A Vilaplana no ens assabentàvem de res, però a la ciutat l’olla bullia a foc viu. Vam passar per la Rambla quan feia poc que s’havia acabat una manifestació.

Veure aquells gossos vestits de gris vigilant les cantonades i els llocs susceptibles de reunions clandestines em va impressionar. I barrant amb els cavalls les escales de la plaça de Catalunya, com si es tractés d’un castell medieval. ¿Però què collons volien aquella gent?

Un dia em para un gris i m’escorcolla el macuto. Va trobar-hi un paquet de mocadors nous.

—¿Qué es esto?

—(¿Que no ho veus, capsigrany?) Pañuelos.

—Pero son nuevos.

—Son pañuelos, nada más que pañuelos.

Va deixar-ho estar perquè no va trobar res que l’induís a pensar (¿Que potser era capaç de fer-ho?) que aquells mocadors fossin una arma subversiva i revolucionària al servei del contuberni judeomaçònic.

¿Què se n’ha fet, d’aquells grisos? La majoria es van vestir de marró i després de blau, i ara són els herois d’una sèrie televisiva. Un ministre que els manava*, que afirmava que el carrer era seu, ara té un càrrec important, és un gran demòcrata i parla en una llengua que ell mateix havia prohibit. El general ho va deixar clar: tot quedava lligat i ben lligat. Si creuen que et passes de la ratlla, tornen a agafar la porra. Aquella gent, aquesta gent, Maria del Mar, volen el mateix que abans.