològic alt (fonamentalment la maquinària d'oficina, els equips informàtics i els instruments de precisió, i la maquinària elèctrica i electrònica) aquesta encara és molt baixa en relació amb altres països de la UE-15. Una major especialització de la indústria catalana en productes de més tecnologia i de més valor afegit és fonamental per fer front a la cada vegada major competència en el marc de les ampliacions de la UE als països de l'Europa central i oriental i de la globalització. Atès que es tracta de sectors i de productes on el cost de la mà d'obra no és un component tan determinant de la competitivitat. Si el sector productiu català s'especialitza més en sectors i en productes on la tecnologia, la qualitat i el disseny són els elements determinats de la competitivitat, les empreses catalanes seran menys sensibles a la competència de països amb costos laborals molt inferiors als catalans.

La inversió catalana a l'estranger ha augmentat considerablement en els darrers anys. L'any 1995 representava únicament un 0,73% del PIB català, xifra que l'any 2000 havia augmentat a un 5,54%. L'anàlisi de l'evolució conjunta de les inversions estrangeres a Catalunya i de les inversions catalanes a l'estranger mostren com a partir de l'any 1998 es produeix un canvi substancial i s'igualen significativament els fluxos d'entrada i els de sortida, cosa que posa de manifest l'important procés d'internacionalització de l'empresa catalana.

A mitjans de 2001 hi havia 164 multinacionals industrials catalanes, amb 368 establiments productius a l'estranger, que facturaven 2,7 bilions de pessetes i donaven ocupació a 1,9 milions de persones aproximadament. Aquestes dades, tot i ser modestes en el context internacional, representen un avenç notable en relació amb el passat.

De fet, tres de cada quatre multinacionals industrials catalanes van començar la seva implantació productiva a l'exterior després de 1986, cosa que confirma que el fenomen de la inversió a l'estranger de la indústria catalana està molt vinculat a l'obertura econòmica que va representar l'ingrés a la Comunitat Europea. És important destacar que es tracta d'un fenomen creixent: si entre el 1986 i el 1992 van obtenir la condició de multinacionals quatre empreses industrials catalanes per any, entre el 1993 i el 1997 van ser vuit i, finalment, entre 1998 i el 2001 van ser quinze.

Les multinacionals catalanes són, fonamentalment, PIME, tot i que en els darrers anys ha augmentat el volum de facturació i el nombre d'empleats mitjà. Es concentren, fonamentalment, en els sectors químic, maquinària i instruments de precisió, altres productes metàl·lics (material elèctric, electrònica, electrodomèstics, transformats metàl·lics, siderometal·lúrgia, etc.) i tèxtil i confecció.

La indústria catalana està present a cinquanta-sis països, dues terceres parts dels establiments productius s'ubiquen en deu països, que són, per ordre: Mèxic, França, Argentina, Xina, Brasil, Portugal, Estats Units d'Amèrica, Marroc, Xile i Alemanya. La UE-15, amb el 26% dels establiments, és la principal àrea de destinació de les inversions productives a l'exterior, fet que constitueix una altra manifestació dels estrets lligams de Catalunya amb aquesta zona d'integració.

El sector de serveis és el que té més pes en l'economia catalana (62%), característica pròpia dels països més desenvolupats. Aquest sector està molt més protegit de la competència que l'industrial perquè una gran part dels serveis estan orientats al mercat local.

Dins el sector serveis, hem de distingir les activitats següents (entre parèntesi el pes del sector en el total de l'ocupació ): D'una banda, el comerç (34%), l'hoteleria (12,7%), les activitats associatives i recreatives (5,6%), els serveis personals (2,9%), el servei domèstic (5,3%), totes elles activitats amb poc valor afegit. De l'altra, les activitats amb valor afegit intermedi: activitats empresarials (14,9%), serveis de transport (10,1%) i immobiliàries (2,1%). I, finalment, branques d'elevat valor afegit: telecomunicacions i correus (3,5%), finances (6,8% i recerca i desenvolupament i informàtica (2%) (dades per al 2000, calculades per l'economista J. Oliver a partir de les dades de l'INE).

Al web Empresa del Patronat Català Pro Europa, podeu trobar informació sobre les actuacions de la UE que afecten les empreses (política d'empresa, mercat interior europeu, marc legal i legislació aplicable, política de defensa de la competència, possibilitats de finançament).

