Paul Bereyter, el meu mestre de primària [...] de les atencions
que dedicava als seus alumnes, que excedien, de molt, els deures
d'un mestre; de la passió que tenia per la música; de la seva
imaginació fabulosa, i d'altres qualitats semblants. En un comentari
succint, l'article explicava també que el Tercer Reich l'havia privat
d'exercir la seva professió. [...]
Aleshores vaig recordar que a l'escola l’anomenàvem
sempre Paul, no per menyspreu sinó mes aviat com si es tractés
d'un germà gran modèlic, com si ell fos dels nostres i nosaltres
dels seus. Amb el temps m'he adonat, però, que allò era només
una il·lusió, perquè, si bé Paul ens coneixia i ens entenia, cap de
nosaltres no va saber mai ni qui era ni què li passava pel cap. [...]
El desembre de 1952 vam traslladar-nos del poble de W. a la
petita ciutat de S., a dinou quilometres de distància. El viatge, durant el
qual, assegut a la cabina del camió de mudances vermell vinós de
l'empresa de transports Alpenvogel, vaig encantar-me mirant les
rastelleres interminables d'arbres que flanquejaven la carretera i que,
coberts de gebre espès, emergien de la boira opaca del matí, aquell
viatge, que a tot estirar devia durar una hora, em va semblar un
periple per mig món. Quan per fi vam travessar el pont sobre l'Ach
per entrar a S., que en aquell temps no era encara pròpiament una
ciutat sinó tan sols un poble gran d'uns nou mil habitants, vaig tenir
la certesa que allà començava per a nosaltres una nova vida,
urbana i agitada, i em va semblar que en reconeixia els senyals en
l'esmalt blau dels rètols dels carrers, en l'immens rellotge del vell
edifici de l'estació i en la façana, als meus ulls summament
formidable, del Wittelsbacher Hof. El mes prometedor, però, em va
semblar el fet que les rengleres de cases estiguessin
interrompudes aquí i allà per solars en ruïnes, ja que, d’ençà que
havia estat a Munic, la paraula ciutat estava per mi indissolublement
associada ais munts de runes, a les parets tallafocs i als buits de les
finestres que donaven al cel.
El dia que vam arribar, a la tarda, es va girar mal temps. Va
desencadenar-se un temporal de neu que no va amainar fins al
vespre. L'endemà, quan vaig anar per primer cop a l’escola de S.,
l'estesa de neu em va meravellar tant, que em va assaltar una
emoció semblant a la dels dies de festa. La classe en què vaig
entrar era la de tercer, la de Paul Bereyter. Vestit amb el meu jersei
verd fosc amb el dibuix d'un cérvol que saltava, vaig quedar-me
plantat davant les mirades de cinquanta-un companys morts de
curiositat i vaig sentir la veu de Paul, que com des de lluny em deia
que arribava just a temps, perquè el dia abans havia explicat la
llegenda del salt del cérvol i ara podria reproduir el dibuix del meu
jersei a la pissarra. Em va demanar que em tragués el jersei i que, de
moment, m'assegués a l'última fila al costat de Fritz Binswanger,
mentre ell ens mostraria, a partir del model, com es podia
descompondre una imatge en un seguit d'elements minúsculs —
creus, quadrats o punts— o bé compondre-la combinant aquests
mateixos elements. Al cap d'un moment ja estava inclinat, al costat de
Fritz, sobre el meu quadern, i copiava al paper quadriculat el cérvol
dibuixat a la pissarra. Fritz, de qui no vaig trigar gaire a saber que era
repetidor, també s'afanyava a fer la feina, però els seus esforços eren
en va. Fins i tot quan els qui anaven més endarrerits ja feia estona que
havien acabat, a la llibreta de Fritz hi havia només una dotzena de
creuetes. Després d'un intercanvi tàcit de mirades, vaig completar
ràpidament el seu treball fragmentari, de la mateixa manera que,
durant els quasi dos anys que des d'aquell dia vam seure junts, vaig
enllestir una bona part dels seus exercicis de càlcul, de cal·ligrafia i de
dibuix. Era una empresa fàcil, sense solució de continuïtat, per dir-ho
així, sobretot perquè Fritz i jo teníem, com solia comentar Paul
sacsejant el cap, la mateixa lletra immunda, amb l’única diferència que
Fritz no sabia escriure de pressa i jo no sabia fer-ho a poc a poc. Paul
no s'oposava a la nostra cooperació; al contrari, per encoratjar-nos
va penjar a la paret, al costat del nostre pupitre, la vitrina dels
escarabats ratllats, de marc marró i plena de terra fins a la meitat, en
què, a més d'un mascle i d'una femella retolats amb caràcters de
l'alfabet Sütterlin —Melolontha vulgaris—, hi havia sota terra un niu
d'ous, una crisàlide i una larva, i a la part superior, un escarabat que
sortia de l'ou, un que volava i un que menjava una fulla de pomera.
