Era un ritual eclesiàstic?

Qui aportava el dot?

Quines funcions tenia el matrimoni?

En nom de Crist. Aquest és el títol de dot i donació que fa l’honest home de nom Durable a la seva honesta esposa o muller de nom Maria. Quan es contrau matrimoni, és característic de la providència de Déu disposar de quina manera l’home ha de complir el precepte del Senyor. Efectivament el Creador de tot, Déu, no va voler que l’home visqués sol, sinó que li va crear una ajuda, Eva. De manera que dels ossos dels primer home va formar la dona, d’un fent-ne dos, mostrà que els dos eren un, i que no pensés que era diferent d’ell sinó que havia estat fet d’ell mateix. 

Per això, em plau i em convé, amantíssima esposa meva, demanar-te d’unir-te a mi en matrimoni. Amb aquest objectiu, en presència de nombrosos homes honorables, ens bescanviem els anells, que representen les arres de la nostra unió, d’acord amb la voluntat de Déu i dels nostres pares i amics. I ja que un matrimoni legal no pot ésser contret sense que vagi acompanyat d’un títol de dot, per l’amor que et tinc, per tal que la teva bellesa en sigui ornada i pels infants que haurem de procrear, et faig donació de la desena part de  tot el que posseeixo, del que he pogut adquirir o que podré adquirir amb l’ajuda de Déu, i t’ho concedeixo tal com és prescrit per les lleis dels gots. I si jo o qualsevol altre home vol trencar aquest dot o donació, no pugui fer-ho, sinó que hagi de composar aquest dot amb tres lliures d’or. Fet aquest dot i donació a divuit de les calendes d’octubre de l’any tres del rei Robert. Any 998. Carta d’esponsalici.  Diplomatari de la Catedral de Vic. Doc. 629.  

Entre la noblesa el matrimoni és la clau de la vida política, ja que permet l’aliança entre diferents llinatges, annexionar territoris, segellar paus o l’ascensió social d’alguns cavallers que es casen amb dones de l’alta noblesa. 

El matrimoni no es realitzava normalment per amor, sinó que era una questió de llinatge i de patrimoni. Tanmateix sovint es donen mostres d’estimar-se:

Això us ho demano per l’amor que Déu posà entre l’home i la dona.   

Any 1068. Fragment del testament d’Arsenda d’Àger. Pere Sanahuja.  Pàg. 339.  

Amb aquestes paraules Arsenda d’Àger, vol que el seu marit compleixi el seu testament.

Entre els segles IX i XI  l'Església va anar imposant el seu model de matrimoni basat en l'exogàmia (la prohibició de casar-se amb parents de sang), la monogàmia (un sol espòs o esposa) i la indissolubilitat (que no es podia trencar). Amb aquestes normes l'Església intentava exercir un control sobre el poder polític. Tanmateix aquestes condicions van ser durant llarg temps més teòriques que reals i van provocar molts conflictes. 

Que ningú no visqui en incest fins al sisè grau; que ningú no deixi la seva muller i en prengui una altra.  Qui ho fes, si no es penedeix i no ho esmena a plena satisfacció de l'Església [...] que sigui excomunicat.

Any 1027. Pau de Toluges. Gener Gonzalvo. Apèndix. Doc. 1.

Sovint la noblesa utilitzava la prohibició de casar-se amb parents com a justificació per a trencar el matrimoni.  Entre les classes altes era fàcil trobar algun grau de parentiu, proper o llunyà, entre els esposos, ja que els llinatges del mateix rang eren pocs i es casaven sovint entre ells. Per tant, si interessava repudiar una esposa estèril, aconseguir noves aliances amb una altra família o era per un desig personal, s'utilitzava aquella prohibició com a excusa per aconseguir un nou matrimoni.

Vols que t'expliquem una història d’amor del segle XI?  

Aquesta és la història de Ramon Berenguer I i Almodis a partir d'un fragment del llibre del geògraf andalusí al-Bakri (1014-1094).

El senyor de Barcelona és actualment "rei", el fill de Berenguer, fill de Borrell, el qual quan es dirigia a Roma l'446 (1054-1055) es va allotjar a la ciutat de Narbona a casa d'un noble local. Es va enamorar de l'esposa d'aquest noble i ella es va enamorar d'ell. Després va prosseguir el seu viatge i va arribar a Roma. Quan ja retornava va passar de nou per Narbona i es va instal·lar a la mateixa mansió: actuava així només per l'interès envers aquella dona. Llavors es va reafirmar el seu amor mutu i va proposar-li que inventés un estratagema per fugir de la seva terra i reunir-se amb ell, que amb molt de gust la prendria en matrimoni.

En arribar a Barcelona va enviar-li un grup de jueus perquè l'ajudessin en aquesta qüestió. El senyor de Tortosa participà en el complot i va enviar-los amb vaixells a Narbona; però els jueus no van assolir el seu objectiu perquè el marit, que estava enamorat d'ella, se'n va adonar i va retenir-la, aquest fet va ser la causa que els familiars d'ella es decidissin a ajudar-la en allò que ella desitjava. A la fi va aconseguir de presentar-se a Barcelona amb alguns parents seus. Llavors el rei (es refereix al comte) va separar-se de la seva esposa legítima i es va casar amb la narbonesa.

L'antiga esposa, que s'havia cenyit un cilici, acompanyada per alguns dels seus familiars se'n va anar a Roma per tal d'entrevistar-se amb el seu príncep que anomenen Papa. Es va queixar del que li havia fet el seu marit i de quina manera l'havia abandonada sense motiu, cosa que la seva religió no permet i que els cristians no poden fer. Però ell ho havia fet per l'amor que sentia per la narbonesa. Van confirmar les seves paraules els testimonis. Llavors el Papa va prohibir que el comte de Barcelona entrés a les esglésies, manà que no el soterressin si moria i que s'apartés d'ell tot cristià [...] Llavors el comte va aconseguir per mitjà de diners subornar els principals bisbes i sacerdots pressionant-los perquè diguessin al Papa i certifiquessin que entre ell i la seva esposa hi havia lligams de parentiu, i que per la seva banda la narbonesa havia fugit del seu marit per la mateixa raó, ja que essent parenta seva l'obligava a conviure amb ell. Van anar un grup a veure el Papa i van testimoniar a favor del comte. El Papa els va acollir favorablement, li va permetre l'entrada als temples, soterrar als seus que morissin i tot el que havia estat posat en entredit.  

Any 1052.  Crònica d’ Abu Ubayd al-Bakri. Pàg. 27-28.