Jueves antes de almorzar

Luis Carrero fue a rezar

pero no pudo rezar

porque tenía que volar.

 

Así volaba, así, así,

así volaba, así, así,

así volaba, así, así,

por los tejados de Madrí.

cançó popular

De fet, la cançó contenia una inexactitud, perquè va morir després de sortir de missa, segurament que combregat i tot, i, per ser més devot, anà a parar al pati d’un convent. Va ser inesperat. Jo era a la fusteria. Va sonar el telèfon. Era la xicota d’en Quim, un cosí dels fusters, que vivia a sobre del taller.

—¿No hi és en Quim?

—No.

—¿Saps què ha passat? En Carrero Blanco sortia de missa i li han posat una bomba i l’han matat.

Cap a les dues van arribar els fusters.

—¿Sabeu a qui han matat?

—¡El Nixon!

—No, d’aquí.

—¡El Franco!

—¡No, no tant.

—¡El Carrero Blanco!

—Sí.

—¡Doncs anem de pressa, que sentirem les notícies!

Les tres: “Estamos a la espera de ofrecerles Telediario”. Un quart de quatre: la mateixa cantilena. A dos quarts de quatre, finalment la notícia: A Madrid, al carrer de Claudio Coello (situat en el barri dels fatxes) hi havia hagut una explosió de gas, que havia encertat el cotxe del president del Govern, que passava per allà. En aquell règim militaritzat i superpolicíac, que es pogués matar el president del Govern era impensable.

A la tarda, totes les ràdios i televisions estrangeres van difondre la realitat de la notícia, que el Govern espanyol va haver d’acceptar: ETA havia assassinat Luis Carrero Blanco, president —una nova figura política que existia des del mes de juny— del Govern.

—¿I ara què passarà, Robert?

—No ho sé, però la cosa està roent.

—¿Creus que el règim caurà?

—No. Trontollarà, es debilitarà.

Ens vam quedar callats i pensatius. A la fi, en Robert va trencar el silenci.

—¡Pobre Salvador!