El Rococó presenta els gustos de la burgesia. És un estil intimista i
lleuger, lluny de la pesada pompa d'abans, i busca el plaer individual; ens presenta una
forma de viure on el que importa no és el Rei o Déu sino allò que un pot viure i tocar
en la seva experiència concreta, fins i tot fugissera i imprecisa, i que ens dona
satisfacció. El Rococó
És una evolució del Barroc que es desenvolupa a França des del començament del XVIII;
després s'escampa a d'altres països, arrelant amb força i originalitat als Estats de
llengua alemanya; als altres llocs tindrà més o menys acceptació, en funció de la
influència francesa; arriba amb poca força a Anglaterra que produeix un art original.
Rococó ve del francés rocaille, que és una decoració de pextines i pedretes que es
posava, ja de molt abans, a les grutes i jardins; la trobarem als mobles i elements
decoratius arquitectònics, com un tret distintiu d'aquest Art.
L'Art Barroc havia estat de propaganda monàrquica i religiosa; molt diferentment, el
Rococó presenta els gustos de la burgesia. És un estil intimista i lleuger, lluny de la
pesada pompa d'abans, i busca el plaer individual; ens presenta una forma de viure on el
que importa no és el Rei o Déu sino allò que un pot viure i tocar en la seva
experiència concreta, fins i tot fugissera i imprecisa, i que ens dona satisfacció. |

LA JOUE (1734): Cartucho. En: MCCLELLAN (1996):
Watteau's dealer..., 447.
Aquest interés per l'experiència, viscuda en el temps,
fa que la forma es disolgui, tingui molt de moviment, i es prefereixen les estructures amb
moltes corbes a les escairades. Si abans la contundència era fonamental ara interessa que
tot sembli lleuger, com sense pes ni matèria. |

GUARDI (1782): Concierto, óleo sobre tela. En:
TRIADÓ (1986):Las Claves del Arte Rococó, 11.La
festa és allò més desitjat, present a tantes pintures. Aquest desig de viure sentint
passar el temps amb plaer fa que la Música tingui molta importància, perquè és un art
en el temps que sap expressar aquesta voluntat d'anar d'una delícia a una altra, sempre
delicada, vibrant i lleugera. Naturalment aquest esperit manifesta una voluntat de fugir
de la realitat: la situació vital que té la majoria de la gent és terrible i els rics,
que viuen bé gràcies a la misèria dels pobres, no hi volen pensar, cercant
distraccions.
.

CHAMBERS (1761): Pagoda en Kew, grabado de
Woollett. En: JONES (1987): El Siglo XVIII, 76.
Nosaltres vivim a un món al que tot està en
relació i això ens sembla normal, però no sempre ha estat així. El món europeu va
anar entrant en relació amb altres cultures des de finals del XV, exportant la seva
cultura i refusant la dels altres; és al segle XVIII que es comença a acceptar
(importar) els productes culturals d'altres països, primerament d'una forma superficial i
com una moda, especialment de l'Extrem Orient, la Xina: la porcel·lana, les sedes, les
estampes i altres objectes de luxe seran apreciats a Europa i influiran a l'Art europeu. |
La
experiència ha de ser sempre grata; ara no interessa prendre consciència dels grans
valors sino viure alegrement; així podem comprendre les paraules de Talleyrand quan va
dir (ja entrat el XIX): qui no ha viscut abans de la Revolució, no coneix l'alegria de
la vida.
El gust per la novetat farà buscar altres realitats i es
posarà de moda l'exòtic (que tindrà tambè una gran trascendència en l'Art dels segles
XIX i XX), ara el xinés: es faran cases i salons xinesos, fins i tot s'aixecaran algunes
pagodes (com a Kew Gardens, a Londres), per decorar els jardins, i haurà una gran demanda
de la porcel·lana xinesa i d'altres productes de l'Extrem Orient.
És a dir que no es vol seguir amb la tradició clàssica o, al menys, fer-la compatible
amb les altres que es van descubrint.
Aquest plaer que busquen els compradors d'Art s'ha de
produïr sempre en un entorn comfortable i luxós; és fuig de la serietat del Barroc
però és busca la comoditat.

WALTON (1792): Grupo familiar, óleo sobre tela.
En: JONES (1987): El Siglo XVIII, 7.
Els grans assumptes, tot i que es segueixen
fent, prenen un caràcter fals i teatral i es prefereixen els temes íntims, el que es
propi d'una societat que persegueix, abans que el bé del grup, la satisfacció
individual. |
Fins i tot els retrats dels reis canviaran el to heròic del Barroc i presenten
la humanitat del model: ja no és un tità sino algú com els altres homes (La Família de
Carles IV).El Rei, al final del periode, és un
home com nosaltres: de Carles IV només llueixen les condecoracions i no cap qualitat
excepcional, com era el cas de Lluís
XIV.
GOYA (1808): La Familia de Carlos IV, óleo
sobre tela. En: CRASKE (1997): Art in Europe 1700-1830, 73. |