Sempre he sentit dir que el cinema és màgia. Per això no vaig trobar estrany que un dia a la pantalla no s’hi veiés res i no s’apaguessin els llums de la sala. Al cap d’una hora i mitja l’acomodador va obrir la porta i vam començar a sortir. És una pel•lícula on no passa res, vaig pensar. Estic segur, però, que cap dels espectadors —unes cinc persones— no era capaç de dir si li havia agradat o no.

Quan vaig passar a prop de la cabina, em vaig adonar que el maquinista no havia tancat bé la porta, perquè se sentia el sorollet del projector.