Era una bèstia estranya
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d’ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.
Deien que es deia Amor.
Jo l’havia parit
-em deien- i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre el meus braços nus.
Els meus pits so saberen
alletar-lo amb verí.
Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
-vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s’avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat al meu cos.
Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.
Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.
Som on es trenquen
els vidres. Nua, oberta,
ferida, viva,
la meva sang s’abraça
i es coneix en la teva.
Era una bestia extraña
deforme, monstruosa,
macrocéfala, de ojos
desorbitados y ciegos,
de brazos encogidos
y dedos atrofiados
que no habrían sabido
retener nada. La boca
siempre abierta, expectante,
ávida como el vacío,
voraz pozo sin fondo,
sin brocal, viviente.
Chillaba a mi lado.
Decían que se llamaba Amor.
Decían que se llamaba Amor.
Yo lo había parido
-me decían- y era yo
la que necesitaba mecerlo
entre mis brazos desnudos.
Mi pechos no supieron
amamantarlo con veneno.
Decían que se llamaba Amor.
Día a día sentía
su mordisco brutal
-vampíricamente bello.
Y, al mismo tiempo, la sangre
turbia, se avivaba
y me cantaba en las venas ,
para conjurar el miedo,
ambivalente, dual,
corriendo hacia el fin.
Y con voz dulce llamaba
aquel lento asesino
incluso cuando dormía
saciado a mi lado.
Decían que se llamaba Amor
y me dejaban con él
sola. Finalmente
lo maté . Deshecha,
cuarteada, abierta,
como si una culpa inmensa
apuñalase la luna
de mi vientre, como un
suicidio que me hiciera
otra vez estéril.
Decían que se llamaba Amor.
Y ahora que has venido
no sé qué nombre dar
a esto que desde el vacío
germina hacia ti,
incierto todavía ,
cuerpo adentro , luna adentro.
Estamos donde se rompen
los cristales. Desnuda, abierta,
herida, viva,
mi sangre se abraza
y se conoce en la tuya.
© Maria Mercè Marçal i Serra
© ccatalà (de la traducción)
La germana, l’estrangera, 1985“
Decían que se llamaba amor”