La política industrial de la UE

L'espai rural comprèn una gran part del territori de Catalunya, l'activitat estrictament agrària té una escassa importància en el conjunt de l'economia catalana (1,7% del PIB català l'any 2000). Dins de la producció final agrària té més pes la producció ramadera (60,2%) que les produccions vegetals (36,7%), mentre que el rendiment econòmic del subsector forestal és únicament un 1,7%.

El sector agrari català és molt divers; hi trobem tant els productes típics de l'agricultura continental europea com els productes mediterranis. La producció de més valor econòmic és la carn de porcí (32,9%), seguida per la del sector avícola (11,4%) i la de la fruita (10,78%). Algunes produccions, com la de l'oli d'oliva i la del vi, tenen una importància rellevant a escala territorial, atès que en gran part es localitzen en zones deprimides.

La població ocupada a l'agricultura representa únicament al voltant d'un 2,7% de la població ocupada, L'any 1950, l'ocupació agrària representava encara el 22,15% de l'ocupació total, des d'aleshores la disminució ha estat constant.

L'agricultura catalana es caracteritza per ser netament importadora de matèries primeres, especialment cereals i oleaginoses, que transforma i exporta a la resta de l'Estat espanyol i a Europa. En aquest sentit, la reducció dels preus de mercat que contempla la reforma de la PAC presenta globalment una oportunitat de reducció de costos per al sector agrari català.

Segons les dades del Departament de Ramaderia, Agricultura i Pesca de la Generalitat (DARP), a Catalunya els ajuts europeus signifiquen el 20% de la renda agrària dels agricultors, molt lluny dels percentatges d'altres comunitats autònomes, com per exemple l'Aragó (59%). Segons una enquesta realitzada pel DARP, el pagès català manifesta que prefereix rebre ajuts per millorar la competitivitat i produir per al mercat, que és cap a on tendeix la nova PAC, que no pas produir sense tenir en compte la demanda del mercat, generar excedents i rebre ajuts compensatoris, tal com tradicionalment ha promogut la política de preus i mercats de la PAC. Per a més informació sobre el sector agrari català, podeu consultar el Llibre blanc del sector agrari, que el DARP va publicar el 2000, i el web del DARP.

• Programa de desenvolupament rural específic de Catalunya. Els seus objectius són adaptar el sector agrari i agroindustrial a les condicions del mercat, millorar la competitivitat de l'espai rural i mantenir i millorar el medi ambient i la gestió sostenible dels boscos. Contempla set tipus d'accions: millora de les explotacions agràries; millora de la indústria i la comercialització agroalimentària; millora del capital humà; millora de les infraestructures i els serveis en l'espai rural; impuls de l'economia rural i de la diversificació de l'activitat econòmica; millora i manteniment dels recursos forestals; i millora i manteniment del medi ambient.
• Programa de desenvolupament rural per a la millora de les estructures de producció en les zones fora de l'Objectiu 1. Aquest programa preveu actuacions en matèria d'ajuts a les inversions en les explotacions agràries; gestió dels recursos hídrics (regadius) i ajuts per a l'establiment de joves agricultors.
• Programa de mesures d'acompanyament per al conjunt de l'Estat espanyol. Preveu indemnitzacions compensatòries en zones desfavorides o amb condicions mediambientals específiques; mesures agroambientals (ajuts per a la introducció de pràctiques respectuoses amb el medi ambient); ajuts al cessament anticipat de l'activitat agrària; i ajuts a la forestació de terrenys agrícoles.

L'any 2002, la taxa d'atur a Catalunya era del 9,6%, sent la taxa d'atur femení del 13,1% i la d'atur juvenil superior al 19%, tant per als homes com per a les dones. A la UE-15 la taxa d'atur va ser del 7,7% i la d'atur juvenil del 15,1%.

Si bé l'atur continua situat entre les principals preocupacions de les famílies catalanes, actualment, un dels elements que generen més preocupació de la situació de l'economia catalana és l'escassetat relativa d'oferta de treball. Entre el 1995 i el 2000, la població potencialment activa (població en edat de treballar) ha minvat de més de 200.000 efectius. Aquesta caiguda s'ha vist compensada per la davallada de la inactivitat (persones que no treballen i que no busquen feina), que s'ha reduït de més de 260.000 efectius. Tot plegat ha permès un augment de la població activa d'uns 54.000 efectius, tots dones. L'augment de la demanda de treballadors, al voltant de 345.000, ha permès una davallada important de l'atur, propera a les 290.000 persones.