Aquesta vitrina en que es mostrava l’enigmàtica metamorfosi de
l'escarabat va animar-nos, a Fritz i a mi, a interessar-nos pel món dels
escarabats i a realitzar-ne una sèrie d'estudis anatòmics que van
culminar en la preparació i la degustació d'una sopa de coleòpters
passada pel colador. [...] vam parlar una bona estona de Paul, de qui
Fritz recordava sobretot que mai no l'havia vist menjar.
A la nostra classe, el plànol de la qual vam haver de dibuixar a
escala a la llibreta, hi havia vint-i-sis pupitres disposats en tres fileres i
collats a l’empostissat greixat. Des de la taula elevada del mestre,
darrere la qual penjava de la paret un crucifix amb el palmó, es
dominaven els caps de tots els alumnes, però, si no m'equivoco, Paul
no va ocupar mai aquella estrada. Quan no estava davant la pissarra o
davant el mapamundi d'hule atrotinat, es passejava entre els pupitres
o es recolzava amb els braços plegats a l'armari del material escolar,
al costat de l'estufa de rajola verda. Normalment, però, es posava al
costat d'una de les finestres encastades a la gruixuda paret orientada
al sud. A l'altra banda d'aquestes finestres, entre les branques del
vell pomerar de la destil·leria Frey, nierons d'estornells fixats al
capdamunt de llargues perxes s'elevaven cap al cel, retallat a la llunyania per les crestes dels Alps de Lechtal, que estaven coberts de neu
pràcticament tot el curs escolar. L'antecessor de Paul, Hormayr, temut
per la seva disciplina implacable i que com a càstig obligava els
alumnes a agenollar-se durant hores sobre un tros de llenya
cantelluda, havia fet encalcinar les finestres fins a la meitat per evitar
que els nens miressin a fora. El primer que va fer Paul després de
prendre possessió del càrrec el 1946 va ser treure aquella capa de
pintura rascant-la amb una fulla d'afaitar, una feina escarrassada que
en el fons no corria cap pressa, perquè Paul tenia per costum obrir les
finestres de bat a bat encara que fes mal temps, fins i tot al ple de
l’hivern, ja que estava fermament convençut que la manca d'oxigen
perjudicava la capacitat de pensar. Així doncs, mentre feia les classes
solia situar-se en un dels buits de les finestres de la part del davant,
mig tombat de cara a nosaltres, mig tombat de cara a fora; quasi
sempre amb el cap una mica inclinat cap amunt i el sol reflectit a les
ulleres, se'ns adreçava des d'aquella posició perifèrica. Parlava amb
frases perfectament construïdes i sense cap matís dialectal, però
tenia un petit defecte de dicció o de timbre, com si la veu no li sortís
de la laringe sinó d'alguna part propera al cor. Per aquest motiu a
vegades feia la sensació que estava propulsat per un mecanisme
intern i que tot ell era un ésser artificial, compost de peces de xapa o
d'algun altre metall, que a la més petita avaria corria el perill de quedar
inutilitzat per sempre. De fet, sovint queia en la desesperació de tan
obtusos que ens trobava. Aleshores es passava la mà esquerra pels
cabells, que se li eriçaven de forma dramàtica. Tampoc no era estrany
que es tragués el mocador i el rosegués de la ràbia que li inspirava la
nostra niciesa, que ell creia, i potser amb raó, que era intencionada.
