En el temps que cantàvem aquesta cançó, temps de guitarres poc afinades i acords mal engiponats, va aparèixer l’Helena. M’agradava agafar-la pel braç, amb el seu jersei blanc, gruixut.

Me’n vaig ben enamorar. Potser sóc ridícul si parlo del primer amor, del primer batec. Però m’és igual. Seré ridícul, doncs.

El primer amor és potser el més autèntic, perquè ens trobem en estat quasi pur. Encara crèiem en la revolució, en l’amor universal, en les onades. I com onades, que primer et llepen els peus i de cop t’arriben a la cintura, l’amor et va embolicant, t’arrossega sense que ho vulguis i volent-ho al mateix temps.

Un dia li vaig agafar la mà, molsuda, calenta, i li vaig dir:

—Helena...

I amb aquestes tres síl·labes expressava desig, por...

Ella va entrellaçar els seus dits amb els meus. Els ulls li brillaven d’una manera que ara trobo indefinible.

Ens vam fer un petó carregat d’inexperiència, el primer petó, embolcallats per la foscor del bar La cova. I les primeres carícies, aspres, maldestres, però, ¡quin nus al pit!

¿Sóc ridícul encara? Així doncs, continuo.

Entre petons i petons, t’estimo tant i t’estimo tant, i petons i petons, vam passar els vespres d’estiu entre La cova i l’escullera. Altre cop les onades. És per això que encara la visió de la mar em du el record d’uns llavis tebis, d’uns pits blancs sota els fanals indiscrets.

Enamoreu-vos. Qui no s’ha enamorat mai més val que plegui veles i es dediqui a la política, a la burocràcia o al periodisme, aneu a saber. Però aquell qui s’ha enamorat i ha trobat un amor recíproc ja pot dir que és ric.