El fet que hi hagi atur no impedeix que actualment hi hagi tensions molt intenses en determinats mercats de l'economia catalana, com poden ser els dels torners, fressadors, ebenistes, cuiners, cambrers o operaris especialitzats en la construcció.

Tot sembla indicar que en els propers anys l'oferta de treball es reduirà, com a conseqüència de la davallada de la natalitat encetada a mitjans dels anys setanta. A partir de 2001, el saldo entre els individus que compleixen setze anys i els que arriben a la jubilació és negatiu. L'any 2001 la diferència va ser de 3.000 persones, però, segons les estimacions de l'economista Josep Oliver, fins al 2006 la diferència podria ser de 90.000 efectius el 2006 i de més de 175.000 el 2001. Les estimacions apunten a què, a finals de la dècada, l'economia catalana necessitarà incorporar entre 350.000 i 450.000 ocupats, que hauran de procedir necessàriament de la immigració.

Pel que fa al nivell d'estudis de la població ocupada catalana, el grup més important és el de baix nivell educatiu, vinculat a sectors de baix valor afegit tant a la indústria com als serveis (53,7% dels ocupats l'any 1999), enfront un 46,3% d'ocupats que tenen, com a mínim, estudis secundaris i un 17% que té estudis superiors. No obstant això, s'ha de tenir en compte que el pes majoritari dels ocupats amb estudis primaris es deriva en gran part d'un factor demogràfic. Quan mirem els ocupats amb edat inferior als trenta-cinc anys, únicament un 39,8% dels ocupats tenen com a màxim estudis primaris, mentre que les persones amb estudis secundaris passen a ser el grup majoritari (41%). A més, l'any 1999, aproximadament el 48% dels diplomats i vora el 42% de tots els llicenciats ocupats tenien menys de trenta-quatre anys.

El mercat de treball a la UE

L'any 1989 les exportacions dels països candidats a la UE-15 es caracteritzaven pel pes elevat de productes intensius en mà d'obra i de productes intensius en energia, reflectint el baix cost de la mà d'obra i de l'energia en aquests països. Des de llavors han tingut lloc canvis molt importants en l'estructura de les exportacions d'aquests països a la UE-15. Els canvis més espectaculars han tingut lloc a Hongria, on els elevats dèficits en productes intensius en capital, R+DT i en mà d'obra qualificada s'han eliminat i, fins i tot, convertit en superàvits. Aquest mateix patró, tot i que el canvi no ha estat tan espectacular, es detecta també a Txèquia i a Polònia.

En els darrers anys els països candidats han augmentat considerablement les seves exportacions de productes manufacturats a la UE-15. Entre 1995 i el 2002, en termes nominals, Estònia i Hongria les han més que triplicat. Eslovàquia, Txèquia i Romania quasi les han triplicat, mentre que Bulgària, Lituània i Polònia les han més que duplicat. L'evolució de la composició de les exportacions reflecteix els canvis que han tingut lloc en l'estructura productiva d'aquests països, que s'ha anat apropant progressivament als patrons d'especialització dels països de la UE. Si bé en un principi la integració industrial d'aquests països en l'estructura productiva de la UE va estar caracteritzada per la deslocalització de les fases més intensives en mà d'obra dels processos de producció de les empreses europees, des de fa uns anys s'observen signes de què les indústries dels països candidats estan integrant-se en xarxes de producció més complexes a escala de la UE, basades en patrons complementaris d'especialització que requereixen factors de producció de més qualitat, especialment pel que fa al capital humà i als factors tecnològics.

En el mateix període les exportacions de la indústria manufacturera catalana a la UE van augmentar al voltant d'un 90%, sent el creixement de les exportacions de productes industrials de nivell tecnològic alt encara superior (entre el 1995 i el 2001 el seu pes sobre el total de les exportacions manufactureres va augmentar del 9,04 a l'11,33%). Per tant, es pot dir que, durant la dècada dels noranta, la indústria catalana ha fet progressos en la bona direcció, no obstant això, una gran part de la producció industrial i de les exportacions catalanes es concentren en sectors de contingut mitjà o baix, on la competència exterior és molt forta i on, per garantir el seu futur, és necessari augmentar l'especialització de la indústria catalana en els segments de producte de més valor afegit, mitjançant l'aplicació de noves tecnologies i el disseny, el cas més clar seria el de la indústria tèxtil, del cuir i de la confecció de roba.