Aigua salada i aigua dolça

L'aigua pura, o aigua destil·lada, no existeix en la natura. S'obté en indústries i laboratoris per a utilitzar-la en algunes aplicacions: és el tipus d'aigua que necessiten, per exemple, les bateries dels automòbils i les planxes de vapor. O la que s'utilitza en els laboratoris per a diluir d'altres substàncies.

Per a referir-nos a les aigües naturals, que mai són pures, parlem d'aigua salada i aigua dolça, que en realitat es diferencien en la quantitat i en el tipus de sals que porten en dissolució. La salinitat és la mesura de la concentració total d'ions en dissolució en un determinat compartiment d'aigua es diu.

La salinitat de l'aigua marina oscil·la entre 10 i 35 grams de sal per litre d'aigua, amb casos extrems on pot ser major o menor. El principal ió en disolució en l'aigua marina és el clorur (la sal que tots tenim al saler de la cuina resulta de la precipitació d'aquest ió en forma de cristalls de clorur sòdic).

Però l'aigua de mar no és la més salina que existeix: alguns llacs com la Mar Morta arriben a contenir fins a 200 grams de sals per litre, tot i que, en aquest darrer cas, l'ió dominant és el sulfalt, que acostuma a precipitar en forma de sulfalt de calci (guix).

Avui podem trobar grans dipòsits de guix al centre de la depressió de l'Ebre, els quals procedeixen de la dessecació d'un gran sistema de llacs endorreïcs (aquells que reben aigúes del voltant però que no tenen una altra surtida que l'evaporació) que hi va existir entre l'Oligocè (fa 40 milions d'anys) i el Miocè, just desprès de la formació de plegament alpí i abans d'obrir-se l'Ebre pas cap al mar Mediterrani. La Laguna de la Playa, de Bujaraloz - a la fotografia -, n'és un exemple representatiu d'un sistema endorreïc

El que diem "aigua dolça", en l'estat en el qual es considera apta pel consum humà, conté només uns 2 g de sals per litre. En aquest cas, el principal ió dissolt, d'entre els molts que podem trobar en una anàlisi química, és el bicarbonat, que quan precipita ho fa en forma de carbonat de calci. Un excés de calci en dissolució, tal com s'esdevé en zones on predominen les roques calcàries, fa que les aigües siguin "dures". L'aigua dura, o amb excés de calci, té un sabor amarg, bull a baixes temperatures (per la qual cosa no és tan apta per a cuinar), no fa bromera en contacte amb el sabó, i pot obstruir els conductes de les màquines (rentadores, rentavaixelles, planxes, etc.) que la utilitzin. Al contrari, quan manca calci, les aigües es denominen "tobes", que tampoc són apropiades per al consum.

Quan tenim set, l'organisme no només està reclamant aigua. La set és un dispositiu d'alarma, sobretot, contra la pèrdua de sals a través de l'orina i la suor. Aquestes sals només poden ser reemplaçades bevent aigua, directament o a través dels aliments. La prova és que si l'aigua té un baix contingut en sals, com ocorre en l'alta muntanya, no calma la set. Per aquesta raó els alpinistes d'alt nivell acostumen a consumir begudes isotòniques.

Però generalment no hem de preocupar-nos per la salinitat de l'aigua: l'aigua que surt per les fonts i les aixetes acostuma a contenir la quantitat precisa de sals que necessita l'organisme.