Després d'aquests rampells acostumava a treure's les ulleres, es
quedava plantat, sense veure-hi i indefens, al mig de la classe, tirava
l’alè a les lents i les fregava amb tant desfici que semblava que
estigués content de perdre'ns de vista una estona.
L'ensenyament que impartia Paul abastava totes les matèries
que llavors eren obligatòries a l'escola primària: la taula de
multiplicar, les operacions aritmètiques fonamentals, l’escriptura
alemanya i llatina, ciències naturals, geografia i història, cant i
l’anomenada educació física. La classe de religió, en canvi, no la feia
ell, sinó que un cop per setmana al començament ens visitava el
catequista Meier (amb i), que era papissot, i després el beneficiat
Meyer (amb y), que estava dotat d'una veu campanuda, per ensenyar-nos
el significat de la confessió, el credo, el calendari litúrgic, els set
pecats capitals i altres coses per l’estil. Paul, de qui corria el rumor,
que vaig trigar molt temps a comprendre, que era un creient sense
confessió, se les apanyava sempre per no trobar-se, ni abans ni
després de la classe, el Meier-amb-i o el Meyer-amb-y, ja que res no el
repel·lia tant com la xerrameca catòlica. I si un cop acabada la lliçó
trobava a la pissarra un altar d'advent dibuixat amb guix lila, una
custodia groga i vermella o res que s'hi assemblés, corria a esborrar
aquelles obres d'art amb una diligència sorprenent. Mes d'una vegada
vaig veure que just abans de començar la classe de religió omplia fins
a dalt la pica d'aigua beneita col·locada al costat de la porta i que
representava un Sagrat Cor de Jesús flamejant, fent servir l'aigua de
la regadora que normalment s'usava per regar els geranis. Es per això
que Meyer no va haver de recórrer mai a l’ampolla d'aigua beneita que
duia sempre dins la cartera de pell de porc negra i lluent. El beneficiat
no gosava buidar la pica sense més ni més, i es debatia, a l'hora
d'explicar-se per què el Sagrat Cor mai no s'exhauria, entre la sospita
d'una malifeta sistemàtica i l'esperança intermitent que es tractés
d'un senyal de les altures o fins i tot d'un miracle. El que és clar és que
tant el beneficiat com el catequista tenien Paul per una ovella
esgarriada, ja que sovint ens demanaven que preguéssim perquè el
nostre mestre retrobés la fe vertadera. Però l'aversió que Paul sentia
per l'Església catòlica no era només una qüestió de principis; tenia
una veritable fòbia contra els representants de Déu i l'olor de
naftalina que desprenien. Els diumenges no solament no anava a
missa, sinó que procurava allunyar-se del poble tant com podia i se
n'anava a muntanya per no sentir el repic de les campanes. Quan feia
mal temps passava els matins en companyia del sabater Coló, un
filòsof i ateu reconegut que aprofitava els dies del Senyor, quan no
jugava als escacs amb Paul, per escriure pamflets i opuscles diversos
contra la Santa Mare Església. Recordo que un dia vaig ser testimoni
d'un episodi en què l'aversió que tenia Paul per la hipocresia de
qualsevol mena va prevaler contra la indulgència amb què suportava
les mancances intel·lectuals dels qui l'envoltaven. A la classe superior a
la meva hi havia un nen de nom Edwald Reise que havia sucumbit a la
influencia del catequista i que exhibia un grau de beateria increïble en
un nen de deu anys. A aquella edat Edwald Reise ja semblava tot un
capellà. Era l'únic de l'escola que duia abric i, al damunt, creuada
sobre el pit, una bufanda lila subjectada amb una agulla imperdible.
