M’ho comunicà la nit anterior un amic meu, periodista. Passejàvem pel carrer de Pelai i, en passar per davant de La Vanguardia, hi va entrar. “Espera’m un moment”. Quan va sortir, lívid, em va dir lacònicament: “No hi ha cap possibilitat, la sentència és ferma, demà l’executen.”
A en Salvador l’acusaven d’haver matat un policia. Li van fer un consell de guerra, irregular, com tots: l’advocat va ser expulsat de la sala i no es va fer cap prova de balística. S’esperava una commutació de la pena, com havia passat en el procés de Burgos. Però volien venjar-se de la mort de Carrero, havien de demostrar que el règim —ferit de mort— encara era fort. De res no van servir les peticions de clemència vingudes de tot el món.
L’endemà al matí vaig aconseguir escapar-me de la feina i anar davant de la Model. La vorera de la presó era plena de guàrdies civils, grisos i militars. A la porta, dues noies que ploraven.
Concentrats a l’altra vorera hi havia molta gent: estudiants, intel·lectuals, treballadors, jubilats... ¡Com pesava el silenci! ¡Que lent que anava el rellotge! ¡Quanta ràbia!
¿On eren els polítics que uns anys després vindrien a salvar la pàtria i a donar-nos la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia? Tenien massa feina: ara ja no lluitaven contra un poder sinó per al poder.
Quan va sortir el furgó mortuori, les cares es van fer més tenses. Un senyor d’uns setanta anys, arreglat i polit, que duia una corbata de llaç, es va treure el barret, se’l va posar contra el pit i va abaixar el cap.
El cotxe fúnebre va sortir de la presó i, foradant el fum i la boira, es va perdre en direcció a Montjuïc. Necessitava plorar, però tenia els ulls ben ressecs.