Frankonstein

Aquest era el nom amb què el poble va rebatejar el general durant la seva llarga i merescuda agonia, ja que estava connectat a un fotimer de sondes i catèters. Els acudits apareixien com bolets. Un espectacle esperpèntic. A cada moment interrompien l’emissió televisiva per llegir el darrer comunicat mèdic.

En recordo un de molt divertit: “El Generalísimo, en sus deposiciones, produce heces en forma de melena.”

Jo vivia en una habitació d’una torre senyorial, anada a menys, de l’anomenat desert de Sarrià. A les vuit va tocar el despertador. Mig endormiscat vaig sentir la ràdio de l’habitació del costat, que el neula del propietari havia llogat a un policia: “Los restos mortales... El obispo dirá una misa...” vaig aixecar-me d’un bot i vaig sortir al carrer. A baix vaig trobar el jardiner i m’ho va confirmar.

—¡Ja està! ¡S’ha acabat!

—¿De debò?

—Sí, sí. ¡Ja era hora!

Els municipals i els grisos portaven un braçal negre. A la Rambla tothom comprava el diari.

Van muntar un dol i un funeral amb molta pompa i faramalla, una gran astracanada. Instal·laren la capella ardent al Palau Reial. Un dels pocs polítics de fora d’Espanya que hi acudí fou el dictador Augusto Pinochet, amb la seva capa i les ulleres de sol, assassí, entre molta gent, del sacerdot Joan Alsina i del cantautor Víctor Jara.

Després van posar la pell i els ossos del general damunt d’un cadafal davant del qual van desfilar tota mena d’uniformes: els lepantos dels mariners, les gorres caquis de l’exèrcit de terra, les boines dels paracas, els novios de la muerte, espitregats, amb la borla vermella a la gorra i el senglar com a mascota, els tricornis de dues banyes de la Guàrdia Civil, els turbants de la guàrdia mora...

El van enterrar al Valle de los Caídos, la piràmide que s’havia fet bastir amb la sang dels presos polítics.

Encara havia tingut temps, dos mesos abans de morir, d’executar tres sentències de mort.

Requiescat in bello (Descansi en guerra).