Reise, que no anava mai amb el cap descobert —fins i tot al ple de
l'estiu portava un barret de palla o una gorra de fil—, inspirava a Paul,
com a paradigma d'estupidesa innata o adquirida, tanta repulsió que,
una vegada que en topar-se'l pel carrer l'alumne va descuidar-se de
treure's el barret, l'hi va fer saltar d'una bufetada i l'hi va tornar a
posar advertint-li que fins i tot un futur capellà havia de saludar el
seu mestre degudament.
Paul dedicava com a mínim una quarta part de les hores de
classe a matèries que no estaven incloses al programa. Va ensenyar-nos
els fonaments del càlcul algebraic, i les ciències naturals
l'apassionaven tant que una vegada va deixar els veïns astorats quan
van veure que es passava dies bullint, en una olla vella, un cadàver de
guineu que havia trobat al bosc, a fi que a l'escola poguéssim
reconstruir un esquelet de debò. Mai no vam usar el llibre de lectura
corresponent a tercer i quart de primària, que Paul considerava
ridícul i enganyós; llegíem, sobretot, el Rheinischer Hausfreund, del
qual Paul havia adquirit seixanta exemplars, sospito que posant-hi
diners de la seva butxaca. Moltes de les histories que el llibre contenia,
com la de la decapitació secreta, van causar-me una impressió tan
viva, que encara avui perdura; el que més recordo, però —i no sabria
dir per què—, són les paraules que el pelegrí deia a l' hostalera al
Baselstab: Quan torni us portaré una conquilla sagrada de la platja
d'Ascalon o una rosa de Jericó. Almenys un cop per setmana Paul
ens feia classe de francès. Va començar explicant-nos que havia
viscut a Franca, que allà la gent parlava francès, que ell sabia com es
feia i que si volíem nosaltres podíem fer com ell. Un matí assolellat
de maig vam sortir al pati, i allà, a l’aire lliure, de seguida vam entendre
què significava un beau jour i que un castanyer florit també podia dir-se
un châtaignier en fleur. En general, les classes de Paul eren d’allò
mes il·lustratives. Per això sempre que en tenia l’oportunitat
procurava treure'ns de l'escola per mostrar-nos llocs del nostre
entorn: la central elèctrica amb l'estació de transformadors, les
foneries i la forja de vapor del taller metal·lúrgic, la fàbrica d'articles de
vímet i la formatgeria. Vam anar al local de fermentació de la fabrica
de cervesa i a l'era en què s'apilava la malta, on regnava un silenci tan
absolut que cap de nosaltres no va atrevir-se a badar boca, i un dia
vam visitar Corradi, que era armer i feia vora seixanta anys que exercia
el seu ofici a S. Corradi portava una visera verda i, si la llum que
entrava per les finestres del taller ho permetia, estava sempre
atrafegat amb complicats i antics panys d'escopeta, que, en un radi de
deu quilòmetres, ningú més que ell no sabia reparar. Quan havia
arreglat un d'aquests mecanismes, sortia amb l’arma al jardí d'entrada
i per rematar la feina disparava uns quants trets a l’aire en senyal
d'alegria.
El que Paul anomenava ensenyament intuïtiu va dur-nos a tots
els punts dignes d’interès on es pogués arribar a peu en unes dues
hores. Vam visitar el castell de Fluhenstein, la gorja de Starzlach, el
dipòsit d'aigua més enllà de Hofen i el polvorí del Kalvarienberg, on
es trobaven els morters de l'Associació de Veterans de Guerra.
Nosaltres vam ser els primers sorpresos, després de realitzar
diversos estudis preparatoris que van ocupar-nos setmanes, en
localitzar la galeria en ruïnes de la mina de lignit del Straussberg, abandonada des de la Primera Guerra Mundial, i les restes del funicular que servia per transportar el lignit costa avall, des de l'entrada de la mina fins a l’estació d'Altstadt. No totes les excursions que fèiem,
però, tenien un objectiu precís; els dies que feia bo sortíem al camp
a estudiar les plantes o bé, amb el pretext d'herboritzar,
simplement a passar l'estona. En aquesta mena de sortides, que
solien tenir lloc a l'entrada de l'estiu, se'ns afegia el fill de
Wohlfahrt, barber i encarregat de pompes fúnebres, de qui deien
que no estava bé del cap. D'una edat indefinida i un humor infantil i
invariable, aquell noi espigat que tothom anomenava Mangold
[“bleda”] estava encantat de passejar amb nosaltres, que no érem
encara ni adolescents, i demostrar-nos que, si bé era incapaç de
resoldre l'operació aritmètica mes elemental, podia endevinar a
l'instant en quin dia de la setmana queia qualsevol data del passat o
del futur. Si algú deia a Mangold que havia nascut el 18 de maig de
1944, tot seguit li responia que queia en dijous. I si se'l posava a
prova plantejant-li problemes mes difícils, com la data de naixement
del papa o del rei Lluís, igualment contestava sense pensar-s'hi.
