Va ser el darrer dissabte de setembre, quan l’aire et pica a la cara com un préssec verd i el sol encara regalima estiu. Furtius i fugitius vam agafar el tren. Miràvem els rostres dels altres passatgers. ¿On van? ¿Què fan? Ells ignoren el nostre secret. Després del tren, l’aeri, enfilant-se gairebé verticalment per aquelles ferrenyes muntanyes que ens observarien i ens protegirien tota la nit.

Vam arribar a l’alberg.

“¿Què són?” “Amics i residents a Barcelona”, vaig estar a punt de dir, però l'Helena va dir “amics”.

La cambra era senzilla, espaiosa, amb un llit gran, una taula amb quatre cadires i un petit bany. Vam treure els entrepans i vam sopar. Ben nerviosos.

Estàvem atapeïts d’il·lusió, una il·lusió que dubto que mai més hagi pogut sentir.

—Estigues tranquil.

¿Com podia tranquil·litzar-me si havia de veure-la tota nua, sense les truculències furtives de l’estiu? Mentre les campanes del monestir ens anunciaven les hores, les nostres mans, els nostres llavis van passejar-se pels cossos, ara a poc a poc, ara frenèticament...

Han passat molts anys, i és difícil explicar en paraules els records que són imatges i sensacions: el seu cabell tan i tan negre, la seva pell meravellosament càlida, aquella mirada tan dolça i brillant... Vàrem sentir el gust de la mel i de l’ametlla, el pessigolleig que ens corria per l’espinada...

Quan ens vam aixecar vaig flairar el seu coixí i feia olor... de romaní, em sembla.