Paul, que era un matemàtic extraordinari i tenia una habilitat
sorprenent pel càlcul mental, va intentar durant anys esbrinar el
secret de Mangold, sotmetent-lo a tota mena d'experiments i de
proves intricades. Que jo sàpiga, però, ni ell ni ningú no se'n va sortir,
perquè Mangold amb prou feines entenia les preguntes que se li
formulaven. Sigui com sigui, Paul gaudia d'aquestes sortides tant
com Mangold o nosaltres mateixos. Equipat amb l'anorac o en
mànigues de camisa, caminava davant nostre amb el cap una mica
alçat i fent aquells passos llargs i elàstics tan característics, imatge
—ara me n'adono— del moviment alemany dels Wandervógel,
[“ocells de pas”, nom amb què es coneix el moviment de joves
alemanys, fundat per Karl Fischer el 1896, que tenia per finalitat cercar una renovació de la vida mitjançant l'aproximació a la natura. (N. de la T.)] que sens dubte el va marcar quan era jove. Paul tenia per costum xiular sense parar mentre caminava camp a través. I s'ha de reconèixer que hi tenia molta traça: els sons que emetia eren
meravellosament plens, com els d'una flauta, i fins i tot escalant era
capaç d'enllaçar, com si res, escales i lligadures llarguíssimes, i no
qualssevol, sinó passatges i melodies harmoniosos compostos a
consciència que cap de nosaltres no havia sentit mai fins aleshores, i
amb els anys, cada cop que els he reconegut en una òpera de Bellini
o en una sonata de Brahms, m'ha fet un salt el cor. Quan fèiem un alto en el camí, Paul tocava amb el clarinet, que duia sempre embolicat amb una mitja vella de cotó, diverses peces del repertori clàssic, que jo llavors desconeixia per complet, amb una predilecció especial pels moviments lents. A part d'aquestes lliçons de música, en que a nosaltres ens tocava només fer de públic, almenys cada dues
setmanes apreníem una cançó, que tant podia ser malenconiosa com
alegre. Zu Strassburg auf der Schanz, da fing mein Trauern an,
Aufden Bergen die Surgen, Im Krug zum günen Kranze i Wir gleiten
hinunter das Ufer entlang eren algunes de les cançons que solíem
assajar. Però no vaig comprendre que significava realment la música
per a Paul fins que el virtuós fill de l'organista Brandeis, que ja
estudiava al conservatori, va venir a la classe de música, suposo que
a petició de Paul mateix, i va oferir un concert de violí a un públic
compost de petits camperols —perquè això és el que érem
nosaltres, gairebé sense excepció. Paul, que com sempre s'estava
dret vora la finestra, no va poder dissimular l'emoció que li produïa
l'actuació del fill de Brandeis i va haver de treure's les ulleres per
eixugar-se les llàgrimes. Em sembla que fins i tot va tombar-se
perquè no el veiéssim sanglotar. Però no solament la música li feia
venir aquests rampells; a mitja classe, a l'hora del pati o mentre
érem d'excursió, tot d'una s'aturava o s'asseia en algun lloc
apartat, tot sol i absent, com si —ell, que en aparença estava
sempre content i de bon humor— fos el desconsol en persona.

SEBALD, W.G. Els emigrats
Trad. Anna Soler Horta
Eds. 62. Barcelona, 2001